Maldita sea, de Sonia Martín Albà

Maldita sea, de Sonia Martín Albà, és la novel·la guanyadora del VII Concurs de narrativa Delta 2013-2014. Es tracta d’un Premi de narrativa escrita per dones, sorgit amb la intenció de potenciar la creativitat de les escriptores i el seu ressò i desenvolupament. L'autora prové del món del Dret i la Criminologia. Treballa a l’Administració de Justícia des de 1998. El seu lògic coneixement del llenguatge i dels procediments policials i judicials queda en la novel·la perfectament palès. La ficció se situa a la zona del Baix Llobregat (Viladecans, Gavà, Castelldefels, Esplugues, Sant Joan Despí, etc.) i, com el títol ens anuncia, està escrita en castellà.

A la solapa del llibre hi podem llegir: La novel·la negra guanyadora desborda els àmbits tradicionals en què l’imaginari col·lectiu ha circumscrit les escriptores i trenca, així, estereotips del que és propi o no de l’escriptura feta per dones.

Jo, que sóc una mica refractària a l’hora de reconèixer l’existència de tants estereotips com diuen, no puc evitar pensar que el comentari és encertat. I ho és perquè l’autora de Maldita sea ha confegit una obra molt poc “femenina”, en el pitjor i més restrictiu sentit de la paraula. Ans al contrari. El seu text ˗directe i realista, sense complaences ni eufemismes˗ s’adscriu plenament en el subgènere de la novel·la de procediment policial i ens arriba des d’unes pàgines fresques i clares, que no gasten voltes retòriques ni convencionalismes. Sense pèls a la llengua ni elements superflus, Sonia Martín ens fa perseguir un assassí de dones tot emprant alguns tòpics molt ben calculats, alguns dels quals decideix trencar. Es nota que s’ho passa bé. Juga amb l’alteració sobtada de la perspectiva, fa alguns salts al passat, dosifica la intriga. Un cert desmanyotament estilístic i la quantitat justa de costumisme converteixen la novel·la en un text molt llegidor.

La protagonista de Maldita sea, Paula, pertany a la unitat dels Mossos d’Esquadra encarregada dels delictes de violència de gènere. Recent escapada d’una relació de maltractament psicològic, ningú millor que ella per comprendre les terribles situacions que moltes dones es veuen obligades a afrontar. Tanmateix, la novel·la no va exactament per aquí. Hi ha girs i canvis que ens permeten aventurar que Sonia Martín pretenia  desmarcar-se  de la  típica trama (ja massa repetida) del drama de les dones maltractades i els seus maltractadors. Si és així, la felicito. Tot plegat està prou pensat per evitar la recurrència i els recursos fàcils. Sense revelar res, diré que m’ha agradat molt una de les decisions que ha pres a l’hora de construir el desenllaç. Suposo que ella m’entendrà.

El personatge de Paula m’ha recordat una mica la meva estimada Kinsey Millhone. I tota la novel·la, de fet, m’ha evocat l’estil brusc i aspre de Sue Grafton. Si és així, potser l’autora ja ens ho farà saber. També em pregunto si tindrem la sort de llegir més aventures d’aquesta Paula, valenta, tossuda i empàtica, que tan rodoneta li ha sortit.