Les Mans del Drac, de Sebastià Bennasar

Les Mans del Drac, de Sebastià Bennasar, és el quart títol que publica l’Editorial Llibres del Delicte. Una novel·la breu (gènere que aprofito per reivindicar un cop més, ja que es tracta d’una tipologia diferent del relat però també de la novel·la més llarga), que es llegeix en un tres i no res i que pot fer-nos passar una estona molt agradable.

El mateix autor em va parlar de divertiment a l’hora de definir-la. I és que l’obra és ben bé això, un delirant exercici negrot, imaginatiu i original, concebut per arribar al lector fàcilment en la línia cafre, gairebé kafkiana, de títols com Sin noticias de Gurb d’Eduardo Mendoza.

No tinc cap dubte que Bennasar s’ho va passar pipa escrivint la novel·la, deixant-se anar, prenent decisions esbojarrades i atrevides, convertint una jornada de Sant Jordi a Barcelona en una mena de carnisseria sanguinària. Evidentment, no puc revelar res, tot i que me’n moro de ganes. L’autor crea una ficció paròdica ˗en alguns aspectes inspirada clarament en realitats que tots coneixem˗ en un to d’allò més divertit. Tot és una excusa per fer una crítica ciutadana, social, eclesiàstica i literària sense pèls a la llengua. Se’n fot del mort i de qui el vetlla i, com diuen en castellà, “no deja títere con cabeza”. Això sí, amb un aire jocós i lleuger que no pot molestar ningú. Hi reconeixem situacions, personatges, referents. Podem compartir algunes de les seves idees, identificar allò que denuncia. I és que,  paròdia o no, sàtira o no, en Sebastià Bennasar no s’està de deixar anar unes quantes veritats com punys.

Al meu entendre, encara podia haver tret més suc a la novel·la. Sense allargar-la massa més, Les Mans del Drac em sembla susceptible d’una major elaboració. Un detallisme un pèl més treballat hauria arrodonit encara més un text que, mentre el tens a les mans, et manté tota l’estona amb un somriure als llavis.

Que passeu un bon cap de setmana, negrots.