Crònica d’un festival que es consolida: Tiana Negra 2014 (Primera part)

El plafó signat per tots els participants en la primera edició: Tiana Negra 2013

 

 

Sembla mentida, negrots. Tant esperar, tant parlar, tant planificar. Tanta feina que han fet els organitzadors i després, en un tres i no res, ja s’ha acabat el Tiana Negra 2014, la segona edició del Festival de novel·la negra catalana que va arrencar l’any passat i que, enguany, podem dir sense por d’equivocar-nos que ja és un esdeveniment pràcticament consolidat. L’èxit d’assistència, la il·lusió dels participants, la cura de l’organització, el ressò mediàtic, la diversitat de l’oferta, les innovacions, la imaginació... tot demostra que ens trobem davant d’un festival ric i amè, que dóna cobertura a molts centres d’interès i que pot satisfer les expectatives d’un públic ampli i variat.     
 

Abans d’iniciar la crònica, cal citar els “culpables” d’un esdeveniment tan exitós: el seu director, l’incombustible Sebastià Bennasar; els dos editors de Meteora, els tianencs Maria Dolors Sàrries i Jordi Fernando; la negrota alcaldessa, Ester Pujol; la responsable de cultura, Núria Blasco, i el conjunt de persones del seu equip; la incansable Laura Garcia, que s’ocupa dels afers de comunicació i de tot el que faci falta... per no parlar de la complicitat a prova de bomba de tot el poble de Tiana, dels seus establiments, dels seus veïns, de les seves botigues i en especial de la Biblioteca Can Baratau.  

 

 

Sebastià Bennasar, director del Festival

 

 

Ester Pujol, alcaldessa de Tiana

 

El Festival es va inaugurar el divendres 24 amb la presència de Laura Borràs, Directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Com que el Tiana Negra 2013 fou l’acte públic en què Borràs va debutar oficialment en el càrrec, la trobada d’enguany arrossegava una mena d’ambient d’aniversari. Laura va fer un breu parlament reivindicant un cop més la normalitat de tots els gèneres literaris i va acabar llegint-nos un relat ben sorprenent i ben negre ˗Malson en groc, de Fredric Brown˗, que ens va encantar. El tret de sortida ja havia sonat. A partir d’aquí, un intens programa que intentaré explicar resumidament (en dos o tres articles diferents, per no allargar cada post en excés) però de manera suficient.

    

 

 

Laura Borràs, Directora de la Institució de les Lletres Catalanes

 

 

Primera taula: “El forense, una figura inquietant”. Maria Dolors Sàrries, de l’Editorial Meteora, va conversar animadament amb el forense Miquel Orós. Com que no és habitual conèixer un forense, tothom estava encuriosit. Puc assegurar que la seva personalitat ens va captivar. I ho corroboro ben convençuda perquè vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell una llarga estona, al marge de la seva intervenció pública.  Miquel Orós, empordanès de cap a peus, em va semblar una persona atípica i molt interessant, de perfil divers i múltiples activitats, que ens va explicar moltes coses de la ciència forense. Va desmitificar algunes inexactituds o hipèrboles televisives (CSI i similars), però també en va confirmar unes altres (per exemple, la importància de l’entomologia per establir el moment de la mort d’una víctima, al més pur estil Grissom).   

 

 

Miquel Orós i Maria Dolors Sàrries

 

 

Orós va demostrar ser un home llegit. Va vincular intel·ligentment la seva activitat forense a la literatura, la qual cosa li agraeixo moltíssim, perquè no podem oblidar que ens trobem en un festival literari, no en una classe de medicina, ni de periodisme, ni en l’escola de policia. Així, tot comentant que havia estat als EUA, a Quantico (poca broma!) per formar-se en les novetats de les tècniques forenses, va explicar que havia conegut Patricia Cornwell i que l’havia assessorat en algunes qüestions que després ella havia aplicat a la feina de la seva protagonista, la forense Kay Scarpetta. També ens va dir que Agatha Christie, que era farmacòloga, sabia moltíssim de química, de manera que els seus enormes coneixements sobre els verins li permetien matar amb una versemblança extraordinària i de manera absolutament documentada i real.  
  

Orós també va fer-nos cinc cèntims de la importància de la psiquiatria, que va irrompre en el panorama mèdic molt modernament, en el segle xix. Per a ell, aquesta disciplina encara arrossega un greu problema terminològic, la qual cosa complica els diagnòstics i els noms de les malalties, fet que es fa extensible a l’imaginari literari. La nova psicologia i la psicoanàlisi de Freud han estat molt emprats en novel·la negra, com en el cas, per exemple, de Patricia Highsmith. Les referències d’Orós als psicòpates (reals i de ficció) ens van fer gaudir molt.  
 

 

 

 

Orós va acabar amb una altra curiositat. Va relacionar el naixement del CSI (en la realitat i a la tele) amb el desastre de la investigació del cas O.J. Simpson. Atès que en aquest cas es va produir una enorme contaminació de l‘escenari del crim (un dels motius de la no condemna de Simpson malgrat que totes les proves l’incriminaven), als EUA es van decidir a crear un cos criminalístic que s’ocupés, en primera instància, de processar les escenes dels crims. No podien tolerar un altre espectacle públic que els deixés tan malament. Per donar suport a la iniciativa real i aconseguir professionals que s’hi impliquessin, res millor que una sèrie de televisió (i amb franquícies!). Ara podem dir, sens cap mena de dubte, que a tots els nivells hi ha un abans i un després del CSI. 
 

I fins aquí arriba la primera crònica. En breu més, negrots. Que passeu un feliç diumenge.