El hombre de los círculos azules, de Fred Vargas

Rere el nom de Fred Vargas, una de les autores europees de novel·la negra més exitoses, s’hi amaga la historiadora i arqueòloga francesa Frédérique Audoin-Rouzeau: una reconeguda investigadora que, a més a més, es dedica a la literatura negra. 

Després de llegir-la, sempre tinc la sensació que la gent no pot restar indiferent davant de la seva narrativa. Agrada o no. Enganxa o no. El lector la fa seva, o no. Evidentment, jo tampoc no em mantinc indiferent. He de reconèixer que em suscita una estranya i inusual ambigüitat. Ja em va passar en el cas de Que se levanten los muertos (llegir aquí la ressenya) i m’ha tornat a succeir, amb igual força, a El hombre de los círculos azules.

La novel·la està protagonitzada pel comissari Jean-Baptiste Adamsberg, personatge seriat molt conegut (a França fins i tot s’ha dut a la pantalla). Adamsberg és una mena  d’ésser estranyíssim, de gran capacitat perceptiva, a mig camí entre Sherlock Holmes, August Dupin i Hèrcules Poirot (per citar alguns dels típics herois de l’enigma que semblen posseir facultats sobrenaturals). Alhora, però, és apàtic, poc comunicatiu i de trets físics sorprenents. La seva veu, la seva manera de parlar, suau i persuasiva, apaivaga els ànims de la gent que l’envolta. Tanmateix, la seva vida interior és torturada i poc entenedora. Ni ell s’entén ni l’entén ningú. Un geni policial de carrera fulgurant, respectat per tothom, però molt difícil de comprendre.     

 

 

A mi aquest home no m’agrada. No hi connecto, no m’hi sento còmoda ni identificada. No ha aconseguit ni de bon tros la meva simpatia (que tenen de manera incondicional molts altres investigadors i policies de la negror literària). Així mateix, tampoc no m’agraden la resta de personatges. Ni els policies ni els secundaris. Tothom sembla venir d’un altre planeta. He arribat a pensar que la traducció de la novel·la està mal feta,  perquè m’ha semblat que tot plegat era massa estrany. 

D’altra banda, amb El hombre de los círculos azules succeeix exactament el mateix que ja vaig detectar a Que se levanten los muertos. Em refereixo a la sensació d’antigor, de decadència, d’atemporalitat cronològica pel que fa a l’ambientació. Tot és polsós i indeterminat. Sabem que l’acció té lloc als anys noranta del segle xx, però, quan hom està llegint, no ho detecta. Perfectament ens podríem situar un segle abans. De fet, a mi m’ha resultat molt difícil no oblidar que ens trobàvem en un moment tan avançat del xx. Sense voler, el meu pensament reculava constantment, com si la història pertanyés al segle xix.    

No obstant tot això, recordareu que més amunt he parlat d’ambigüitat. I és així perquè, al marge de les pegues que exposo, el cas criminal m’ha agradat molt. L’he trobat original, ben construït i ben resolt. He de reconèixer que la primera meitat de la novel·la m’ha resultat feixuga i poc atractiva. En canvi, quan l’acció ha començat a avançar, la trama m’ha atrapat cada cop més. Tot anava lligant i la història anava guanyant terreny en agilitat i interès.   

En vista d’aquesta meva dicotomia, m’agradaria molt conèixer la vostra opinió. Què en penseu de Fred Vargas? Esteu d’acord amb mi o creieu que no tinc raó? És un problema meu? Us agrada l’Adamsberg? En fi, us convido a parlar. Pot ser interessant. 

Espero que em digueu coses, negrots. Mentrestant, que passeu un feliç dissabte!