Rere el nom de Fred
Vargas, una de les autores europees de novel·la negra més exitoses, s’hi amaga
la historiadora i arqueòloga francesa Frédérique
Audoin-Rouzeau: una reconeguda investigadora que, a més a més, es dedica
a la literatura negra.
Després de
llegir-la, sempre tinc la sensació que la gent no pot restar indiferent davant
de la seva narrativa. Agrada o no. Enganxa o no. El lector la fa seva, o no. Evidentment, jo tampoc no em mantinc
indiferent. He de reconèixer que em suscita una estranya i inusual ambigüitat.
Ja em va passar en el cas de Que se
levanten los muertos (llegir aquí la ressenya) i m’ha tornat a succeir, amb
igual força, a El hombre de los círculos
azules.
La novel·la està
protagonitzada pel comissari Jean-Baptiste Adamsberg, personatge seriat molt
conegut (a França fins i tot s’ha dut a la pantalla). Adamsberg és una
mena d’ésser estranyíssim, de gran
capacitat perceptiva, a mig camí entre Sherlock Holmes, August Dupin i Hèrcules
Poirot (per citar alguns dels típics herois de l’enigma que semblen posseir
facultats sobrenaturals). Alhora, però, és apàtic, poc comunicatiu i de trets
físics sorprenents. La seva veu, la seva manera de parlar, suau i persuasiva,
apaivaga els ànims de la gent que l’envolta. Tanmateix, la seva vida interior
és torturada i poc entenedora. Ni ell s’entén ni l’entén ningú. Un geni
policial de carrera fulgurant, respectat
per tothom, però molt difícil de comprendre.
A mi aquest home no
m’agrada. No hi connecto, no m’hi sento còmoda ni identificada. No ha
aconseguit ni de bon tros la meva simpatia (que tenen de manera incondicional
molts altres investigadors i policies de la negror literària). Així mateix, tampoc
no m’agraden la resta de personatges. Ni els policies ni els secundaris. Tothom
sembla venir d’un altre planeta. He arribat a pensar que la traducció de la
novel·la està mal feta, perquè m’ha
semblat que tot plegat era massa estrany.
D’altra banda, amb El hombre de los círculos azules succeeix
exactament el mateix que ja vaig detectar a Que
se levanten los muertos. Em refereixo a la sensació d’antigor, de decadència,
d’atemporalitat cronològica pel que fa a l’ambientació. Tot és polsós i
indeterminat. Sabem que l’acció té lloc als anys noranta del segle xx, però, quan hom està llegint, no ho
detecta. Perfectament ens podríem situar un segle abans. De fet, a mi m’ha
resultat molt difícil no oblidar que ens trobàvem en un moment tan avançat del xx. Sense voler, el meu pensament
reculava constantment, com si la història pertanyés al segle xix.
No obstant tot això,
recordareu que més amunt he parlat d’ambigüitat. I és així perquè, al
marge de les pegues que exposo, el cas criminal m’ha agradat molt. L’he trobat
original, ben construït i ben resolt. He de reconèixer que la primera meitat de
la novel·la m’ha resultat feixuga i poc atractiva. En canvi, quan l’acció ha
començat a avançar, la trama m’ha atrapat cada cop més. Tot anava lligant i la història
anava guanyant terreny en agilitat i interès.
En vista d’aquesta
meva dicotomia, m’agradaria molt conèixer la vostra opinió. Què en penseu de
Fred Vargas? Esteu d’acord amb mi o creieu que no tinc raó? És un problema meu?
Us agrada l’Adamsberg? En fi, us convido a parlar. Pot ser interessant.
Espero que em
digueu coses, negrots. Mentrestant, que passeu un feliç dissabte!
A grans trets coincideixo amb tu. Si en una cosa es diferencia Vargas de la resta de negrots que he llegit és pel seu estil. Jo en tinc un parell i tampoc he acabat de connectar-hi. De fet, em vas costar més el llibre que acabes de ressenyar que no pas Huye rápido, vete lejos.
ResponEliminaMalgrat tot, el més probable és que li doni una nova oportunitat...
Jo tinc un altre llibre d'ella ja comprat i en espera. Per tant, en un moment o altre el llegiré. També li donaré, doncs, una altra oportunitat. Ara no sé quin títol és. No ho recordo. Està sota una pila immensa.
ResponElimina27 de juliol de 2013 13.43
Els que com jo no llegim molt novel•la negre el comentari d’avui no anima massa a endinsar-se amb Fred Vargas, de tota manera es qüestió de donar-li un marge de confiança i provar. Gràcies Anna! bon cap de setmana.
ResponEliminaGràcies, per la teva resenya, ancara que no t'hagi agradat, sempre es interesant saber, la teva opinió.
ResponEliminaCarme Luis
Jo he llegit un parell de la Fred Vargas i he de dir que em van agradar força. Aquí no coincidim, Anna!!! Em va semblar que tenia un toc molt personal i sabia crear una atmosfera molt concreta amb personatges ben curiosos.
ResponEliminaMarc Moreno
Sí, sens dubte. El toc és molt personal, però a mi em genera aquests sentiments que explico. En canvi, la trama criminal sí que m'ha agradat. De vegades, en aquestes atmosferes tan poc convencionals, no tothom hi entra. Amb tot, li donaré una altra oportunitat, ja que tinc una altra novel·la a casa.
ResponEliminaCom que tinc molts llibres fent cua, em sembla que de moment aquest no entrarà a la llista...
ResponEliminaUna abraçada!
Tens raó en una cosa. Les traduccions son molt dolentes. Tant la catalana com la castellana.La Vargas es una gran escriptora i per tant dificil de traduir. En francés , les atmosferes, els adjectius, les petites pinzellades.....tenen una dimensió que els traductors no han aconseguit traslladar. Quelcom semblant passa amb Simenon ( tot i que les darreres traduccions a El Acantilado i Quaderns Crema son molt bones ).
ResponEliminaJo en sóc un amant decidit , l´he llegida tota i n´espero amb afany ,noves entregues.
Salutacions
Josep
Josep, estic convençuda que tens raó. I no dubto de la vàlua de Fred Vargas. Per això li donaré una altra oportunitat, i provaré en francès. Tanmateix, de moment em genera més aviat tedi. No ho puc evitar.
ResponEliminaPerò per això hi ha gustos per tot. No passa res.
Avui he acabat El hombre del revés, i he de dir que ha valgut la pena donar-li una nova oportunitat a Fred Vargas!
ResponElimina