Ara
sí, negrots. Ara sí que ha arribat la darrera crònica del IX Congrés de Novela
y Cine Negro de Salamanca. Que si molt em descuido, ja em planto en la pròxima
edició.
Sebastià Bennasar ens va fer una comunicació molt
reeixida que s’emparava en un títol tan suggeridor com terrorífic: Españoles, Franco... ha muerto. No us
poseu nerviosos, ja sé que genera un iuiu
total. Però és que a aquestes alçades de la pel·lícula ja hauríeu de saber que
en Sebastià és un provocador que s’ho passa d’allò més bé despertant
expectatives. En la seva defensa he de dir que el títol tenia una segona part,
molt més seriosa: Novela negra y
transición.
No sóc jo qui us ha de fer una exposició detallada de
la seva intervenció, ja que ell segur que ho anirà fent (ja coneixeu la seva
capacitat comunicativa) en els seus articles i les seves publicacions. En
qualsevol cas, sí que matiso que aquest tema l’està investigant per a la seva
tesi doctoral i que, per tant, l’està treballant molt a fons. Tot posant
diversos exemples, va fer un interessant recorregut al voltant de la novel·la
negra hispànica, vinculant-la als diferents moments de la Transició. Però sobretot
es va referir a obres que tenen un vessant de crònica periodística, llibres que
han recollit i analitzat diversos esdeveniments i fets que han marcat la
història recent de l’Estat espanyol.
La teoria d’en Sebastià defensa que, a través de la
literatura, podem conèixer la història gairebé millor que a través de segons
quins estudis acadèmics. Certs tipus de literatura, a més, sorgeix en estricta contemporaneïtat,
cosa que no sempre passa amb l’anàlisi assagística,
que requereix un procés diferent. Dit d’una altra manera, de les novel·les, de les
seves trames, dels fets que recreen, del comportament dels personatges, etc.
podem extreure molta informació sobre la història social d’un poble.
Una altra comunicació que em va semblar molt
interessant formava part de la taula que jo vaig moderar (la moderació va ser
molt agradable i m’ho vaig passar molt bé). Em refereixo a la intervenció de
Yolanda Romero Martín, de la mateixa Universitat de Salamanca, que ens va
parlar de La débil línea que separa realidad
y ficción. El giallo italiano escrito por los servidores del estado.
Abans de res (i per si algú ho desconeix), us diré que
el mot giallo designa la novel·la i
el cinema negre italians. Prové del groc de les cobertes de la col·lecció més
famosa que a Itàlia s’ha publicat al voltant del gènere, en les primeres dècades
del segle xx. Giallo en italià vol dir “groc”.
Yolanda Romero Martín va compilar, amb una descripció molt
exhaustiva, la informació sobre el munt d’autors que, a Itàlia, són jutges,
fiscals o policies i, alhora, escriuen novel·la negra. Vaig quedar astorada. A
priori, jo em pensava que serien uns pocs, però la realitat em va deixar molt
sorpresa. En són moltíssims i no us els puc detallar perquè, atès que moderava
la taula, no em va ser possible prendre tantes notes com acostumo a fer.
Alguns d’aquests escriptors són conegudíssims. I, en uns
quants casos, formen part de l’elit màxima de la magistratura. Per tant, són
personatges públics per dues vies. Realment, em sembla que la situació que va
descriure la ponent no té paral·lelisme en cap altre lloc del món. En especial
pel fet que no es tracta de casos aïllats, sinó d’una circumstància
extremadament habitual. No cal dir que escriure novel·la negra comptant amb una
informació tan privilegiada és un luxe, però també és quelcom estrany. Per això
em va agradar molt que, després d’explicar un conjunt de conflictes i problemes
que s’han produït a Itàlia, Yolanda Romero tanqués la seva comunicació amb un
interrogant: és ètic que un jutge utilitzi la informació privilegiada de la qual
disposa per escriure novel·la? Un petit dilema que us plantejo, negrots.
Per acabar, diré que jo també vaig intervenir el
darrer dia. Evidentment, no faré la crònica de la meva pròpia comunicació, però
sí que us diré que crec que va anar bé. Em vaig ocupar de la sèrie d’Atila de
Luis Gutiérrez Maluenda, sota el títol: Atila,
un detective clásico en la Barcelona del siglo xxi.
Tot seguit penjo unes quantes fotos salmantines. I us deixo
respirar tranquils. Pel que fa a aquestes cròniques, ja podeu descansar. Fins l’any
que ve, negrots.
4 comentaris:
Gràcies pel detall de voler-nos deixar descansar, però jo m'ho passo molt bé llegint aquestes cròniques.
Ja fa temps que m'he adonat que en Tià és un enfant terrible; és part dels seu encís.
Molt curiós el que expliques sobre els autors de noveŀla negra italians, que molts són policies, magistrats... No en sabia res. Interessant, no? De fet em fa pensar en molts professors d'universitat que són també coneguts escriptors (generalment escriptores) del món anglo i que escriuen noveŀles ambientades en el món acadèmic, inclosa la noveŀla negra (d'aquestes les meves preferides són les de l'Amanda Cross). En fi, ja he après una altra cosa. Gràcies!
Amb la cara de satisfacció que fas es veu que t'ho passes molt bé.
És interessant que molts autors italians de novel·la negra siguin jutges, policies...amb la informació privilegiada que tenen, pot ser gaire ètic?...bé esperem que no passin la ratlla entre la ficció i la realitat...
Gràcies i bona nit!
Tura
Encara no habia llegit aquesta resenya Anna.
**ainxxxx la manca de temps..**
Però ara que son las 7 del matinet de dilluns 13 ja està.
Prova superada!!
Com diu la Shaudin "El Tià" es un "trapella" l'enfant terrible de Mallorca...
I ara ens toca esperar la nova trobada del 2014 per saber que "bull a l'olla" de Salamanca.
Fins el proper escrit Anna Mª.
Mercè
Ja m'hagués agradat escoltar-vos, a tu i al Sebastià!
Gràcies per les teves cròniques Salamanquines!
Petonets!!
Publica un comentari a l'entrada