Darrera crònica del Congrés de Salamanca

Ara sí, negrots. Ara sí que ha arribat la darrera crònica del IX Congrés de Novela y Cine Negro de Salamanca. Que si molt em descuido, ja em planto en la pròxima edició.  

Sebastià Bennasar ens va fer una comunicació molt reeixida que s’emparava en un títol tan suggeridor com terrorífic: Españoles, Franco... ha muerto. No us poseu nerviosos, ja sé que genera un iuiu total. Però és que a aquestes alçades de la pel·lícula ja hauríeu de saber que en Sebastià és un provocador que s’ho passa d’allò més bé despertant expectatives. En la seva defensa he de dir que el títol tenia una segona part, molt més seriosa: Novela negra y transición.

 

No sóc jo qui us ha de fer una exposició detallada de la seva intervenció, ja que ell segur que ho anirà fent (ja coneixeu la seva capacitat comunicativa) en els seus articles i les seves publicacions. En qualsevol cas, sí que matiso que aquest tema l’està investigant per a la seva tesi doctoral i que, per tant, l’està treballant molt a fons. Tot posant diversos exemples, va fer un interessant recorregut al voltant de la novel·la negra hispànica, vinculant-la als diferents moments de la Transició. Però sobretot es va referir a obres que tenen un vessant de crònica periodística, llibres que han recollit i analitzat diversos esdeveniments i fets que han marcat la història recent de l’Estat espanyol. 

La teoria d’en Sebastià defensa que, a través de la literatura, podem conèixer la història gairebé millor que a través de segons quins estudis acadèmics. Certs tipus de literatura, a més, sorgeix en estricta contemporaneïtat, cosa que no sempre passa amb l’anàlisi assagística, que requereix un procés diferent. Dit d’una altra manera, de les novel·les, de les seves trames, dels fets que recreen, del comportament dels personatges, etc. podem extreure molta informació sobre la història social d’un poble.      

 

Una altra comunicació que em va semblar molt interessant formava part de la taula que jo vaig moderar (la moderació va ser molt agradable i m’ho vaig passar molt bé). Em refereixo a la intervenció de Yolanda Romero Martín, de la mateixa Universitat de Salamanca, que ens va parlar de La débil línea que separa realidad y ficción. El giallo italiano escrito por los servidores del estado.

Abans de res (i per si algú ho desconeix), us diré que el mot giallo designa la novel·la i el cinema negre italians. Prové del groc de les cobertes de la col·lecció més famosa que a Itàlia s’ha publicat al voltant del gènere, en les primeres dècades del segle xx. Giallo en italià vol dir “groc”. 

Yolanda Romero Martín va compilar, amb una descripció molt exhaustiva, la informació sobre el munt d’autors que, a Itàlia, són jutges, fiscals o policies i, alhora, escriuen novel·la negra. Vaig quedar astorada. A priori, jo em pensava que serien uns pocs, però la realitat em va deixar molt sorpresa. En són moltíssims i no us els puc detallar perquè, atès que moderava la taula, no em va ser possible prendre tantes notes com acostumo a fer.  

Alguns d’aquests escriptors són conegudíssims. I, en uns quants casos, formen part de l’elit màxima de la magistratura. Per tant, són personatges públics per dues vies. Realment, em sembla que la situació que va descriure la ponent no té paral·lelisme en cap altre lloc del món. En especial pel fet que no es tracta de casos aïllats, sinó d’una circumstància extremadament habitual. No cal dir que escriure novel·la negra comptant amb una informació tan privilegiada és un luxe, però també és quelcom estrany. Per això em va agradar molt que, després d’explicar un conjunt de conflictes i problemes que s’han produït a Itàlia, Yolanda Romero tanqués la seva comunicació amb un interrogant: és ètic que un jutge utilitzi la informació privilegiada de la qual disposa per escriure novel·la? Un petit dilema que us plantejo, negrots. 

 

Per acabar, diré que jo també vaig intervenir el darrer dia. Evidentment, no faré la crònica de la meva pròpia comunicació, però sí que us diré que crec que va anar bé. Em vaig ocupar de la sèrie d’Atila de Luis Gutiérrez Maluenda, sota el títol: Atila, un detective clásico en la Barcelona del siglo xxi. 

  

Tot seguit penjo unes quantes fotos salmantines. I us deixo respirar tranquils. Pel que fa a aquestes cròniques, ja podeu descansar. Fins l’any que ve, negrots.