Atomka, de Franck Thilliez

Després de La síndrome E i GATACA, ara ens arriba la tercera entrega de les aventures del comissari Franck Sharko i la tinent Lucie Hennebelle, Atomka. Una terrible història, tan recargolada com les anteriors, que explora una de les qüestions més problemàtiques que pateix l’home actual: l’existència de les centrals nuclears i les seves conseqüències.

Tot emprant novament mecanismes de la ciència-en-ficció (que no de la ciència-ficció), Thilliez parteix d’un fet tan real i colpidor com la tragèdia de Txernòbil i ens aboca a una especulació molt interessant al voltant de la suspensió temporal de la vida, de la crionització i, per descomptat, dels efectes de la radioactivitat. El mateix autor resumeix, en un epíleg, la impressió que li van causar els descobriments que va fer mentre es documentava. La insuportable certesa que el mal derivat del desastre ucraïnès, que ha destruït milers de vides, ha enverinat la natura i s’ha estès per mig món, durarà pels segles dels segles. L’estupor i el dolor, també, quan en plena escriptura de l’obra es produí l’accident de Fukushima, el març de 2011. Thilliez va quedar en estat de shock, astorat pel fet que allò que estava descrivint i que sabia tan terrible, estava tornant a succeir.

Des d’aquest punt de vista, el de la crítica i la conscienciació social, la novel·la m’ha semblat fantàstica, amb un desenllaç perfecte, sens dubte el més realista i el més adient. Dóna molta informació i ens ensenya moltes coses. Arran de la lectura d’Atomka, jo també he fet recerca. I us puc assegurar que allò que he descobert, les imatges que he vist, m’han deixat sense alè. Per tant, un punt per a Franck Thilliez. Despertar consciències és un exercici lloable.

Una altra cosa és la qüestió purament literària. La novel·la, al meu entendre, resulta massa extensa. És àgil i dinàmica, però excessiva. Com que presenta alguns tret típics del bestseller, he de pensar que la llargària n’és un. Però ja coneixeu la meva opinió. Que un autor retalli a temps, ho considero un plus. La justa mesura, la brevetat, per a mi són fonamentals.

D’altra banda –i malgrat que, en el fons, estem parlant d’una novel·la d’aventures– alguns aspectes, sobretot el comportament dels personatges, no m’han resultat creïbles. No me’ls empasso, simplement. No crec que, d’aquesta manera, es poguessin produir en el món real. Quan ho veiem en una pel·lícula, ho suportem millor. Però en la lectura, ens assalta més profundament la sensació de manca de decòrum i de versemblança.

Amb tot, cal reconèixer que jo sóc una mica primmirada. Una mica massa exigent. Al cap i a la fi, aquesta manera de fer ja apareixia en les dues primeres entregues. Potser tot té un límit i, personalment, una tercera vegada ja m’ha semblat massa. En qualsevol cas, estic convençuda que els amants de les peripècies perilloses i de l’acció trepidant xalaran de valent. A més, la vida privada dels protagonistes també avança... per la qual cosa sospito que no ens trobem davant de la darrera de les seves històries.

Us convido a enfrontar-vos a Atomka. Sé que alguns dels negrots sou lectors de Thilliez. I m’agradaria molt conèixer la vostra opinió.

Que tingueu un feliç divendres.