Més cròniques dels Juliols negres: avui, David C. Hall

David C. Hall és un home carismàtic, rialler i bromista, d’aquells que fan passar a l’auditori una estona fantàstica. La seva ponència dels Juliols va ser volgudament interactiva, amb procediment de taula rodona o taller. S’intitulava Per què ens fascina la violència en la ficció? Novel·la americana i europea: la importància d’un bon inici.

He d’admetre que, personalment, la seva xerrada em va resultar molt aclaridora. Vaig constatar que hi ha gent que discrimina amb dificultat realitat i ficció. Sí, no és broma. Hi havia més d’un assistent que, a l’hora d’argumentar perquè els fascinava la violència, no tenia gens clara la diferència entre la literatura/cinema i el món real. També vaig descobrir (bé, ja ho sabia, però ho vaig corroborar amb força) que els amants del gènere negre som molt diferents entre nosaltres. A mi la violència no em diu res. El que m’agrada és viure la trama amb tensió, enganxada a les pàgines (o a la pantalla) sense poder deixar-les. M’agrada no poder parar de llegir o no poder treure els ulls de les imatges. Per aconseguir això, la violència no em fa cap falta. De fet, en alguns casos (sobretot en trames mafioses, de narcotraficants o delinqüència pura) em molesta bastant. Sóc més de violència psicològica, d’assetjaments i de psicòpates, jo. No tant de gàngsters. Per això no m’entusiasma Scorsese i la fascinació per personatges com Vito Corleone em costa d’entendre.

 

Bé, tornem a la ponència. David C. Hall va dir coses molt interessants. Va marcar la diferència entre la novel·la negra americana i l’europea, remuntant-se als inicis de la literatura americana en general. Partint de la base que la novel·la negra té les arrels en la literatura popular, va diferenciar entre dos tipus d’autors americans. Va partir de la diferència entre “pieles rojas” (emotius, vitals, directes) i “rostros pálidos” (refinats, cultes, complexos) i va extrapolar-ho a dos noms: Walt Whitman (que intenta fer una literatura pròpia d’un país nou, els EUA) i Henry James (que escriu a l’europea, de manera que la seva obra es fa difícil de distingir de la dels autors del Vell Continent, especialment dels anglesos). Vaig pensar que en David posava en paraules una qüestió que jo, intuïtivament, havia percebut des de joveneta en llegir ambdós autors (els havia llegit, i molt). 

David va citar L’últim mohicà, de Fenimore Cooper, com a literatura fronterera, de transició. I va col·locar Mark Twain (i el seu magnífic personatge Huckleberry Finn) com a capdavanter d’un nou llenguatge, d’una literatura específicament americana que obrí el camí de tot un estil (el de Hemingway, sense anar més lluny). Diàlegs molt realistes, amb la llengua del país, que expliquen històries d’allà fetes per gent d’allà.

Com he avançat, David va defensar la idea que la novel·la negra prové de la literatura popular, entesa com la literatura que, a finals del XIX, ja arriba a un públic ampli que comença a estar alfabetitzat. Gent humil, treballadors que, en el marc de la Revolució Industrial, accedeixen massivament a la lectura. En aquest context, hi destaca el gènere d’aventures, el western i les històries detectivesques.

La Primera Guerra Mundial representà un revulsiu. L’esfondrament de l’antic ordre social, la desil·lusió, l’escepticisme. I després: el naixement dels moviments feixistes que, a la llarga, comportaran la necessitat que la novel·la negra funcioni com a novel·la de caràcter realista i social. La intenció dels grans autors del gènere, a partir d’obres fundacionals com Collita roja de Hammett, és generar complicitat amb el públic en general, no amb un públic reduït. També David apuntà que és un error pensar que aquests autors escrivien des d’una ideologia. Per a ell, no tenien intenció de fer “moralines” ni propaganda.

David va concloure la seva intervenció (abans de cedir el torn de paraula als assistents, la qual cosa donà lloc a un interessant debat), remarcant alguns dels contrastos entre la novel·la negra americana i l’europea. Per a fer-ho, va centrar-se en dos autors: l’americà Michael Connelly i l’italià Leonardo Sciascia.

Considera que el primer, com a model del tipus de narrativa que ve dels Estats Units, és un escriptor professional, expeditiu, que confegeix una ficció vinculada al real, als detalls autèntics, documentats, ben avinguts amb la narrativa de procediment. Els americans, que pateixen un fort intervencionisme dels editors, mantenen un estil poc innovador, lineal i tradicional, que difícilment trencarà les regles. 

En contrapartida, considera Sciascia un intel·lectual, un escriptor que es complau en el joc literari i retòric, amb més volada estilística i preocupació lingüística.

Personalment, estic molt d’acord amb la valoració d’en David C. Hall. Penso que, en general, quan hom ha llegit força novel·la negra d’arreu del món, pot adonar-se’n clarament d’aquestes diferències. També penso que, en cada moment, al lector realment afeccionat al gènere pot venir-li de gust una opció o una altra. No són excloents ni oposades. Simplement, com diu aquella frase tan tronada, són diferents.

I no patiu. Sé que vaig una mica endarrerida, però les cròniques continuaran, negrots.