David C. Hall és un home
carismàtic, rialler i bromista, d’aquells que fan passar a l’auditori una
estona fantàstica. La seva ponència dels Juliols va ser volgudament
interactiva, amb procediment de taula rodona o taller. S’intitulava Per què ens fascina la violència en la
ficció? Novel·la americana i europea: la importància d’un bon inici.
He d’admetre que, personalment, la
seva xerrada em va resultar molt aclaridora. Vaig constatar que hi ha gent que
discrimina amb dificultat realitat i ficció. Sí, no és broma. Hi havia més d’un
assistent que, a l’hora d’argumentar perquè els fascinava la violència, no
tenia gens clara la diferència entre la literatura/cinema i el món real. També
vaig descobrir (bé, ja ho sabia, però ho vaig corroborar amb força) que els amants
del gènere negre som molt diferents entre nosaltres. A mi la violència no em
diu res. El que m’agrada és viure la trama amb tensió, enganxada a les pàgines
(o a la pantalla) sense poder deixar-les. M’agrada no poder parar de llegir o
no poder treure els ulls de les imatges. Per aconseguir això, la violència no em
fa cap falta. De fet, en alguns casos (sobretot en trames mafioses, de
narcotraficants o delinqüència pura) em molesta bastant. Sóc més de violència
psicològica, d’assetjaments i de psicòpates, jo. No tant de gàngsters. Per això
no m’entusiasma Scorsese i la fascinació per personatges com Vito Corleone em
costa d’entendre.
Bé, tornem a la ponència. David
C. Hall va dir coses molt interessants. Va marcar la diferència entre la novel·la
negra americana i l’europea, remuntant-se als inicis de la literatura americana
en general. Partint de la base que la novel·la negra té les arrels en la
literatura popular, va diferenciar entre dos tipus d’autors americans. Va
partir de la diferència entre “pieles rojas” (emotius, vitals, directes) i
“rostros pálidos” (refinats, cultes, complexos) i va extrapolar-ho a dos noms:
Walt Whitman (que intenta fer una literatura pròpia d’un país nou, els EUA) i
Henry James (que escriu a l’europea, de manera que la seva obra es fa difícil
de distingir de la dels autors del Vell Continent, especialment dels anglesos).
Vaig pensar que en David posava en paraules una qüestió que jo, intuïtivament,
havia percebut des de joveneta en llegir ambdós autors (els havia llegit, i molt).
David va citar L’últim mohicà, de Fenimore Cooper, com
a literatura fronterera, de transició. I va col·locar Mark Twain (i el seu
magnífic personatge Huckleberry Finn) com a capdavanter d’un nou llenguatge,
d’una literatura específicament americana que obrí el camí de tot un estil (el
de Hemingway, sense anar més lluny). Diàlegs molt realistes, amb la llengua del
país, que expliquen històries d’allà fetes per gent d’allà.
Com he avançat, David va defensar
la idea que la novel·la negra prové de la literatura popular, entesa com la
literatura que, a finals del XIX, ja arriba a un públic ampli que comença a estar alfabetitzat. Gent
humil, treballadors que, en el marc de la Revolució Industrial, accedeixen
massivament a la lectura. En aquest context, hi destaca el gènere d’aventures,
el western i les històries detectivesques.
La Primera Guerra Mundial representà un revulsiu. L’esfondrament de l’antic ordre social, la desil·lusió, l’escepticisme. I després: el naixement dels moviments feixistes que, a la llarga, comportaran la necessitat que la novel·la negra funcioni com a novel·la de caràcter realista i social. La intenció dels grans autors del gènere, a partir d’obres fundacionals com Collita roja de Hammett, és generar complicitat amb el públic en general, no amb un públic reduït. També David apuntà que és un error pensar que aquests autors escrivien des d’una ideologia. Per a ell, no tenien intenció de fer “moralines” ni propaganda.
David va concloure la seva intervenció
(abans de cedir el torn de paraula als assistents, la qual cosa donà lloc a un
interessant debat), remarcant alguns dels contrastos entre la novel·la negra
americana i l’europea. Per a fer-ho, va centrar-se en dos autors: l’americà
Michael Connelly i l’italià Leonardo Sciascia.
Considera que el primer, com a
model del tipus de narrativa que ve dels Estats Units, és un escriptor professional,
expeditiu, que confegeix una ficció vinculada al real, als detalls autèntics, documentats,
ben avinguts amb la narrativa de procediment. Els americans, que pateixen un fort
intervencionisme dels editors, mantenen un estil poc innovador, lineal i tradicional,
que difícilment trencarà les regles.
En contrapartida, considera Sciascia
un intel·lectual, un escriptor que es complau en el joc literari i retòric, amb
més volada estilística i preocupació lingüística.
Personalment, estic molt d’acord
amb la valoració d’en David C. Hall. Penso que, en general, quan hom ha llegit
força novel·la negra d’arreu del món, pot adonar-se’n clarament d’aquestes
diferències. També penso que, en cada moment, al lector realment afeccionat al
gènere pot venir-li de gust una opció o una altra. No són excloents ni oposades.
Simplement, com diu aquella frase tan tronada, són diferents.
I no patiu. Sé que vaig una mica endarrerida, però les cròniques continuaran,
negrots.
Bona crònica! A mi "L'últim mohicà" em va agradar força quan era adolescent, tot sigui dit.
ResponEliminaPetons,
IO
Hola. totalment d'acord amb tu. El David em va encantar i va ser un plaer poder xerrar amb ell, entre musclo i musclo, a Negra i Criminal. Parla amb autèntica passió del tema. Em va recordar el Dr. Flagler, del Institut d'Estudis Nord-Americans. La seva especialitat és el tema dels indis l la Antropologia Cultural i les seves classes són interessantíaaimes. Fins i tot vaig fer un trimestre amb ell sobre la Conquesta de l'Oest, rapidíssima, degut al descobriment de l'or a California. Ens vam assabentar, per exemple de fets com que MAI CAP INDI VA MATAR UN MEMBRE DEL PONY-EXPRESS. O, que la preaència de tants xinesos a la zona es deu a que van arribar-hi per la construcció del ferrocarril. M'en vaig a dinar, que he d'ésser a las 4 i 1/4 al CAP.
ResponEliminaCarai, quin juliol més negre esteu aconseguint. Una entrada força interessant. Es un plaer llegir-te.
ResponEliminaSlts.
Gràcies per tot el que ens expliques. Bones negres vacances ! Una abraçada
ResponEliminaM'encantan les teves cròniques i també la teva cara de satisfacció !! es veu que disfrutes en tot el que fas; quina sort que tens Anna!! t'agraiexo els teus enllaços, és molt interessant tot el que escrius !!gràcies i bona nit !!
ResponEliminaGràcies a tots vosaltres
ResponEliminaCom es nota la intensitat amb que vius els juliols, Anna!!
ResponEliminaM'agraden molt totes les cròniques. Dit de pas, estic d'acord amb tu amb el poc gust que em produeix la violència i la preferència per la tensió psicològica...
Jo també vaig llegir Huckleberry Finn, i recordo haver gaudit molt de la lectura. També l'Últim Mohicà...vaja que això del gust per llegir ja ens ve de lluny!!
Una abraçada!!