Crònica dels bons trinxeraires, de Màrio Zambujal

Tal com vaig anunciar fa unes setmanes (llegir aquí), la tercera entrega de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat és Crònica dels bons trinxeraires (Crónica dos Bons Malandros) del periodista i escriptor portuguès Mário Zambujal (1936). Una petita perla, una delícia, una delicadesa. Un encert absolut que demostra que el director de la Col·lecció, Àlex Martín Escribà, té les idees molt clares. I que l’Editorial Alrevés (responsable del projecte) també. Per què dic això? Doncs perquè, desmarcant-se de modes i tendències superficials, continuen amb la seva idea inicial. Publicar novel·la negra de qualitat en llengua catalana, siguin obres d’autors d’aquí o traduccions de bons textos (sobretot europeus) que no s’hagin publicat en altres llengües de l’Estat i que, per tant, encara restin inconeguts (o gairebé). 

La novel·la és de l’any 1980 i a hores d’ara ha superat a Portugal les 30 edicions. Pel que he llegit (reconec no sense vergonya que jo no la coneixia), va significar una revolució en el panorama de la literatura portuguesa del moment. Segons que indica Sebastià Bennasar en aquesta seva ressenya que us enllaço aquí, la novel·la negra no té gaire tradició a Portugal. Per aquest motiu és més rellevant l’èxit dels “trinxeraires” que, d’altra banda, em sembla absolutament merescut.     

Tanmateix, em permetré manifestar que no es tracta d’una novel·la negra a l’ús. Ni per la trama (per més que parli de delictes i delinqüents), ni per l’estructura narrativa (amb una elaboració molt treballada) ni, sobretot, per la profunditat del contingut. L’obra –breu, entranyable, lleugera– demostra com la literatura pot aconseguir un altíssim nivell amb un embolcall aparentment senzill.

Crònica dels bons trinxeraires s’insereix en una tradició secular que jo conec molt bé. Tal vegada per això m’ha deixat amb la boca ben oberta. Per fer-ho ras i curt: l’obra té poc del gènere negre perquè es tracta d’una altra cosa, extraordinàriament llaminera. Crònica dels bons trinxeraires és, en realitat, una excel·lent novel·la picaresca. I no només perquè reculli les històries d’uns pillastres de poca volada que voregen la llei (són tan desastres que no arriben ni a l’alçada dels delinqüents amb majúscules), sinó perquè el seu autor s’ha submergit en les entreteles del gènere per donar vida a una obra que, volgudament, recupera les característiques d’una tradició amb molta (i bona) presència en la literatura ibèrica.   

Crònica dels bons trinxeraires basteix amb mestria una ficció pròpia del segle xx, però  la vincula sense esforç als testimonis del passat que li serveixen d’inspiració i que, n’estic segura, l’autor volia homenatjar. Quan la llegiu, percebreu ressons de les Novelas ejemplares de Cervantes, del Lazarillo, del Buscón, del Guzmán de Alfarache, però, sobretot, del vessant popular d’aquests testimonis cultes. Crònica dels bons trinxeraires es nodreix de les històries de canya i cordill, dels romanços de cec, dels entremesos i dels sainets. D’una literatura que,  en d'altres temps, era molt coneguda per un públic ampli de totes les classes socials i que gaudeix, en les llengües romàniques, d’una antiga i arrelada tradició.

És per això que, mentre hom llegeix la novel·la, no sempre té present en quin moment concret es desenvolupa l’acció. Si deixem de banda algunes referències tècniques que ens ho recorden, els esdeveniments narrats resulten absolutament atemporals. L’esperit de la trama seria perfectament extrapolable a una historieta de canya i cordill dels segle xvii, xviii o xix.  

Mário Zambujal reprodueix els recursos d’aquesta literatura a diferents nivells. Estructuralment, divideix l’obra en 9 capítols amb títol independent. Ens presenta la banda i els plans que tenen, els seus membres i, per acabar, els esdeveniments finals. Cada capítol va encapçalat per una explicació d’allò que el lector s’hi trobarà. Es tracta d’un deliciós joc metaliterari al més pur estil de la picaresca i del teatre barroc. El lector no pot oblidar que allò que té entre mans és literatura, que li estan explicant una història. L’autor, sigui qui sigui (en aquest cas el coneixem, però en d'altres èpoques sovint era un anònim), es complau en el joc retòric de picar l’ullet al receptor amb complicitat.  

Però Zambujal no s’atura aquí, perquè la seva novel·la és, per damunt de tot, una novel·la de personatges. Reprodueix magistralment els trets de tota una sèrie de figures arquetípiques, de llarguíssima tradició, que podem reconèixer en el teatre i la narrativa popular de la literatura universal (la prostituta de bon cor, el gelós, el murri de bons sentiments, el desconfiat, l’estudiant que acaba al marge de la llei, el traïdor). Per no parlar de la banda de trinxeraires en conjunt, reencarnació del món del subsòl, de la marginalitat de més baixa estofa. Una colla entranyable de deixats de la mà de Déu que, al marge de les febleses i les misèries, ostenten per damunt de tot un inexpugnable sentit de la solidaritat i un intocable codi d’honor.

La novel·la té molts trets del bo i millor de la dramatúrgia de l’Edat moderna. És una magnífica tragicomèdia que unifica a la perfecció els elements còmics (hi ha fragments d’una gran hilaritat, sovint amarada de tendresa) i els elements tràgics (inclòs un final mig incert que no desvetllaré).  

De tant que ofereix la novel·la, podria dir moltes coses més, però aquesta ressenya s’allargaria en excés i no em sembla recomanable. Per això només afegiré que un dels seus aspectes més destacables és l’estil narratiu, amb una utilització del llenguatge i de la sintaxi on la imaginació i la llibertat hi juguen un important paper. Una escriptura molt romànica, em va dir un amic que la llegia. Sí, sí. És una bonica manera de definir-ho. Una escriptura molt romànica, oberta, juxtaposada, que deixa respirar les paraules,  però que ha de ser dificilíssima de traduir. Anna Cortils ha excel·lit en la tasca (i aquesta també era una aposta de la Col·lecció, aconseguir bones traduccions). Cortils ha resolt la papereta amb creativitat i respecte, recuperant mots del passat sense allunyar-se de la llengua actual, en un equilibri lingüístic que mereix una reverència.  

A mi, ja d’entrada, això de “trinxeraires” em va robar el cor. Per a descobrir la resta de mots que Cortils ha posat en joc, haureu de llegir la novel·la.

Feliç setmana, negrots.