V de venganza, de Sue Grafton

Ahir a la tarda, quan vaig concloure la lectura de V de venganza de Sue Grafton, vaig anotar textualment al meu perfil de facebook:

La sensació de pèrdua quan acabes algunes novel·les és absolutament real. Pot semblar irracional, inconscient, absurda, fins i tot ridícula. Però existeix. M'acaba de passar. Ja t'enyoro, Kinsey.

Critiqueu-me tal com vulgueu. Ho suportaré. Admeto que em va sortir la vena nostàlgica, rampell molt poc professional si hom fa (o somnia fer) crítica literària mínimament seriosa. Tanmateix, de vegades és difícil controlar unes emocions que, com ahir, em van agafar per sorpresa.

El final de la novel·la, la número 22 de la nissaga, el vaig trobar èpic. Em va transportar. I no perquè V de venganza sigui el millor dels títols (no ho és, de fet en alguns moments em va semblar que tenia una llargària excessiva i algun fragment superflu: el detallisme descriptiu de Grafton mai no m’ha convençut), sinó perquè em va posar davant dels ulls quelcom que va més enllà de la pura literatura.

Em refereixo a la tan desitjada simbiosi (desitjada pels escriptors, o així ho suposo) entre els personatges i el públic. De seguida vaig mirar enrere, tot cercant alguna pista que justifiqués la meva mal continguda sensació de buidor. I em vaig adonar que Kinsey Millhone, la idealista, malgirbada, solitària i malhumorada detectiva privada californiana, m’acompanya a la vida des de fa quasi trenta anys. Des d’aquella A d’adulterio (en anglès A is for Alibi) que vaig descobrir per casualitat al Círculo de Lectores i que em vaig afanyar a demanar perquè em va transmetre bones vibracions. D'ença d'aleshores, la Kinsey hi és. Porta amb mi tant de temps (constatació real) com la meva filla.

Si exceptuem els clàssics (de l’enigma i de la negror), puc considerar que Grafton és la causa directa del meu amor pel gènere. Poca broma. Mireu si hi estic en deute. Ella em va obrir portes, em va fer perdre absurds complexos literaris i em va regalar milers d’instants de joia. No és estrany, per tant, que quan ahir vaig assistir al desenllaç de la V ˗farcit d’un idealisme que ratllava la utopia, que diluïa les fronteres entre llei i justícia i que es carregava alguns tòpics al voltant del bé i del mal- em sentís tan feliç.

Aquesta no és una ressenya gens canònica. Ho sento. Objectivitat? No gaire. I això que vaig prometre, després de la xerrada de Bill Phillips sobre novel·la postmoderna en el marc dels Juliols de la UB, que afrontaria el comentari de V de Venganza des d’aquesta òptica, ja que Phillips va considerar Sue Grafton una de les escriptores que podien ajustar-se als paràmetres del moviment.

El personatge de Kinsey (i els secundaris que l’envolten) acompleixen tot una sèrie de requisits que li donen la raó. S’allunyen dels tòpics i dels llocs comuns de la novel·la negra clàssica sense deixar de tenir-hi (no es pot oblidar) les arrels ben plantades. Kinsey és, per damunt de tot, humana. I, en conseqüència, està carregada de contradiccions. La principal rau en la seva particular idea de la justícia. Amiga dels seus amics, estiguin o no del cantó oficial de la llei, mai no els abandona. No ho pot fer, perquè significaria una traïció interna.

No suporta el delicte i es capaç de fer el que sigui per combatre’l. Al mateix temps, odia la mentida i la corrupció i critica durament certs procediments policials. En ocasions, la seva posició no és fàcil de compartir (o no del tot) amb una mirada europea, però s’emplena de sentit si la situem dins la societat americana. Kinsey no s’ajusta a cap model preestablert, ni pel que fa a la seva condició femenina ni com a professional. És sincera, capaç, políticament incorrecta i una antipàtica de grans dimensions. Sense pèls a la llengua, és expeditiva, tendra i dura, despreocupada de la família, del seu aspecte físic, fins i tot de la seva salut (no para de menjar porqueries), però alhora es preocupa dels afers quotidians, de l’ordre, dels amics, de córrer cada dia cinc quilòmetres, de no fumar ni beure més del compte (recordeu que l'acció té lloc a la dècada dels 80 del segle passat, de manera que algunes de les qüestions que s'hi plantegen a hores d'ara les miraríem des d'un cantó ben diferent).

Tot en ella respon a un codi intern ferm i sagrat que, conscientment, ni tan sols no s’ha plantejat: la necessitat imperiosa d’ordenar el caos. Si més no, el caos que li toca viure, el caos amb què topa cada dia al seu voltant.

No ho sé, negrots. Em sembla que m’he embolicat massa. Però espero que, sense que serveixi de precedent, avui em disculpeu. Estic toveta. Sento en la pell la certesa, cada cop més inajornable, que ens estem acostant irremissiblement al final de l’alfabet.