El enredo de la bolsa y la vida, d'Eduardo Mendoza

Ahir vaig acabar la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza, El enredo de la bolsa y la vida. Com sabeu, l’autor ha recuperat per quarta vegada el seu personatge més famós (amb permís d’en Gurb). Es tracta del tronat delinqüent-boig-detectiu-perruquer (sense nom) protagonista d’El misterio de la cripta embrujada, El laberinto de las aceitunas i La aventura del tocador de señoras.    

Sincerament, no em veig amb cor de definir la qualitat de la novel·la. M’ho he passat tan bé i he rigut tant, m’ha tornat a sorprendre tan gratament l’enginy surrealista i la prosa única de Mendoza, que no sé si sóc capaç de confegir una crítica com cal, prou equànime. Puc afirmar, això sí, que l’autor es mou a la perfecció en l’univers d’aquest delirant personatge, de manera que, després d’alguns títols on tal vegada no havíem acabat de trobar el millor Mendoza, ara sí que torna a ser entre nosaltres.

El enredo de la bolsa y la vida és una histriònica paròdia detectivesca (per definir-la d’alguna manera intel·ligible) ambientada a Barcelona en un calorós mes d’agost. Un cas a resoldre –foll, esbojarrat, increïble, absurd– li serveix a l’autor per posar cap per avall les entreteles de la nostra societat, del nostre món (català, espanyol, europeu). Mendoza se’n burla sense pietat del mort i de qui el vetlla. La seva sàtira resulta àcida i punyent, però manté sempre l’equilibri entre el retrat de la misèria humana i una gran tendresa. L’autor s’estima tant els personatges que acaba convertint-los, com ha fet sempre, en figures entranyables.

I és que, a desgrat de la crítica social i de la bogeria de la trama, l’obra és sens dubte una novel·la de personatges. Mendoza fa desfilar per la seves pàgines una colla increïble de fracassats, desgraciats, casposos, marginals, murris, estafadors i sonats que voregen la llei i la cordura tot palesant a la perfecció la irracionalitat que ens envolta. Una família de xinesos que regenten un basar, una estàtua humana de les Rambles, un africà albí, un delinqüent de pa sucat amb oli que se sembla a Tony Curtis. Ningú no hi falta en aquesta mena de calaix de sastre urbà  on tot acaba esdevenint possible.         

Com en les tres primeres novel·les de la nissaga, personalment m’ha semblat assistir a una d’aquelles farses teatrals on no pots parar de riure. La poca traça dels personatges a l'hora de delinquir m’ha recordat Woody Allen a Toma el dinero y corre, mentre que en altres moments m’ha semblat compartir amb els germans Marx una de les seves intrigues més embolicades. Per no parlar dels diferents escenaris (la perruqueria, el basar, el restaurant, el centre de ioga), que es converteixen a tots els efectes en un personatge més. Com Barcelona, amb totes les grandeses i les misèries (destaquen les misèries, no ens enganyem) d’una gran ciutat.  

La imaginació de Mendoza no té preu. Només cal parar esment en els noms dels personatges. Són tota una exhibició d’histrionisme agut. Jo he tingut l’agredolça sensació de retrobar el passat. Llegir aquesta nova història ha estat per a mi com tornar a casa, com recuperar totes les sensacions d’un laberint i d’una cripta que, en uns temps ja llunyans, em van fascinar.

No la deixeu perdre. Endavant, negrots.