Pantera negra, de Joan Gols

Joan Gols era un gran afeccionat al futbol. Allò que se’n diu un “forofo”. Però un dia viu una experiència quasi mística a San Mamés (no debades l’estadi de l’Athletic de Bilbao es coneix com La Catedral, lloc ideal per a experiències quasi místiques) i se sent il·luminat per la llum de la raó (és allò que s’espera d’aquest tipus d’experiències: l’aclariment de les idees). Total, que a partir d’aquest instant, Joan Gols canvia d’afecció i comença a llegir compulsivament, la qual cosa el mena, en una seqüència d’allò més lògica, a escriure el seu propi llibre.

El llibre és Pantera negra, publicat a Proa l’any 2004. Tot i que ja té 8 anys, jo diria que les històries que conté resulten més actuals que quan foren escrites. Aquesta afirmació, gairebé impossible d’entendre i d’argumentar (com pot ser un text més actual 8 anys després d’aparèixer que en el moment de la seva escriptura?), l’entendreu perfectament quan us digui que estem parlant d’una sàtira punyent al voltant del món del futbol (o millor dit, del fumbol*). Si tenim present que ens trobem em plena follia de l’era Guardiola, i atesa també l’etèria estabilitat cronològica que amara l’obra del Sr. Gols, no crec que goseu discutir-me res (si el Sr. Gols llegeix aquesta ressenya, espero que recolzi la meva teoria).

Pantera negra està estructurat en “onze faules i un partit”. Dotze textos que es poden llegir independentment però que posseeixen un hàbil fil conductor que va picant l’ullet al lector. Joan Gols arremet amb destresa contra la brutícia, la bogeria, la incongruència, l’addicció, la cobdícia, la mentida i la contradicció del món de l’esport (en aquest cas del futbol) d’elit. Hi trobem de tot, amb un substrat humorístic fi i precís. Des de líniers i àrbitres en conflicte a entrenadors incompresos, hooligans tocats de l’ala o polítics i directius experts en tripijocs. Ens enfrontem a un pobre porter de gran vàlua, un superfigura, que odia jugar i que allò que vol en realitat és simplement dibuixar. Joan Gols retrata també una mestressa de casa –farta del marit fumbolero– que comet el crim perfecte; unes senyores de fer feines prou sui generis; i conclou amb un relat ben negrot protagonitzat per l’inspector Marc Sergiot (Crim al vestidor blanc-i-blau). Tot plegat, 151 pàgines fresques, divertides, intel·ligents i valentes.

Allò que Joan Gols pretén donar a entendre és susceptible de resumir-se amb un: “perdoneu, però algú ho havia de dir”.

Resulta evident que l’autor del llibre s’ho va passar d’allò més bé mentre escrivia. Quan algú es diverteix així, queda diàfanament reflectit en el text, la qual cosa esdevé un valor afegit. El Sr. Gols s’amara del seu imaginari preferit i l’esmenta en la ficció (per exemple, el Capitán Trueno i la princesa Sigrid), per a gaubança dels lectors que compartim el mateix imaginari. També els noms i els cognoms que tria per als personatges resulten al·lucinants, de manera que ens fan somriure o directament riure a cada moment.

Tocs negres, tocs futuristes, tocs de ciència-ficció. Humor i sàtira. Però poca broma, la reflexió de Joan Gols (recordem que prové d’una vivència sobrenatural a San Mamés) neix del seny més absolut. Quan t’ho planteges clarament, només pots parafrasejar un personatge tan entenimentat com el bo de l’Obèlix: “estan bojos aquests humans”. Perquè no ens enganyem, el món del fumbol (que no del futbol) no és una altra cosa que una folla misèria.

Apa, busqueu el llibre i llegiu. Després, res no serà igual.         

* El futbol és l'esport genuí: el xut, l'esprint, la centrada, la passada curta, el cop de cap, el driblatge, el control de la pilota, el marcatge, l'aturada del porter. Futbol també és compartir amb els companys una bona jugada, un gol... El fumbol... si no hi hagués tele, ni públic, ni cervesa, ni diaris esportius, ni Futbolnotícies, ni àrbitres per insultar, ni travesses, ni derbis, ni discussions amb els companys de feina, ni eterns rivals, ni cracks que després fan figa, ni declaracions intel·ligents de directius, entrenadors i jugadors... aquest esport ja no es pot reconèixer sense la merda que l'envolta (pàg. 121).