Fronts oberts, de Pau Vidal

Fronts oberts (Premi Marian Vayreda 2011) és la segona novel·la de Pau Vidal protagonitzada pel filòleg Miquel Camiller, altrament dit Camil, que es torna a trobar  obligat a fer d’investigador enmig d'un embolic criminal. La primera novel·la, Aigua Bruta, encara no l’he llegida (però ho faré en breu, dissabte la vaig comprar) i ja em sap greu, ja. És una circumstància que em neguiteja, perquè la meva disciplinada ment filològica s’estima més seguir l’ordre cronològic correcte. Però què hi farem. En aquest cas, la cosa ha anat així.

Pau Vidal, nascut a Barcelona, és conegut per la seva tasca de traductor de l’italià. Ell en té la culpa quan ens ho passem tan bé amb les novel·les, per exemple, d’Andrea Camilleri. També es dedica als mots encreuats (ha publicat diversos llibres amb en Màrius Serra i actualment és l’autor del “crucigrama” del diari El País). Ja us vaig dir (ho podeu llegir aquí) que en Pau s’autoproclama “filòleg recreatiu” i a mi, com us podeu imaginar, aquesta denominació m’ha encantat.

Pau Vidal reconeix en totes les entrevistes (aquí us n’enllaço una de Vilaweb, de fa pocs dies), que la seva atenció quan fa novel·la negra es concentra molt més en parlar de la llengua que no pas en confegir una complicada trama criminal. Crec que a Fronts oberts  es nota. El vessant relacionat amb la caracterització dels personatges i amb el discurs intern del protagonista, fil conductor de la ficció, apareix molt ben resolt. En canvi, la trama policíaca, al meu entendre, esdevé secundària, com demostra la no massa elaborada resolució del cas. No és manca de perícia. Senzillament, a Vidal el gènere li serveix de pretext per tractar les qüestions lingüístiques que creu importants, per acostar les variants de la llengua al lector, per exposar tot un seguit de raonaments que només els filòlegs (mot que per a molts és sinònim de bitxo ”raro”) ens plantegem.

No vull dir amb això que el llibre sigui avorrit o que estigui adreçat només als amants de la lingüística. Ni de bon tros. Ser un filòleg recreatiu implica precisament voler convertir la llengua, la parla, el vehicle humà de comunicació per excel·lència, en quelcom proper a la gent, al real, a la veritat del carrer. La novel·la, a banda de passejar-nos per Barcelona i pel País Valencià, a banda de mostrar-nos la misèria de la societat (tracta el tema de la pederàstia) i les bambolines del sempre inquietant món universitari, ens fa riure de valent. Us ho passareu, diguem-ho sense embuts, absolutament “pipa”.   

Òbviament, jo m’he sentit, al llarg de la lectura, molt identificada amb el protagonista i, de retruc, amb en Pau. Com a professora, un dels meus costums és posar en antecedents els meus alumnes de la Universitat de Barcelona (com sabeu, estudiants de Filologia Catalana) d’allò que sentiran quan hagin entrat a formar part de la gran família filològica. Un filòleg pertany a una espècie única i singular, que du el seu bagatge arrapat a la pell com un tatuatge indeleble. Hom és filòleg per sempre i a tota hora. La filologia t’acompanya la resta de la vida i et manté perpètuament amb les antenes parades, sense deixar-te descansar. No us penseu, resulta esgotador.  

Aquesta inevitable síndrome és la que pateix (pobret) el protagonista de Pau Vidal. Quan a la novel·la he llegit fragments com: [...] xantatge mutu que funciona entre els del meu gremi: com que ningú parla espontàniament per por que no se li escapi un barbarisme o una xavada, acaben creient que aquella parla encarcarada que gasten i que senten és real, cosa que els desconnecta cada dia més del món... (p. 25)  o Pot ser que dissabte sigui dia de descans per a la classe obrera, si és que encara existeix, però per al filòleg no. El filòleg no descansa mai... (p. 127) o Com que al llarg del dia en prenc tantes, de notes mentals, si no me les apunto després al vespre no me’n recordo (p. 9), m'hi he sentit totalment lligada. 
Per cert, que aquest darrer símptoma el pateixo a diari. L’observació dels trets lingüístics de la gent, del lèxic, dels idiolectes, dels vicis, de les errades, els dubtes personals, les curiositats, tot plegat es va acumulant en notes mentals per consultar científicament en arribar a casa. Si no t’ho apuntes, estàs perdut. No en recordes la meitat i això genera una inquietud que només els del gremi som capaços de copsar.

La ironia i el sarcasme no abandonen les pàgines de la novel·la. Com diria la meva àvia, en Pau se’n riu “del mort i de qui el vetlla”. Quan en un moment concret el protagonista  confessa que para més atenció a les paraules i a com s’usen i es pronuncien que no pas al contingut d’allò que li estan explicant, he caigut rendida als peus d’en Pau (i d’en Camil). Decididament, som de la mateixa pasta.

Llegiu Fronts oberts. Us ho passareu molt bé. En Camil viu amb una àvia de 108 anys que devora novel·la negra sense parar. Arribarem a ser com ella, negrots?