La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

L’aspecte d’aquest personatge que encapçala l’article és més o menys el meu aspecte a hores d’ara. Us preguntareu perquè. Alguns, els lectors fidels d’aquest bloc, ja ho intuïu. Ho he comentat moltes vegades. Estic atrapada en una teranyina de la qual no puc (ni vull) desenganxar-me: la literatura de Jordi de Manuel. Total, que vaig així pel món. Conseqüències col·laterals de l’activisme literari.

Avui us parlaré, en absoluta primícia, de la darrera novel·la d’aquest autor barceloní, doctor en biologia, que al meu entendre és un dels millors escriptors de literatura negra (amb un toc de ciència-ficció, com ja sabeu) que tenim en aquest país. No m’amago d’opinar que, si en lloc de dir-se Jordi i escriure en català, escrivís en suec o en anglès o tal vegada en castellà, l’haurien traduït a un munt d’idiomes i el seu ressò seria internacional.

La novel·la s’intitula La mort del corredor de fons i ocupa el número set en les aventures del policia Marc Sergiot. He comentat que feia la ressenya en absoluta primícia perquè el llibre encara no és a les llibreries. El podreu trobar a partir de la setmana que ve, concretament del dijous dia 19. I desitjo que, durant la BCNegra que ja s’acosta, esdevingui, com es mereix, un èxit de vendes.

L’acció de La mort del corredor de fons té lloc durant una única setmana del mes d’agost de l’any 2008. Suposo que ja recordareu els salts temporals que caracteritzen el  cicle de novel·les de Marc Sergiot. En aquest cas, en lloc de ser futurista, la ficció es desenvolupa en un passat recent. Una única setmana farcida d’esdeveniments i amb un final impactant. Estem davant d’una història imaginativa, ben travada, plena de suspens, trepidant, d’estil molt cinematogràfic i que deixa el lector, en acabar la lectura, força impressionat.

De Manuel aconsegueix una equilibrada dualitat entre els fragments duríssims de la intriga criminal, que no defugen les descripcions i les emocions fortes, i les parts més reflexives. Conjumina perfectament els assassinats i les persecucions amb, com diu ell mateix, la voluntat de “posar la lupa als dilemes morals de la societat”. Tanmateix, no cau en el poc desitjable parany d’emetre judicis morals. Contempla tot allò que li sembla rellevant i punyent, injust o menyspreable i, des de la versemblança, ho aboca  en el paper. Així, fa l’important exercici d’aproximar-se amb intel·ligència al coneixement de la naturalesa humana. Des d’aquest punt de vista, el gènere negre li resulta extremadament útil. Li permet parlar de temes seriosos sense renunciar a la diversió d’unes trames àgils i engrescadores carregades de sicaris, traficants, lladres i segrestadors. El que faci falta. Com passa sovint, les seves novel·les tenen diversos nivells de lectura i d’interpretació. Així, hom les pot llegir en clau més lleugera, purament criminal, o aprofundint en la volada que, en realitat, les obres posseeixen.

De Manuel té una altra virtut, com ja he remarcat en alguna ocasió. Em refereixo a la seva versatilitat. Les seves novel·les són molt diferents entre elles, malgrat pertànyer a un mateix cicle, a una mateixa sèrie. Les paraules “previsible” o “monòton” es buiden de sentit si ens referim a la literatura de Jordi de Manuel. En tot cas, sóc jo qui segurament puc esdevenir previsible i monòtona, perquè he ressenyat en tan poc temps tantes novel·les d’aquest autor, que tinc por de repetir-me. En qualsevol cas, us remeto a la lectura de les ressenyes anteriors si voleu aprofundir en els matisos de la meva percepció.  

Jordi de Manuel, que utilitza el llenguatge amb mestria, sap extreure una enorme tendresa d’alguns dels seus personatges, que sovint acaben robant el cor dels lectors (ja ho havíem comprovat en altres ocasions: n’és un bon exemple el refugiat croat Dragan Isakovic d’El raptor de gnoms). Quan això passa, el registre de la seva llengua esdevé quasi poètic. A La mort del corredor de fons caracteritza quatre precioses figures, molt ben definides, de les quals no puc deixar de parlar. Una, sens dubte, és Hakim, el dissortat noi magrebí a qui al·ludeix el títol del llibre i que serveix de detonant i fil conductor del cas criminal. El seu destí basteix un dels eixos de la trama i permet a l’autor endinsar-se en el macabre món del tràfic d’òrgans vinculat a la immigració il·legal.

Els altres tres personatges entranyables no viuen amarats de truculència. Ans al contrari. El doctor Miquel Olivera, tot i que vidu, du una plàcida existència en la seva acollidora casa de La Floresta. El doctor Miquel Olivera no està sol. Comparteix la vida amb dos éssers que se l’estimen per damunt de tot. En Nit, el seu gos. I la Colette, la seva gata. Què us puc dir d’aquest detall? Doncs que, com que no tinc paraules, acabaré la ressenya reproduint les que Jordi de Manuel ha escrit en el capítol d’agraïments. Ah, i per descomptat, posant una foto del Nit (agraeixo la gentilesa del seu amo en enviar-me-la) i de la meva Colette.  

El gos Nit i la gata Colette són els únics «personatges» d’aquesta història que existeixen en carn i ossos. N’he mantingut els noms reals i espero que els seus amos –Miquel Llobera i Anna Villalonga, respectivament– reconeguin en el text el caràcter i els tres distintius dels dos animals (La mort del corredor de fons, pàg. 270) 

El Nit i la Colette, que ja han llegit el llibre, manifesten el següent:

"Negrots, la novel·la és boníssima. No us la perdeu per res del món".