Una de disfresses

Evidentment, sóc una militant a favor de la nostra Castanyada i dels nostres panellets. De la celebració de la diada de Tots Sants com sempre s'ha fet a Catalunya. Actualment, existeix una campanya per a la seva recuperació, que promou la iniciativa de deixar de banda festes importades que per a nosaltres no representen res. Sens cap mena de dubte, ho subscric tot. Que quedi clar.

Tanmateix, també sembla evident que per als afeccionats als gèneres terrorífics, la tradició anglosaxona de Halloween presenta un atractiu impossible de defugir. El cinema ha contribuït enormement a la difusió d'aquest costum i molta gent se l'ha empassat (no podem oblidar els interessos comercials) com si fos propi. Personalment, ho considero ridícul. Però una cosa és tenir clar d'on prové Halloween i una altra ben diferent no reconèixer el seu potencial literari i cinematogràfic.

Crec que a aquestes alçades del bloc negre, encara no n'havíem parlat explícitament. Jo no en faig una defensa, però em consideraria hipòcrita si no admetés que l'ambient de Halloween em subjuga. Dóna tant de si! Assassinats en cementiris, nens que desapareixen, crims que es poden encobrir millor que cap altra nit, identitats manllevades, esperits que surten a passejar. Foscor, tardor, fulles ocres a les voreres, fred i, si tot va bé, algunes tempestes.
Un dels elements principals en tota aquesta amalgama de possibilitats fantàstiques i delictives té relació amb el conegut recurs de la disfressa. Que algú pugui usurpar una altra personalitat i que no sigui fàcil de reconèixer, afavoreix la possibilitat de cometre qualsevol acció soterrada (delictiva o no). Però és que, endemés, l'ús de màscares i disfresses és antiquíssim. Només cal recordar els actors de les tragèdies gregues. L'estratègia de la disfressa per als enganys amorosos, les malifetes, les fugides o el camuflatge han proliferat tant en la història de la nostra cultura que resulta impossible confegir ara una llista sense allargar-nos de manera indesitjada.
Amb tot, la simple existència d'una figura literària com l'anagnòrisi (reconeixement d’un fet o d’una persona per part dels altres personatges, la qual cosa dóna a l’obra un tomb decisiu) ja ens ho diu tot. És un estratagema que, durant segles, s'ha fet servir en tots els gèneres (sobretot en el teatre) per tal de provocar confusió, ocultar quelcom o, simplement, amagar-se. En la culminació de l'obra, l'encobriment surt a la llum i el desenllaç es precipita o canvia de rumb.

Per tots aquests motius, avui, el dia abans de la festivitat de Halloween, em ve de gust escriure aquestes ratlles. No ens enganyem. A tots ens agradaria de tant en tant ser una altra persona. De fet, la nostra tradició ja ho contempla per Carnestoltes. Els anglosaxons, a més, afegeixen la festivitat dels monstres i del terror al seu còmput de canvi d'identitat.
Doncs que es diverteixin, tant els grans com els petits. I, a ser possible, que el tema continuï apareixent en pel·lícules i llibres, que serà molt ben rebut.
Jo, mentrestant, marxo a la plaça cametes ajudeu-me, que no vull fer tard. A veure si encara trobo algunes castanyetes i uns quants moniatos.

Feliç castanyada, negrots.