Evidentment, sóc una militant a favor de la nostra Castanyada i dels nostres panellets. De la celebració de la diada de Tots Sants com sempre s'ha fet a Catalunya. Actualment, existeix una campanya per a la seva recuperació, que promou la iniciativa de deixar de banda festes importades que per a nosaltres no representen res. Sens cap mena de dubte, ho subscric tot. Que quedi clar.
Tanmateix, també sembla evident que per als afeccionats als gèneres terrorífics, la tradició anglosaxona de Halloween presenta un atractiu impossible de defugir. El cinema ha contribuït enormement a la difusió d'aquest costum i molta gent se l'ha empassat (no podem oblidar els interessos comercials) com si fos propi. Personalment, ho considero ridícul. Però una cosa és tenir clar d'on prové Halloween i una altra ben diferent no reconèixer el seu potencial literari i cinematogràfic.
Crec que a aquestes alçades del bloc negre, encara no n'havíem parlat explícitament. Jo no en faig una defensa, però em consideraria hipòcrita si no admetés que l'ambient de Halloween em subjuga. Dóna tant de si! Assassinats en cementiris, nens que desapareixen, crims que es poden encobrir millor que cap altra nit, identitats manllevades, esperits que surten a passejar. Foscor, tardor, fulles ocres a les voreres, fred i, si tot va bé, algunes tempestes.
Un dels elements principals en tota aquesta amalgama de possibilitats fantàstiques i delictives té relació amb el conegut recurs de la disfressa. Que algú pugui usurpar una altra personalitat i que no sigui fàcil de reconèixer, afavoreix la possibilitat de cometre qualsevol acció soterrada (delictiva o no). Però és que, endemés, l'ús de màscares i disfresses és antiquíssim. Només cal recordar els actors de les tragèdies gregues. L'estratègia de la disfressa per als enganys amorosos, les malifetes, les fugides o el camuflatge han proliferat tant en la història de la nostra cultura que resulta impossible confegir ara una llista sense allargar-nos de manera indesitjada.
Amb tot, la simple existència d'una figura literària com l'anagnòrisi (reconeixement d’un fet o d’una persona per part dels altres personatges, la qual cosa dóna a l’obra un tomb decisiu) ja ens ho diu tot. És un estratagema que, durant segles, s'ha fet servir en tots els gèneres (sobretot en el teatre) per tal de provocar confusió, ocultar quelcom o, simplement, amagar-se. En la culminació de l'obra, l'encobriment surt a la llum i el desenllaç es precipita o canvia de rumb.
Per tots aquests motius, avui, el dia abans de la festivitat de Halloween, em ve de gust escriure aquestes ratlles. No ens enganyem. A tots ens agradaria de tant en tant ser una altra persona. De fet, la nostra tradició ja ho contempla per Carnestoltes. Els anglosaxons, a més, afegeixen la festivitat dels monstres i del terror al seu còmput de canvi d'identitat.
Doncs que es diverteixin, tant els grans com els petits. I, a ser possible, que el tema continuï apareixent en pel·lícules i llibres, que serà molt ben rebut.
Jo, mentrestant, marxo a la plaça cametes ajudeu-me, que no vull fer tard. A veure si encara trobo algunes castanyetes i uns quants moniatos.
Feliç castanyada, negrots.
Un dels elements principals en tota aquesta amalgama de possibilitats fantàstiques i delictives té relació amb el conegut recurs de la disfressa. Que algú pugui usurpar una altra personalitat i que no sigui fàcil de reconèixer, afavoreix la possibilitat de cometre qualsevol acció soterrada (delictiva o no). Però és que, endemés, l'ús de màscares i disfresses és antiquíssim. Només cal recordar els actors de les tragèdies gregues. L'estratègia de la disfressa per als enganys amorosos, les malifetes, les fugides o el camuflatge han proliferat tant en la història de la nostra cultura que resulta impossible confegir ara una llista sense allargar-nos de manera indesitjada.
Amb tot, la simple existència d'una figura literària com l'anagnòrisi (reconeixement d’un fet o d’una persona per part dels altres personatges, la qual cosa dóna a l’obra un tomb decisiu) ja ens ho diu tot. És un estratagema que, durant segles, s'ha fet servir en tots els gèneres (sobretot en el teatre) per tal de provocar confusió, ocultar quelcom o, simplement, amagar-se. En la culminació de l'obra, l'encobriment surt a la llum i el desenllaç es precipita o canvia de rumb.
Per tots aquests motius, avui, el dia abans de la festivitat de Halloween, em ve de gust escriure aquestes ratlles. No ens enganyem. A tots ens agradaria de tant en tant ser una altra persona. De fet, la nostra tradició ja ho contempla per Carnestoltes. Els anglosaxons, a més, afegeixen la festivitat dels monstres i del terror al seu còmput de canvi d'identitat.
Doncs que es diverteixin, tant els grans com els petits. I, a ser possible, que el tema continuï apareixent en pel·lícules i llibres, que serà molt ben rebut.
Jo, mentrestant, marxo a la plaça cametes ajudeu-me, que no vull fer tard. A veure si encara trobo algunes castanyetes i uns quants moniatos.
Feliç castanyada, negrots.
Hi estic d'acord, sobre tot per que no en sóc gaire amiga de les disfreses, ni molt menys de les de por. No hi puc, pot ser per que n'he passada molta de por a la vida i he vist la mort moltes vegades com m'agafava la ma.
ResponEliminaNo, no, potser no m'has acabat d'entendre. Jo defenso la castanyada per una qüestió òbvia, perquè es tracta de la nostra tradició pròpia, que s'ha de mantenir en contra d'intrusions estrangeres. Però el tema de Halloween, les disfresses i la por m'encanta. Si no, aquest bloc no tindria raó de ser.
ResponEliminaUuuuuuhhhhhhhhh
Hola!
ResponEliminaParlant de Tots Sants, crec que no hem sabut promocionar la nostra festa, i és una llàstima perquè és una tradició que també té els seus atractius!
Hi havia la creença -encara ara en alguns poblets perduts hi deu ser- que en aquests dies els esperits dels avantpassats retornaven a les cases on havien viscut. Els nens els hi deixaven platets de castanyes perquè a la nit no anessin les animetes a estirar-los els peus i es procurava deixar els racons lliures perquè allà és on es refugiaven els esperits. Si ens imaginem les masies enmig del camp, sense electricitat, la nit de Tots Sants al voltant de la foguera explicant històries de por, d'esperits, d'aparicions... el clima és colpidor!!
A mi tampoc no m'agrada disfressar-me, i menys quan toca, o sigui, per Carnestoltes o ara... ho he hagut de fer a l'escola durant molt temps, però m'ha de venir molt de gust.
Petons i bona castanyada!!
No, a mi personalment tampoc. Però el tema i el motiu sí que m'encanta per les seves possibilitats ficcionals (literàries, artístiques, etc.).
ResponEliminaI l'ambient de la masia aïllada i les històries a la vora del foc, uau, fantàstic.
A casa encara ho fem. El meu avi m'explicava vivències curioses que li havien passat i al costat de la llar de foc tot menjant castanyes, panellets i moniatos expliquem històries misterioses!!
ResponEliminaa mi em sembla igualment, que s'hauria d'incentivar i fer renéixer la tradició de Tots Sants d'una manera completa. (això que explica la Teresa tb ho deia la meva àvia, i dóna per molt... a l'efecte de "normalitzar" --en el sentit de fer-li'n perdre a un la por-- el misteri, l'inconegut.)
ResponElimina(de la mateixa manera que el "reconeixement" (en tota la seva diversitat) segueix la catarsi en totes obres clàssiques, just en el moment del clímax.)
:
és a dir, ho tenim aquí mateix i nostrat. i voler conèixer i promoure les pròpies arrels (tb completant-les amb altres) no vol dir ser un romàntic a deshora, sinó voler contribuir al desenvolupament d'un com a persona, i de l'entorn, com a poble.
(buf... crec.)
Els meus besavis ja bullien carbases i les buidaven i els hi possaven espelmes, i quan anaves al cementiri feien la broma de que aquell dia sortien a donant un tomb. La meva dona que es gallega tenen la Santa Companya que si t'enganxa se t'emporta per sempre. A mi m'agrada molt el tema dels morts, els zombies, els cementiris, crec que literariament té moltes posibilitats. I a qui tenim unes tradicions Gore que son masa. De fet el halloween el varen portar els irlandesos i com nosaltres tenen tradicions antiquisimes, doncs tot Sants també vé de molt lluny. Per cert, truc o tracte?:= :)
ResponEliminaDiuen que moltes de les tradicions de Halloween es van convertir en jocs infantils, a partir d’aquí es va començar a estendre per tot el món. Al meu barri ja és ben habitual que la nit del 31 d’octubre no pari de sonar el timbre de la porta de casa; colla rere colla de nanus disfressats o mostrant carabasses amb la idea d’espantar el veïnat, pidolen caramels o qualque cosa que s’assembli. Així compartim la castanyada amb la il•lusió de la canalla per el, cada vegada més integrat, Halloween.
ResponEliminaJo sóc molt amant d'aquestes festes, ja ho sabeu. M'agrada la tardor, la foscor del misteri, les històries de por, etc. etc. Com he dit abans més amunt, el bloc no tindria sentit si no fos així.
ResponEliminaTenim tantes mostres a tort i a dret en la literatura i en la tradició que ens ho podem passar ben pipa.
Endavant amb el terror, negrots.
Bon article, Anna.
ResponEliminaNo sóc gaire partidària del Hallowen, però clar, sense aquesta festa moltes de les pel.lícules de terror que hem vist no tindrien sentit.
Que passeu una bona castanyada, amics!
Bona castanyada a tothom!
ResponEliminaHola Anna Maria,
ResponEliminaBé, a mi em toca molt a prop això del Halloween. Soc del parer que s’han de mantenir les tradicions pròpies, ben segur que sí, però les tradicions pròpies en el meu cas són una mica embullades amb això d’haver viscut aquí, al Canadà, més anys dels que vaig viure a Catalunya.
Fa hores i hores que no paro de qualificar coses dels estudiants i ja tinc neguit perquè volia escriure un article al meu bloc sobre la meva experiència de Halloween. Però estic tant endarrerida amb la feina que no sé pas si aconseguiré escriure’l, avui o demà. Si me’n surto t’ho faré saber.
"De fet, la nostra tradició ja ho contempla per Carnestoltes".
ResponEliminaI també els grecs ja ho van introduir amb el teatre, no?
No sé si t'agrada el Sabina, però té una cançó que s'escau molt amb el tema disfresses i literatura; quan escrivim ens estem disfressant:
No soy un fulano
con la lágrima fácil,
de esos que se quejan sólo por vicio.
Si la vida se deja yo le meto mano
y si no aún me excita mi oficio,
y como además sale gratis soñar
y no creo en la reencarnación,
con un poco de imaginación
partiré de viaje enseguida
a vivir otras vidas,
a probarme otros nombres,
a colarme en el traje y la piel
de todos los hombres
que nunca seré...
Yves, que si m'agrada el Sabina?
ResponEliminaHahahaha. En sóc la number two (la fan number one és la meva filla, que l'ha sentit a casa des de petita i ara ha superat la nostra afecció):
La cançó que apuntes me la sé de memòria i Me encantaaaaaaaaaaaaaa:
Pero si me dan a elegir
De entre todas las vidas
Yo escojo
la del pirata cojo,
con pata de palo,
con parche en el ojo
con cara de malo.
El viejo truhán,
capitán de un barco
que tuviera por bandera
un par de tibias y una calavera
Petons.
Bona castanyada i millors panellets -casolans, si pot ser-!
ResponEliminaMarietaaaaaaaaa! On ets? et trobo molt a faltar.
ResponEliminaBona castanyada per a tu també. Per cert, deixa't estar de panellets casolans, xD!
Sóc la pitjor cuinera del món mundial. L'any passat en vaig fer amb el meu nebot Pol i van quedar durs com una pedra. Però no exagero. Com una pedra.
I què, dona, si durs són igualment bons!
ResponEliminaCanvi de tema: la Fred Vargas en té una de llops i misteris, dues de les teves grans passions: L'homme à l'envers. Encara no l'he començat.
Ostres, sisplau, com es diu????
ResponEliminaPensa que encara tinc pendent l'article sobre l'home llop i que necessito documentar-me.
Ja t'ho deia: L'homme à l'envers. Hi ha traducció castellana: El hombre al revés.
ResponEliminaPerdona, Maria. Em pensava q no era el títol , sinó una valoració que tu feies.
ResponElimina