Tierras de frontera, de Thomas Kanger

Thomas Kanger és un altre escriptor suec, per no perdre el costum. Es tracta del creador de la inspectora de policia Elina Wiik, protagonista de cinc de les seves novel·les. Entre elles (no sé quin ordre ocupa dins la sèrie) es troba Tierras de frontera, que acabo de llegir. És la primera que arriba a les meves mans, però ja us avanço que no serà l'última.

El llibre m'ha sorprès molt favorablement. Entretingut, trepidant, diferent. Va més enllà de la típica novel·la de gènere, perquè indaga amb força en la psicologia dels personatges i perquè reflecteix una realitat punyent amb una certa intenció. Diria, si més no, que amb la idea de treure-la a la llum i d'analitzar-la des de diversos angles, amb equanimitat. Estic parlant de la crua guerra fratricida dels Balcans.

A la novel·la hi succeeixen coses molt importants, coses que no es poden tirar enrere i que canvien per sempre la vida de la protagonista. Des que l'obra comença fins que conclou passen més de dos anys. Aquest fet no és habitual dins del gènere, que se sol caracteritzar per la immediatesa de resoldre el cas criminal en el present, tot i que alguns casos (a l'estil Jo Nesbo o Henning Mankell) puguin tenir fortes arrels en el passat.

La traducció no m'ha semblat gaire bona. Malgrat això, l'estil resulta àgil i atractiu, amb frases curtes i poques concessions a qüestions supèrflues.

A la solapa de la contraportada hi ha reproduïdes algunes crítiques dels mitjans de comunicació. Amb aquesta hi combrego totalment: Kanger no encaja exactamente en la definición de escritor de novela policiaca. Es mucho mejor. Ha escrito una novela que se lee de una sentada. Una ambientación interesante, una trama apasionante (Katrineholms-Kuriren).

En canvi, no puc estar més en desacord amb:

Si hay un personaje de novela policiaca que merezca ser comparado con la Lisbeth Salander de Stieg Larsson, es la inspectora Elina Wiik de Thomas Kanger (Dagens Hyheter).

No hi trobo gaire similituds, què voleu que us digui. Elina Wiik mostra els seus sentiments sense problemes. Més ben dit, els duu a flor de pell. Tot i que la podem considerar una policia entrenada i valenta, abans de res és una dona, una persona.

L'altra cara de la moneda s'anomena Lisbeth Salander. Tots la coneixem. Tan tancada en ella mateixa, tan hermètica, tan aparentment hieràtica...

Res més lluny de la realitat que aquesta absurda comparació, evident reclam publicitari per vendre llibres.

En canvi, és totalment cert que la novela es llegeix "d'una sentada". Amb la feina que tinc i les poques hores de què disposo (no viatjo en tren i els meus trajectes en metro són extremadament curts), he trigat només 5 dies (5 estones o "sentades") a devorar-la (334 pàgines). Ho podeu comprovar si reviseu la data de la ressenya de l'amic Brunetti.

M'ho he passat molt bé. Tampoc no pretenc donar a entendre que es tracti d'una obra sublim. Res d'això. És simplement una bona novel·la, ben travada i ben ambientada, que enganxa per la seva honestedat i per la seva capacitat de transmetre. Perquè ens explica quelcom que va més enllà del que podríem esperar -en un apriorisme típic i tòpic- del gènere criminal.

Per cert, m'oblidava de dir-vos que el final està envoltat d'un halo esotèric, que tanca el cercle a partir del pròleg. No el considero necessari ni m'acaba de convèncer, però no invalida la resta del meu comentari.

Fins a la pròxima, negrots.