El peor remedio és el títol de la vuitena entrega de les aventures del comissari venecià Guido Brunetti, creat per l’escriptora americana Donna Leon. Com que les llegeixo en ordre rigorós –no perquè sigui imprescindible, sinó perquè sóc així de maniàtica– aquesta és també la vuitena vegada que em diverteixo amb els entranyables personatges de la ciutat dels canals.
No crec que El peor remedio sigui una de les millors novel·les de la nissaga (si més no, de les que porto fins ara), però tampoc no decep. Un cop hom entra en la dinàmica del comissari, dels seus companys de feina –estrafolaris, competents, impresentables (hi ha de tot)– i de la seva família més que sui generis, s’hi sent com a casa. Així, es van encadenant les històries com si de l’esdevenir de la vida es tractés. I ja se sap: com a la vida, hi ha moments de tot.
No explicaré res de la trama, perquè no té sentit. Més m’estimo recomanar vivament els llibres per si algú no els coneix. Val a dir que, en cas de ser veritablement afeccionats al gènere negre, sembla impossible, atès el seu gran èxit internacional. Les peripècies de Brunetti han estat traduïdes a totes les llengües imaginables i, com sol passar, fins i tot se n’ha fet una sèrie de televisió.
Donna Leon va néixer a Nova Jersey el 1942, però viu a Venècia des de 1981. Quan una americana decideix instal·lar-se definitivament a Europa i més concretament en un lloc com la capital del Véneto, ha de ser d’una pasta especial. I Leon ho ha demostrat sens dubte. En la capacitat prodigiosa per caracteritzar els personatges (més importants als llibres que no pas els casos criminals), en el coneixement profund de la societat italiana i en l’amor incommensurable envers Venècia. La preciosa ciutat és tal vegada el segon (algú diria, el primer) protagonista dels llibres, un personatge més, amb alè propi, que es passeja amb Brunetti arreu on va.
Lluny de les enrevessades trames plenes de truculència que ens regalen altres autors, els casos de les novel·les de Leon (gens carrinclones, gens toves, no us confongueu) estan plens d’humanitat i de matisos, perquè pouen de manera evident en la realitat diària. Per això són perfectament creïbles. Brunetti no és un antiheroi, no és un desastre, no representa el típic policia solitari amb un passat boirós. Al contrari. És un distingit pare de família, culte, refinat, lector dels clàssics, enamorat eternament de la seva esposa i de la seva ciutat. No es tracta d’un ingenu, però tampoc d’un cínic. Encara s’estima la vida i sap apreciar la bellesa que té al seu voltant.
No crec que El peor remedio sigui una de les millors novel·les de la nissaga (si més no, de les que porto fins ara), però tampoc no decep. Un cop hom entra en la dinàmica del comissari, dels seus companys de feina –estrafolaris, competents, impresentables (hi ha de tot)– i de la seva família més que sui generis, s’hi sent com a casa. Així, es van encadenant les històries com si de l’esdevenir de la vida es tractés. I ja se sap: com a la vida, hi ha moments de tot.
No explicaré res de la trama, perquè no té sentit. Més m’estimo recomanar vivament els llibres per si algú no els coneix. Val a dir que, en cas de ser veritablement afeccionats al gènere negre, sembla impossible, atès el seu gran èxit internacional. Les peripècies de Brunetti han estat traduïdes a totes les llengües imaginables i, com sol passar, fins i tot se n’ha fet una sèrie de televisió.
Donna Leon va néixer a Nova Jersey el 1942, però viu a Venècia des de 1981. Quan una americana decideix instal·lar-se definitivament a Europa i més concretament en un lloc com la capital del Véneto, ha de ser d’una pasta especial. I Leon ho ha demostrat sens dubte. En la capacitat prodigiosa per caracteritzar els personatges (més importants als llibres que no pas els casos criminals), en el coneixement profund de la societat italiana i en l’amor incommensurable envers Venècia. La preciosa ciutat és tal vegada el segon (algú diria, el primer) protagonista dels llibres, un personatge més, amb alè propi, que es passeja amb Brunetti arreu on va.
Lluny de les enrevessades trames plenes de truculència que ens regalen altres autors, els casos de les novel·les de Leon (gens carrinclones, gens toves, no us confongueu) estan plens d’humanitat i de matisos, perquè pouen de manera evident en la realitat diària. Per això són perfectament creïbles. Brunetti no és un antiheroi, no és un desastre, no representa el típic policia solitari amb un passat boirós. Al contrari. És un distingit pare de família, culte, refinat, lector dels clàssics, enamorat eternament de la seva esposa i de la seva ciutat. No es tracta d’un ingenu, però tampoc d’un cínic. Encara s’estima la vida i sap apreciar la bellesa que té al seu voltant.
Avui no us diré res més. Com que comentaré més Brunettis (perdoneu el col·loquialisme) a mesura que vagi llegint, també us aniré fent cinc cèntims de tot allò que em sembli interessant destacar. Només vull afegir que Leon, dona intel·ligent, fa unes observacions de gran agudesa i no desaprofita cap oportunitat, enmig de la lleugeresa que implica el gènere, de denunciar o de posar damunt la taula alguns dels problemes del nostre món actual.
Nota: He llegit el llibre en castellà perquè és l'edició de la qual disposo. Tanmateix, tots estan publicats també en llengua catalana.
5 comentaris:
Veus, jo les llegeixo a la tun-tun sense seguir cap ordre. Aquesta no l'he llegit encara.El que ja he acabat és "Carrer de les Botigues Fosques" del Patrick Modiano. M'ha agradat molt. Tot i que requereix bastanta concentració. És misteriós, sorprenent a vegades, té gairebé ritme de pel·lícula amb flash-backs, a voltes fa patir una mica si et fiques a la pell, saps?..però un gran llibre. Val realment la pena. Diríem que, és diferent..Ara he començat una cosa molt més lleugera per compensar..."Después del funeral" de l'Agatha Christie.
Jo tampoc no segueixo cap ordre, a l'hora de llegir novel.la negra. Depèn molt de l'estat d'humor: de vegades ve de gust una d'exagerada com les de fantasmes tipus Connolly, d'altres recuperar un clàssic -en tinc una de la P.D. James a punt d'obrir-, i hi ha moments per a les de la Leon, tan ponderades elles. Llàstima que a TV8 ja no passen aquella sèrie alemanya de Brunettis: l'actor que interpretava Brunetti als primers episodis era força creïble; el segon, ja no tant, encara que responia millor a l'estereotip italià.
No, Maria, jo tampoc no segueixo cap ordre, només faltaria. Vull dir que segueixo l'ordre en els Brunetti o en els Wallander. Ordre intern de les nissagues. No ordre en autors ni tipus de novel·la. Em tornaria boja!
Gràcies, Pep, aviat el llegiré el de Modiano. Ja et vaig dir que està a la cua.
Per cert, què me'n dieu, negrots de pro, del BCNegra 2010?
Doncs jo de la BCNegra 2010 dic, que m'encantaria baixar, sobretot el dilluns dia 1..però tinc aquella setmana força complicada de feina...Si puc venir algun dia ja us ho faré saber. Potser el dia que em podria ser més fàcil és el dissabte 6,,,però encara no ho sé segur...
D'acord. Ja em diràs, a veure si podem coincidir. Estaria molt bé.
Publica un comentari a l'entrada