He devorat en un parell de dies la novel·la de Susana Hernández Cuentas pendientes, tercera entrega de
la sèrie protagonitzada per les dues polis més dinàmiques i aguerrides de la
narrativa negra hispànica: Rebeca Santana i Miriam Vázquez.
Ja sabeu que els dos primers títols van ser Curvas peligrosas i Contra las cuerdas, de la mateixa manera que també sabeu que jo he seguit
personalment, amb molta proximitat, les aventures d’aquesta nissaga i de la
seva autora. No debades som col·legues, amigues, companyes d’antologia
assassina (Elles també maten) i no debades,
també, hem participat juntes en un munt d’esdeveniments negrots (taules
rodones, presentacions, xerrades, etc.).
Per això esperava la novel·la amb candeletes, amb la il·lusió normal en
aquests casos i també amb el desig que m’agradés tant com les anteriors. I no,
no ha estat així. No m’ha agradat tant com les anteriors.
M’ha agradat més.
Cuentas pendientes m’ha semblat un text més madur, que llisca
amb una suavitat perfecta, sense costures ni entrebancs, amb un lligam
absolutament versemblant entre les diverses trames que conté. L’autora continua amb el seu
estil propi. Àgil i lleuger. I palesa, com sempre ha confessat, que la seva
voluntat és parlar de la societat i dels seus problemes sense deixar de banda la
interioritat i la vida dels personatges. Per a ella, el gènere no només ha de
contenir la part criminal, sinó que també ha de servir per incidir en les
relacions humanes.
Recordo perfectament que, quan vaig acabar la lectura de Contra las cuerdas (el segon capítol), vaig rondinar (amablement) i li vaig
etzibar a l’autora que no hi havia dret. Que ens havia deixat amb l’ai al cor
amb un munt de temes i que ara ens hauríem d’esperar massa temps. Ho pensava de
veritat. Tenia moltes ganes de saber què passaria. Doncs bé, ara ja ho sé. Tal
com el nom de la novel·la indica, Cuentas
pendientes aprofita l’avinentesa per, a més del nou cas policial en joc,
tancar i resoldre una sèrie de qüestions que havien quedat pendents. Gràcies,
Susana.
Ja sabeu que no revelaré res que us pugui espatllar la lectura, però sí que
diré que m’ha agradat el tema criminal que ha triat Hernández. No me l’he
trobat gaire en la narrativa hispànica. També li vull agrair que s’allunyi dels
trillats afers de corrupció i similars que avorreixen el més pintat perquè ja
els veiem a la tele cada dia. D’altra banda, no puc deixar de comentar dues
coses: l’encert en el tractament de l’evolució dels personatges (dibuixats amb
més dolcesa, sobretot Santana) i la constatació que Barcelona continua essent
una de les protagonistes de la nissaga. A l’autora se li veu a mil quilòmetres
que s’estima la ciutat.
Susana Hernández té una veu pròpia. Conrea una novel·la negra contemporània,
personal i sense inhibicions. La vull felicitar. Enhorabona.
Qui ja coneix les nostres noies (Santana i Vázquez) xalarà molt amb Cuentas pendientes. I si algú encara no
les coneix, a què coi està esperant?
Que passeu un bon dia, negrots.
4 comentaris:
Sempre dóna gust començar un llibre on hi trobes personatges que ja et són familiars. En tinc moltes ganes d'aquest, ja és a casa i caurà aviat. Gràcies per la ressenya.
Àngels
Pel que dius està força bé. Harà d'anar a la llista dels llibres per comprar.
Gràcies i una abraçada.
MARTA VALLS
Quan la protagonista d'una novel·la policíaca és una dona, de vegades, costa de fer-la creïble,però les protagonistes d'aquestes novel·les ho són totalment.
Jo no havia llegit les dues primeres però aquesta m'ha agradat molt.
Que bé! Tenia ganes de saber com li hauria anat amb aquest llibre a la Susana Hernández. Estic molt contenta que hagi aconseguit una noveŀla tan bona. No he llegit encara res de la Susana. Com li vaig dir a ella mateixa, fa uns anys que evito (no del tot, però força) llegir en castellà. Generalment llegeixo en català i en anglès. Però tal com també li vaig dir, tard o d'hora em posaré amb les seves noveŀles. Tinc curiositat, les teves recomanacions tenen molt pes i la Susana em cau molt bé.
Publica un comentari a l'entrada