W de Whisky, de Sue Grafton

Com sabeu, fa pocs dies vaig publicar un post sobre la meva màgica trobada amb Sue Grafton a la BCNegra. I ara, un cop acabada la lectura de la darrera lletra publicada, la W, em disposo a escriure’n la ressenya.

No crec que calgui, a aquestes alçades, fer un resum de l’argument. Tampoc cantar les excel·lències de tota la sèrie. Tant vosaltres com jo ho tenim ben clar. Els negrots en general i els fidels seguidors de l’Abecedari del crim en particular gaudim sempre amb les novel·les que l’integren. El nivell es manté elevat lletra rere lletra, mai no decep. I la identificació amb la protagonista, Kinsey Millhone, és tan gran, que la lectura esdevé indefectiblement un exercici plaent i feliç. Tot plegat només posseeix un punt negre: la sensació de buit quan les pàgines van avançant, la novel·la s’acaba i comprens amb resignació que t’hauràs de carregar de paciència fins que arribi la lletra següent.

A la W de Whisky, Sue Grafton (no sé si perquè l’alfabet està arribant al final i ella també es fa gran) afronta algunes qüestions pendents en relació amb la vida de la seva heroïna. Per exemple, parlar-nos de la seva família paterna, que fins ara no havia aparegut gens. També s’ocupa, tal com va explicar-nos ella mateixa a l’entrevista que li van fer durant la BCNegra, d’assegurar-li una mica el futur, mitjançant la recepció d’una inesperada herència (no m’invento l’expressió, ho va dir així).     

W de Whisky no s’està tampoc de mostrar algunes de les xacres més fosques i lletges de la societat, en aquest cas la problemàtica dels indigents, dels innumerables “sense sostre” que roden pel món.

Abans de concloure, he de destacar una cosa important. A la W de Whisky hi surt un gat. És un gat que ha arribat, n’estic segura, per quedar-se. Viu amb en Henry, el veí de la Kinsey, i ja ens ha robat el cor a tots. A en Henry, a ella i a mi.

No us perdeu la novel·la. No us perdeu cap ni una de les lletres.

Feliç diumenge, negrots.