El gran frío, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann

El gran frío, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann, publicada per Siruela el 2014, és la segona entrega de la trilogia protagonitzada per la periodista barcelonina Ana Martí. El primer títol, Don de lenguas, el vaig acabar i ressenyar fa uns dies. I de seguida vaig empalmar amb la lectura del segon, atès que m’hi vaig quedar clarament enganxada.

Si la primera novel·la es desenvolupa a Barcelona l’any 1952, la segona la trobem situada en un poble del Maestrat l’hivern de 1956. L’any del “gran frío”, l’any en què una enorme onada de fred va sacsejar la Península. Tenim per tant una inauguració urbana (que posa damunt la taula la duresa de la postguerra a la ciutat, amb la crítica a les institucions franquistes –des de la policia als polítics i a les classes dirigents–) i una continuació d’ambientació rural. Ara només ens faltarà saber sobre quin àmbit reflexiona la darrera entrega.

El gran frío és una novel·la molt diferent de Don de lenguas. Més pausada, més treballada, més rodona. La seva lectura ha despertat en mi una sensació que, a força d’anys i anys de llegir i llegir, ja no experimento gaire sovint. Em refereixo a la impressió d’haver topat amb una obra de tall clàssic, de gran nivell literari, d’aquelles que t’aboquen dins del seu univers i t’abstreuen del món real. Una novel·la que s’inscriu amb ple dret dins la tradició de la narrativa hispànica de mitjan segle passat, aquella que  reflecteix amb realisme brutal l’Espanya del moment. I aquesta dada no deixa de ser extremadament rellevant, perquè El gran frío és un text escrit ara mateix. Tanmateix, aconsegueix connectar perfectament amb l’essència (fins i tot la literària) de l’època concreta que pretén recrear.

El gran frío és una novel·la d’atmosferes i de personatges. L’atmosfera generada pel fred i la solitud més brutals ens aboquen a l’obscurantisme ancestral d’un poble perdut en el no-res, a la superstició religiosa més acèrrima i aberrant, a l’hostilitat dels seus habitants, a la ignorància, a la violència desfermada, al silenci imposat i autoimposat, a la vergonya, la crueltat, la impunitat del poder, l’odi als forasters, la por. Totes aquestes pulsions suren al llarg de la narració gràcies a una recreació superba de l’espai, però també gràcies a una construcció magistral dels diferents personatges. Evidentment, no em refereixo només a la protagonista. Al·ludeixo principalment a tota la resta, a tots els habitants del poble, a tots els integrants d’aquell univers clos, angoixant, endogàmic, interessat i supersticiós.

El capellà, el mestre, el pobre “babau” del poble, el cacic, l’alcalde, els feligresos, las nenes. Víctimes i botxins. La foscor més absoluta colga una comunitat humana que, paradoxalment, es troba submergida en la blancor impol·luta de les neus hivernals. És una imatge impactant i preciosista. L’obscuritat dels vestits, l’atzabeja d’un corb, la filera uniforme dels vilatans ennegrits ˗per dins i per fora˗ enfront de la nívia claredat del paisatge infinit.

No explicaré de què va la trama. Ja sabeu que no m’agrada fer-ho i, a més, ho podeu trobar fàcilment a Internet. Només incidiré en el fet que les autores confegeixen un intel·ligent retrat de la més crua realitat de l’Espanya rural dels anys 50, critiquen la superstició catòlica més recalcitrant, posen damunt la taula la crueltat atàvica dels cacics locals i aprofundeixen en els més baixos instints de la condició humana. A més, aconsegueixen allò que més m’interessa des de la perspectiva del gènere literari. Desmenteixen les dèries ˗encara vives, i per a mi molt poc convincents˗ que una bona novel·la negra ha d’arrencar amb un mort a la primera pàgina. Doncs no, ni de bon tros. Aquí no trobem morts fins ben avançada la història, molt avançada. I la novel·la no només aconsegueix tenir-nos terriblement atrapats, sinó que supera amb escreix la mitjana de les ofertes negres que es continuen publicant.

El gran frío és un novelón, d’aquells que m’agafen ganes d’estudiar en profunditat. Evidentment, no tinc temps per fer-ho, però el llibre s’ho mereix. Altament recomanable, negrots.