El vigilant, de Peter Terrin

Quan, en el marc de la Setmana del Llibre en català, vaig assistir a la presentació d’El vigilant (amb la presència del seu autor, el belga Peter Terrin), la novel·la ja em va generar moltes expectatives. Endemés, vaig tenir la sort de conèixer el mateix dia la Maria Rosich, traductora tant de la versió catalana com de la castellana. La Maria que,  com és de suposar, coneix l’obra molt bé, em va confirmar la seva qualitat. Tanmateix, jo no em podia imaginar que estava davant d’un text tan sòlid, tan particular, tan potent. Del text guanyador, no debades, del Premi de Literatura de la Unió Europea.     

El vigilant és una distopia carregada d’intriga, ambientada en un moment incert de la història de la humanitat. Algunes pistes ens indiquen que no s’allunya gaire de  l’actualitat. Com a molt, la podem situar en un futur proper. En un edifici de luxe hi viuen una sèrie d’inquilins de classe alta. Disposen de totes les comoditats i de tots els avenços, inclosa la total preservació de la seva intimitat. Gaudeixen de garatges propis i exclusius, separats els uns dels altres, que van a parar a un soterrani comú. És en aquest soterrani, ampli, silenciós i reservat, on es desenvolupa l’acció de la novel·la. Els protagonistes: dos vigilants, Harry i Michel. Perfectament ensinistrats, com dos gossos fidels, tenen cura de la propietat.

La característica principal del text és l’ambigüitat. El lector acaba la novel·la amb les mateixes incerteses de l’inici. Aquest fet, volgut i potenciat, em sembla superb i té relació amb una de les conclusions a les quals el text ens vol fer arribar: la idea de la incomunicació, la manca d’informació, la ignorància dins la qual vivim immersos, sovint sense ser-ne del tot conscients.

La història, narrada en primera persona per un dels protagonistes (Michel) amb una naturalitat i una fredor esfereïdores, és tremendament fosca, claustrofòbica, brutal. A la contraportada, en una de les citacions dels crítics, hi apareix una afirmació que m’ha sorprès: Una gran novel·la, de vegades terriblement divertida i sempre inquietant (Eileen Battersby, Irish Times). Doncs ja em dirà on hi troba la diversió la Sra. Battersby, perquè jo no l’he vista enlloc.

El vigilant és un text dur, que ens mostra sense compassió la nostra insignificança i la nostra fragilitat. Els dos vigilants passen un temps interminable aïllats i sols, sense saber què ha succeït a l’exterior, perduts en la immensitat silent d’una ciutat deserta, abandonada. No coneixen els esdeveniments, però tot sembla indicar que tothom ha marxat, com també ho han fet, d’un dia per l’altre, la totalitat dels inquilins de la finca (tret d’un). A ells, als anodins vigilants del soterrani, ningú no els ha tingut en compte, ningú no s’ha dignat explicar-los res.

La brutor, la desconfiança, el primitivisme, la paranoia, l’alienació més absoluta s’apodera de mica en mica dels personatges. Isolats, desinformats, continuen desenvolupant fidelment la seva tasca durant molts dies, però les coses tenen un límit. La situació, inevitablement, haurà d’evolucionar. Esdevindrà cada cop més extrema. I apareixeran l'abisme, la violència i la mort.

 

No puc revelar res més, òbviament, però us puc assegurar que la lectura d’El vigilant acaba convertint-se en una experiència estranya. La novel·la ens col·loca davant d’un mirall. I, reflectit en el mirall, el nostre propi rostre. Aquest rostre no ens ha d’agradar. No ens pot agradar. És la imatge dels humans espaordits, aterrits, indefensos, violents, animalitzats. La constatació que no som res, que la por ens pot devorar. Una  por cerval en un context que, per a Terrin, funciona com a terrible al·legoria del món que habitem.

La ciutat és sinònim d’obscuritat, d’ofec, d’alienació. La natura, només somiada (els somnis tenen molta importància dins la novel·la), encara ens aboca a creure que existeix un alè d’esperança. Tanmateix, a la fi, només és un miratge. I el desenllaç de tot plegat resulta demolidor.

Felicito a l’Editorial Raig Verd per l’encert de publicar El vigilant. Queda clar que a Raig Verd no tenen por. Per això ens fan arribar títols com aquest, sense arronsar-se. Narrativa actual i potent no exempta de dificultat.

El vigilant no és una lectura plaent, no és una lectura de metro. És un text  dolorós, esplèndid en els detalls (la mosca, la bicicleta, les manyoples, les bales, l’uniforme, la cisterna del vàter, etc. etc.) i també des del punt de vista narratiu i estilístic. Ens provoca desassossec, angoixa, neguit. Però ens fa vibrar. I això és impagable. Literatura universal, que no us podeu perdre.

Recomanació de primer nivell, negrots.   

 

         

Laura Huerga, l'editora de Raig Verd. Peter Terrin, l'autor. Maria Rosich, la traductora. 

A la Setmana del Llibre en català, setembre 2014, Barcelona


Aquesta ressenya també ha estat publicada a Llibres per llegir