Off the record, de Xavier Gual

Off the record, del barceloní Xavier Gual, és el títol número cinc de l’Editorial Llibres del Delicte: una novel·la àgil i agradable, extremadament actual, que pot resultar una grata lectura d’estiu.

Off the record és un thriller periodístic. Ja sabeu que, a hores d’ara, la novel·la criminal ha obert extraordinàriament el ventall de la seva oferta. A banda dels clàssics policies i detectius, la gama d’investigadors incorpora professionals molt variats: advocats i fiscals, metges i antropòlegs forenses, estudiosos de tota mena i, per descomptat,  periodistes. Al cap i a la fi, la feina d’un veritable periodista (si és que n’hi ha gaires) consisteix, precisament, en la investigació. No només en la tasca immediata de perseguir la notícia, sinó en el treball més conscienciós de la recerca pertinent. La recerca dels fets ocorreguts i, si ens comprometem una mica més, la recerca de la justícia i de la veritat.   

Tot aquest dilema ètic, deontològic i professional assalta a la pobra protagonista del llibre, Anabel Rodríguez, una jove i encara inexperta reportera de poble que treballa en precari per quatre duros i que es troba enmig d’un embolic monumental. Com he dit, la trama és molt actual, ja que se centra en la corrupció política i empresarial vinculada a temes d’urbanisme. Què us he d’explicar? Ho veiem a la tele cada dia. No puc negar que a mi m’hauria agradat més un  delicte més desconegut, però alhora no puc deixar de reconèixer el punt de denúncia i de crítica que la novel·la palesa.  

L’acció és trepidant. Hi trobem una mica de tot. Cadàvers, persecucions, misteris, tortures, secrets inconfessables, traïcions. I una manca d’escrúpols que fa feredat. La pobra periodista (i amb ella unes quantes seves companyes, que es troben en un impàs de vida similar) hauran de lluitar com poden, jugant-se el físic i la feina, una mica a l’estil de David contra Goliat. M’ha semblat un pèl exagerat que els diaris gratuïts de poble tinguin tant moviment i tanta prèdica. En aquest sentit, m’hauria semblat més versemblant situar la trama en una població més gran i en un diari més potent. Tanmateix, és un món que desconec. Potser algunes d’aquestes coses passen de veritat. Em pregunto quant hi ha d'autobiogràfic en tot això.

 

L’estil literari m’ha agradat força. Gual escriu molt bé. I, endemés, posa en joc una sèrie de recursos narratius que, sense augmentar la complexitat del text, el doten d’un aire prou elaborat. Canvis de veu i de punt de vista, utilització de citacions molt adients, introducció de documents que recullen una part dels esdeveniments... una bona feina.      

Allò que més m’ha interessat de la novel·la no és la trama criminal ni la història que explica, que no deixa de ser d’un to lleuger i passador (molt de sèrie televisiva, inclòs el desenllaç final), sinó la capa amagada que batega amb intensitat en segon pla. És a dir, el debat obert entorn a la tasca periodística i tot allò que comporta, per bé i per mal. Xavier Gual el posa damunt la taula de manera molt intel·ligent. Al llarg de tota la obra, ho fa de manera implícita. Però també hi ha un fragment en què es destapa totalment.  Per això us aconsello llegir amb molta atenció el capítol intitulat B-7- Autocensura (opinió), que va de la pàgina 139 a la pàgina 149. Una boníssima anàlisi que us aclarirà moltes coses i no us deixarà indiferents.

Que gaudiu de la lectura, negrots.