L’Ètica, de Sebastià Jovani

L’Ètica, de Sebastià Jovani (Barcelona, 1977), és l’onzè títol publicat per la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, de l’Editorial Alrevés. Una nova aportació que ajuda a consolidar, amb un indubtable segell propi, un projecte valent, original i molt ben treballat.

L’any 2009, Jovani ja havia guanyat el Premi Brigada 21 a la millor novel·la negra en català amb Emulsió de ferro, obra que obtingué, així mateix, el Premi Vila de Gràcia. El 2011 publicà Emet o la Revolta, que ell mateix definí com una novel·la negra esotèrica i d’anticipació. No és esotèrica ni d’anticipació aquesta Ètica que avui ressenyem, però sí que es tracta d’un polièdric exercici literari que, rere l’embolcall del gènere, presenta tants angles i arestes com la vida, com la naturalesa humana.  

La ficció de Jovani no és gens mimètica, gens convencional. Tenim una ciutat esborronada i indefinible que serveix de tauler d’escacs a tres personatges, tres veus en primera persona, torturades, evanescents: dos justiciers que, des de posicions inconciliables, persegueixen un mateix objectiu; i un criminal estrany, camaleònic, ben amagat. Aquestes són les regles del joc que ens imposa l’autor per construir un univers dens i angoixant que, indefectiblement, ens aboca a una profunda reflexió. Des d’un plantejament de forta tensió psicològica, L’Ètica convida el lector –imprescindiblement actiu˗ a penetrar en la ment humana. I el resultat esdevé esfereïdor.

He de confessar que, a l’inici de la lectura, em va encuriosir la clara voluntat estètica i esteticista de la novel·la; la seva evident indagació metaliterària; el propòsit de furgar en les possibilitats i els límits del llenguatge, l’estil i la retòrica; i, per damunt de tot, els ressons de la filosofia organicista que amarava el conjunt. Em preguntava a què responia fins que vaig descobrir que Sebastià Jovani és llicenciat en Filosofia i especialitzat en Estètica, fins que me’n vaig adonar que un dels personatges, com el mateix Jovani em va confirmar més tard, duia un cognom prou connotat: Espinosa. Fins que vaig comprendre que l’autor, lluny de conformar-se amb escriure una novel·la de crims, allò que ha pretès és mostrar les hipotètiques tripes del gènere ˗primer˗ i del fet literari ˗després. Tot per justificar qui som i descobrir si la llengua ˗i suposo que de retruc la literatura˗ pot configurar el nostre univers (i no a l’inrevés).

No sé si cal recordar que Baruch Spinoza, filòsof holandès del segle XVII, va escriure Ètica demostrada segons l’ordre geomètric. Això ja ens explica la majúscula del substantiu del títol de la novel·la, que em va cridar l’atenció des del primer moment. També ens explica la quantitat de termes geomètrics (i topogràfics) que l’autor empra per descriure l’orografia mental dels personatges. També podem evocar, sense entrar en detalls que no pertoquen, les teories d’Spinoza. Grosso modo, el Cosmos constitueix una unitat en la qual l’home s’hi troba encabit. Es regeix per unes lleis generals que fan difícil poder judicar certes accions des de paràmetres morals. La naturalesa, les plantes, els animals, els éssers humans formen part d’un tot superior, d’un organisme viu amb un codi propi dins del qual tot i tots hi estem relacionats. Com hom pot imaginar, reflexionar sobre el lliure albir, la justícia o la maldat a partir d’aquests supòsits resulta apassionant, però també compromès. A més, no oblidem que Jovani ho ha fet enmig d’una novel·la que pretén formar part del gènere negre i que, per tant, ha de mantenir-se fidel a unes mínimes convencions. Poca broma.

A mi m’ha encantat. N’he gaudit molt, sobretot interpretant i descodificant les referències que conté. Amb el risc de la sobreinterpretació, segur, però també amb el repte de formular-me preguntes serioses. El fi justifica els mitjans? Existeix realment una Ètica superior, indiscutible, que es troba per damunt de tot? Tenim possibilitat de distingir, si és que existeixen, les fronteres entre allò que és ˗o no és˗ moralment correcte?

I en relació amb el desenllaç final... que no revelaré. Ens podem escindir? Ens empassem la psicoanàlisi i certes interpretacions de les malalties mentals, molt en voga i sempre rendibles dins del gènere? O potser no?

Com veieu, negrots, Sebastià Jovani ens ha demostrat, amb escreix, que la novel·la negra pot esdevenir absolutament dialèctica. Aprofitem-ho. No us en penedireu.       

Aquesta ressenya ha aparegut també al Portal Digital de Cultura Núvol