BCNegra 2014: Vivim entre psicòpates?

En el marc de la BCNegra 2014, el passat dia 3 vam assistir a una taula rodona ben interessant. El seu títol, prou punyent, era ben simple: Psicòpata. No cal dir gaire més, ja que, com tots sabem, aquest “personatge” és de presència sovintejada en totes les manifestacions del gènere, tant en la literatura com en el  cinema o en les sèries de televisió.

Nieves Abarca, periodista, escriptora i especialista en perfils criminals; Vicente Garrido, escriptor, doctor en psicologia, criminòleg i professor de criminologia forense a la Universitat de València, i César Pérez Gellida, escriptor, van debatre sobre el tema sota la moderació de l’inspector d’Homicidis dels Mossos d’Esquadra Carlos Otamendi.

Assistir a una xerrada de Vicente Garrido em va semblar un autèntic privilegi. Expert reconegudíssim, les seves intervencions resulten clares, pertinents, imprescindibles. Amb esperit didàctic (se li nota que és profe), va voler començar amb la definició del trastorn psicopàtic. Convé destruir certes hipèrboles i caricatures que la ficció ha emprat a l’hora de construir la figura del psicòpata (va posar l’exemple d’Hannibal Lecter, que, a partir de la segona entrega, esdevé més aviat un personatge de guinyol).   

La psicopatia és un trastorn que afecta la capacitat de prendre decisions. L’afectat es regeix per impulsos i motius situats més enllà de les normes socials. Posseeix un ego narcisista i un enorme desig de controlar i dominar físicament o psicològica la gent que l’envolta. Com que se sent en un pla superior, és perfectament capaç de “cosificar” els altres, ja que tota la seva consciència i emocions estan limitades a l’exaltació del “jo”. Un psicòpata sent enveja, frustració, ira, gelosia. Però també una eufòria desfermada quan obté un èxit. No coneix el significat dels mots “empatia”, “pietat” o “compassió” i és absolutament incapaç de sentir remordiments. El psicòpata distingeix perfectament entre el bé i el mal, però no li importa. Manté intactes les seves capacitats cognitives, però les aplica a la seva manera. Des del punt de vista de la ciència mèdica, el problema principal consisteix en esbrinar si el psicòpata neix o es fa. Encara resulten un misteri les causes del trastorn. Conseqüentment, no és fàcil enfrontar-lo.  

Sigui com sigui, una cosa sí que tenim clara. Es tracta del personatge més rendible des del punt de vista literari. Introdueix l’angoixa, l’amenaça i l’imprevist com cap altre. Garrido va fer un breu recorregut per la història de la literatura i ja va identificar en les obres de Shakespeare l’aparició de veritables psicòpates: què és, si no, el menyspreable i odiós Iago d’Otelo? També va parlar de l’alter ego amoral del Dr. Jekyll, el terrible Mr. Hyde; del despiatat Ripley de Patricia Highsmith i de L’assassí dins meu de l’autor americà Jim Thompson, que va considerar un retrat molt encertat de la psicopatia.

L’escriptor César Pérez Gellida, present a la taula, també ens va parlar de la seva trilogia, on explora el comportament d’un sociòpata narcisista sense escrúpols al qual, tret d’ell mateix i dels seus interessos, no li importa res ni ningú. Personalment, em va semblar molt interessant conèixer Nieves Abarca, que és “perfiladora” (és a dir, fa perfils dels “dolents” al més pur estil dels herois de Mentes criminales) i que aconsella la policia quan li ho demanen.   

Tanmateix, el moment més inquietant de la tarda es va produir quan va quedar clar que el psicòpates poden ser per tot arreu. Com que el trastorn no exigeix el crim (buf, encara bo!), els psicòpates que ens envolten (que no són fàcils de distingir) poden ser aquella gent que es complau en manipular, aprofitar-se dels altres, enganyar, mentir... Solen ser molt intel·ligents (o ho aparenten) i extreuen plaer de tot allò que els hi dóna la gana. Polítics, atracadors, segrestadors, grans homes de negocis... individus que fan el que sigui per arribar a la cúspide, per aconseguir els seus objectius.

Garrido va concloure explicant que, pel que fa a la llei, la psicopatia no és un atenuant ni un eximent, ja que, com hem apuntat, el psicòpata distingeix perfectament entre el bé i el mal. Però va afegir que tampoc no podem caure en un tractament frívol d’aquest trastorn. No podem identificar la psicopatia amb la maldat perquè estaríem entrant en el terreny de la categorització moral. I això, negrots, poc té a veure amb la ciència i amb la medicina.

I jo que dic: molt bé, d’acord. Però... després d’assistir a la xerrada, no paro de buscar aquests individus en el meu entorn. Serà possible! Mai no m’ho havia plantejat mentre visionava El silenci dels anyells. Però en aquests instants em pregunto... On sou? Quina cara teniu? Em sembla que, fins i tot, ja n’he trobat algun. Ai, la veritat, no em fa cap gràcia pensar que vivim entre psicòpates!     

 

L'article també ha estat publicat al Portal de Cultura Núvol