Aniversari del bloc o... de com en quatre anys un bloc et pot canviar la vida

Avui es compleixen quatre anys del dia que, en una tèbia i relaxada tarda empordanesa, em vaig decidir a crear aquest bloc. Jo ja n’havia obert dos d’anteriors: el de cinema, “El racó de l’Anna”, i un altre de contingut literari, “El fil d’Ariadna”. Amb la feinada que tinc, encetar un tercer bloc semblava una veritable bogeria, però la insistència de dos pesats insignes (la meva amiga Maria Toldrà i el meu marit Manel Mora), em va acabar convencent. Ells deien que, ja que jo era blocaire de mena i que, a més, llegia i coneixia tant el gènere negre, gairebé estava obligada a compartir la informació. Com si això no costés un esforç considerable! Al final, però, en un instant d’arrauxat bon humor, vaig tirar pel dret.

Em vaig plantejar afrontar el contingut del bloc des de posicions que conjuminessin l’anàlisi literària seriosa amb l’humor i la divulgació. Em va semblar que era bonic dirigir-me directament als seguidors, de manera que els  vaig buscar una denominació divertida. Es van convertir en els “negrots”. Negrots aquí, negrots allà. Ara, tot l’àmbit de la negror catalana (i no només catalana) sap perfectament a què ens referim quan pronunciem aquest mot (que a priori no sembla políticament correcte però que, evidentment, no té cap tipus de connotació racista o xenòfoba). “Negrots” és un terme “carinyós” que serveix per designar els frikis bojos pel gènere.    

Tanmateix, he d’admetre que res no m’havia preparat, en aquells moments, per a tot allò que em succeiria després. “A l’ombra del crim” (vaig fer una enquesta a facebook per triar el nom) va anar ràpidament de boca en boca. Aviat va començar a sumar  seguidors, que augmentaven de dia en dia. Vaig topar amb una sèrie de fidels afeccionats que sempre em deixaven comentaris interessants i que esperaven els meus articles, les meves reflexions, les meves ressenyes. Vaig quedar astorada. Tot plegat, no us enganyaré, va resultar per a mi una agradable sorpresa.  

 

 

 

Actualment, després de quatre anys, puc assegurar definitivament que “A l’ombra del crim” m’ha canviat la vida. No intentaré fer veure, amb una falsa modèstia, que no m’hi he deixat la pell. Aconseguir un espai rigorós, seriós i respectat només es pot fer amb molta dedicació, gens de mandra i aplicant el mateix que esperes rebre: rigor, seriositat i respecte. El cas és que, en poc temps, “A l’ombra del crim” ha esdevingut una publicació de referència.

No cal que detalli fil per randa totes les conseqüències de la decisió que avui celebra l’aniversari. Els seguidors ja les coneixeu. Emparada en la meva condició d’estudiosa de la literatura i de professora de la Universitat de Barcelona, m’he pogut dedicar ˗paral·lelament a les meves activitats habituals˗ a la investigació, l’estudi i la divulgació del gènere negre; a la defensa de la narrativa dels autors catalans; a la docència sobre el tema. He fet conferències, he escrit articles en prestigioses revistes acadèmiques (val a dir que obrint un camí inexistent), he assistit a congressos, he impartit cursos, he publicat relats, he fet entrevistes, he anat a trobades de tota mena, he participat en festivals i he presentat un munt de llibres. Els autors m’han fet confiança i m’han obert els braços dins del seu món. I encara, de manera més insòlita, m’han ofert generosament compartir els seus estudis i coneixements les dues persones més enteses en el tema: Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar (ara ja dos grandíssims amics). Companys de fatigues com som i amb moltes ganes de revalorar el gènere i de normalitzar la situació de la nostra literatura, tots tres acabem de crear l’Associació En Negre, per a la defensa de la novel·la negra en català. En l’aventura, que aviat començarà a mostrar fruits molt interessants, ens acompanyen dues persones magnífiques, de luxe. Els escriptors Lluís Llort i Salvador Balcells.

No us esgotaré amb un article llarg. És una de les gràcies d’editar un bloc que funcioni: no escriure textos excessius. Per tant, el resum: he treballat molt, incansablement. I ho continuo fent. Quan jo començo una cosa, difícilment me’n desdic. I aquesta filosofia, que m’ha acompanyat des de petita, és per a mi molt important. Sempre busco l’excel·lència. Sempre. Sé que no me’n surto, perquè l’excel·lència no existeix. Tanmateix, mentre hom la busca, pot tenir la sort de fer alguna “coseta” digna.  

Tot plegat ha culminat (només és una baula, però, jo continuo treballant en mil projectes) en la publicació de Les veus del crim, llibre a mig camí entre l’assaig i la divulgació que aplega les meves converses en profunditat amb dotze autors de novel·la negra catalana. I és amb la promoció del llibre que afronto aquest quart aniversari. Contenta, enfeinada i il·lusionada, pensant alhora en reptes futurs.

El millor d’aquests quatre anys: haver fet un munt d’amics. Escriptors, editors, estudiosos, periodistes, llibreters, bibliotecaris, amants del gènere, alumnes, amics virtuals. La veritat és que em sento honorada, enriquida i molt ben tractada. I ja em perdonareu que no digui noms. No voldria oblidar ningú.

Mil gràcies a tothom. Amb el cor a la mà. I no ens enganyem, les coses només canvien si treballem per aconseguir-ho. Ah, i no oblidem una cosa, els negrots som i serem collonuts!