Tertúlia literària amb Víctor del Árbol

 

Ahir vam viure una agradable tarda a la Biblioteca La Bòbila: tertúlia amb Víctor del Árbol. Conduïda pel director de la Biblioteca, Jordi Canal, i amb la presència de Josep Forment, director de l’Editorial Alrevés, la xerrada resultà interessant i profitosa.

Els assistents estaven prou motivats. Alguns ja havien llegit alguna de les novel·les (o totes). D’altres, ho estaven fent en aquell moment. Tothom tenia moltes ganes de conèixer millor aquell escriptor tan intens, tan contundent.  

  

Fem una mica d’història, per si algú de vosaltres està despistat. Víctor del Árbol és un autor de casa nostra, en llengua castellana, que ha assolit en els darrers temps un ressò extraordinari. Especialment a França, on la seva segona novel·la, La tristeza del samurái, fou distingida el 2012 amb el prestigiós Prix du Polar Européen a la millor novel·la negra. Aquest guardó és molt important. A hores d’ara, la novel·la està traduïda a un munt de llengües (són tantes que ja em perdonareu que ara mateix no disposi de la informació última). 

D’altra banda, la seva primera obra, El peso de los muertos, obtingué l’any 2006 el premi Tiflos de novel·la. Enguany ha aparegut el tercer títol, Respirar por la herida, que vaig ressenyar oportunament (llegir aquí).

Des que el conec, Víctor del Árbol m’ha semblat una persona extravertida, bromista, parladora, extremadament afable. Un home magnètic i atractiu, amb un somriure que encisa. M’agrada molt, com us podeu imaginar els qui em coneixeu, la gent que somriu obertament. La gent que et mira als ulls i a la cara. Aquest és Víctor del Árbol. Intel·ligent, receptiu i amb unes ganes de xerrar que no tenen aturador. 

Ja per començar, va dir una cosa que subscric totalment: “Ser escriptor no és publicar. Ser escriptor és escriure”. Doncs sí, ser escriptor és escriure. I per a ell, escriure s’ha convertit en una passió irrefrenable. Quan té pensada una història, la comença “a borbotones”. Després ja la polirà, però de moment s’aboca sobre el paper perdent el món de vista, amb tota la seva força.

Per a ell, tot pivota al voltant de la construcció dels personatges, que li importen més que no pas la trama. A mesura que ha anat assumint les característiques comunes de les seves novel·les, Víctor del Árbol ha comprès que el motiu principal que les travessa és la necessitat de parlar del “dolor”. Sap que crea històries dures, però pensa que no pot fer altra cosa. Ha de reflectir la vida. I la vida és dura, imprevisible, canviant. Com a escriptor, no li interessen les etiquetes, però accepta ser considerat un autor de novel·la negra perquè no defuig admetre el patiment, la foscor i la violència de la seva literatura. Malgrat aquests trets, però, la narrativa d’en Víctor no és pessimista. Vol reflectir el real i explorar el dolor humà per tal de tirar endavant, per tal de trobar el punt de resiliència necessari per continuar batallant. La vida és lluita, superació, camí. 

 

Personalment, en Víctor em sembla un autor molt honest amb ell mateix. I això ho considero molt important. Un autor entusiasta i enamorat d’allò que fa. Admet que la vida li ha canviat una mica des que ha començat a tenir èxit. Diu “la meva vida ha canviat, però jo no”. I crec que és així. Ara disposa de temps per dedicar-se a la seva passió i això li sembla un privilegi i un somni.    

Evidentment, la conversa fou molt llarga. De fet, se’ns va fer molt tard. Els assistents  van fer preguntes, van manifestar les seves sensacions envers les novel·les d’en Víctor, tots vam opinar dins les nostres possibilitats. Com és lògic, aquesta meva és només una petita crònica, una aproximació al personatge. Espero, com a mínim, haver-vos despertat les ganes de llegir-lo. Us asseguro que paga la pena. En la meva modesta opinió, Víctor del Árbol té un gran futur al seu davant. 

Bona tarda, negrots.