Benvolguts negrots: sóc conscient que encara em mancaven
un parell de cròniques del Congrés de Salamanca. Evidentment, s’han retardat per
l’etern motiu: l’excés de feina. Tanmateix, em semblen interessants i no les
vull deixar passar. Avui, de moment, he trobat un forat per confegir la
penúltima.
Una de les comunicacions que més em va interessar va
ser la de José V. Saval, professor català que treballa a la University of
Edinburgh i que va fer una molt bona intervenció sobre Tartan Noir, la variante escocesa del género.
El tartan noir és
el terme (molt poc conegut a casa nostra) que defineix la novel·la criminal
escocesa, una variant amb característiques pròpies dins la novel·la negra anglosaxona.
És molt popular entre els lectors anglosaxons en general, sobretot als Estats
Units. Etimològicament, tartan és un
mot francès que va passar a l’anglès i que està molt assimilat pels escocesos.
Si fem una cerca al DRAE, veurem que la definició és: “Tela de lana con cuadros o listas cruzadas de diferentes colores,
característica de Escocia”.
El tartan noir és molt potent des del punt
de vista social, se situa a grans ciutats com Edimburg o Glasgow, però també té
un vessant menys urbà (trobem obres ambientades a llocs tan llunyans com les
Illes Hèbrides). Saval va indicar que el tartan té punts en comú amb el nòrdic noir, però també amb el negre mediterrani. Sembla que, a banda
del factor de crítica social, posseeix un vessant hedonista prou desenvolupat. Saval
va citar com a precedent la història del
Dr. Jeckyll i Mr. Hyde. No debades Stevenson era escocès (com també ho era Sir Arthur Conan Doyle, ja que ambdós van néixer a Edimburg).
Segons Saval, moltes de
les primeres novel·les de tints negres van ser escrites per autors escocesos.
La gòtica ciutat d’Edimburg, la boira, els carrers foscos, els fantasmes, l’obscuritat
del llarg hivern... Aquelles són terres fèrtils per als misteris. Va parlar d’una
gran dualitat a Escòcia, de gent respectable que amaga terribles secrets. Va
referir-se així mateix a un tret recurrent de la personalitat escocesa: la
recerca constant de la pròpia identitat. Aquestes característiques fan que,
sovint, el detectiu del tartan tingui
implicacions personals en els casos que investiga. En l’actualitat, el seu màxim
representant és l’escriptor Ian Rankin, que se centra en assumptes molt actuals.
Allò que més importa no és l’autor del crim, sinó les motivacions que el
produeixen. Saval va concloure amb la idea que el tartan ha esdevingut una via d’expressió per als nous autors
escocesos, un gènere que els permet reflectir la realitat social del seu país.
Personalment, aquesta ponència em va semblar molt
important, ja que em va situar al voltant d’aquesta modalitat. Tot i que he
llegit Rankin, no coneixia el terme tartan
ni tenia clara la seva diferència amb la
literatura negra del sud de Gran Bretanya. Segons que va remarcar Saval, els
anglesos encara mantenen molt viu el model “negre” més tradicional.
Una altra conferència d’interès (i diferent) va ser la de
Rafael Guerrero, criminòleg madrileny que fa de veritable detectiu privat,
concretament al Grup Agency World Inv. El títol de la seva intervenció ja era
ben suggeridor: Sólo soy un detective de
verdad. Guerrero va resultar un molt bon comunicador i va sostenir la tesi
que la ficció ha de seguir essent ficció perquè, per més que la cèlebre frase
que tots coneixem ens resulti ben autèntica, en realitat la feina del detectiu
de carn i ossos no té res a veure amb la del detectiu literari.
Evidentment, estava parlant de “detectius privats”, no de
policies. Tots sabem que, a hores d’ara, la feina dels detectius privats no se
centra mai en investigar assassinats ni delictes de sang (això és una tasca
únicament reservada a les forces policials), sinó en tot un seguit de qüestions
molt més prosaiques. Rafael Guerrero va proposar un cas hipotètic (tot i que basat en un afer real en què ell va treballar): la recerca d’un
home divorciat que no pagava la pensió del fill tot al·legant falta de solvència
econòmica. Es tractava de desmuntar la mentida per poder-li reclamar els
diners, ja que en realitat era l’amo de diversos negocis fructífers en un altre
país.
Guerrero va descriure amb molta gràcia com s’enfrontarien
al cas tres modalitats diferents de detectius, tots ben coneguts. Poirot,
Marlowe i Carvalho. A banda de fer-nos riure, va quedar palesa la incongruència
de la ficció si la comparàvem amb la tasca real d’un detectiu. Evidentment,
Guerrero va fer una mica de trampa. A banda del temps que ha passat des que aquests personatges van sorgir, em sembla que ni Poirot, ni Marlowe ni Carvalho són
figures creïbles en elles mateixes (de fet, no crec que ho hagin estat mai).
Amb tot, va poder demostrar molt gràficament allò que volia. He de dir que jo m’ho
vaig passar molt bé. I, alhora, la ponència va contribuir a refermar una idea
que tinc ben clara i que vaig tractar fa pocs dies en aquest mateix bloc (llegir aquí). La literatura és mentida, ficció, creació. La realitat, negrots,
va per una altra via.
I bé, no patiu, que encara tornaré amb la darrera
crònica. Mentrestant, negrots, que sigueu molt feliços.
4 comentaris:
Gràcies per la crònica Anna. No et preocupis que ningú pateix, tot el contrari segur que tots estem esperant la propera.
Feliços som quan llegim les teves cròniques, Anna!
Que interessants aquestes dues conferències!. Sí que el clima d'Escòcia i el seu paisatge li van molt bé a la novel·la negra!
Una abraçada molt forta i quedem -com diu en Jordi- esperant la propera!
A esperar la propera Anna... Ostres, s'aprenen molts coses llegint les teves cròniques. Gràcies!!!
MARTA VALLS
No en sé gaire de noveŀla negra (n'aprenc força amb tu, però), tot i això m'havia adonat d'aquest aspecte que comentes (que va comentar Saval) sobre la diferència entre la noveŀla negra escocesa i l'anglesa ―pot ser que ho hagués llegit abans―. Per cert, m'agrada molt Ian Rankin.
Esperant la darrera crònica!
Publica un comentari a l'entrada