La fiesta és la darrera novel·la publicada
per Luis Gutiérrez Maluenda. Es tracta d’un exercici narratiu que, del principi
al final, resulta molt particular, amb un cert regust d’experiment.
Amb una lectura àgil i agradable, La fiesta s’esdevé una ficció molt negra, però salpebrada amb el
sarcasme i la ironia que caracteritzen l’autor. Un assassinat en una banyera és
el detonant d’una història que ens arriba mediatitzada per la veu de quatre
narradors diferents, quatre personatges que guarden entre ells estranyes
relacions i que van desgranant, de cara al lector, la successió dels fets. Raül,
Marta, Susana i Salvio, espècimens humans gairebé amorals, febles, carregats de
dubtes i contradiccions, covards, cruels i exageradament obsedits pel sexe (per
a mi en excés: si tothom fos com ells, la sensació seria que no existeix a la
vida res més que el sexe). En qualsevol cas, els punts de vista de quatre espècimens
humans que ens mostren, sense pèls a la llengua i amb una cruesa descarnada,
els clots més amagats de la nostra naturalesa.
Independentment del cas criminal, allò que destaca dins
l’obra és el joc de relacions. En aquest sentit, La fiesta s’emmarca dins la narrativa de personatge. Tanmateix, això
no evita que la novel·la sigui ben negra. Ans al contrari. Jo diria que és més
negra per les persones que no pas pels fets. Tots els protagonistes resulten
extremadament antipàtics. No se’n salva ni un. No hi ha bondat, no hi ha
consideració envers els altres, no hi ha generositat. Tothom és egoista, suspicaç,
desconfiat, interessat i cínic.
Gutiérrez Maluenda no s’està de recobrir la seva obra
d’un cert vel misogin, com s’escau al gènere negre més tradicional, al hard-boiled de tota la vida. D’una
banda, la figura femenina apareix tractada, des de la posició dels ulls
masculins, en la seva dimensió d’objecte. D’una altra, les dues dones
protagonistes són descrites d’acord amb l’antifeminisme d’arrel més canònica
(mentideres, interessades, cruels, promiscues i insaciables).
L’artifici de La
fiesta se sustenta en un to d’ironia histriònica, d’humor a voltes amarg. Tot
plegat (misogínia, cinisme, comicitat, personatges poc empàtics) resulta útil
per construir una ficció de caire gairebé naturalista que permet destacar la
foscor de la nostra societat, però també les pors i les imperfeccions del
gènere humà. D’altra banda, l’autor també es complau en confegir un final que es
converteix en un personal joc metaliterari. No puc desvetllar res del desenllaç
de la novel·la, però sí que puc dir que es tracta d’un muntatge molt engrescador,
que recorda algunes veus en off del cinema, on realitat i ficció s’entrecreuen.
Les veus autèntiques i les falses dialoguen i pontifiquen, amb referències d’anada
i tornada, en una cloenda molt atractiva, que deixa un bon regust de boca.
No puc acabar sense fer esment d’un especial personatge,
en Colomer, un policia amb un ull malalt, absolutament psicodèlic, que gira i
llueix com un estel de Nadal. Un personatge que es diverteix desmuntant la veracitat
dels refranys tradicionals, esplèndida metàfora del món que transitem, on no hi
ha veritats absolutes i res no és el que sembla.
Que en gaudiu, negrots.
Que en gaudiu, negrots.
8 comentaris:
Doncs disfrutarem.
Bona tarda Anna.
Mercè
No sé ben bé si m'agradaria. D'una banda m'atrau pel joc metaliterari que esmentes, però la noveŀla en conjunt "is not my cup of tea" que diuen.
La ressenya boníssima, com sempre.
Sí, Potato. Sí que t'ho passaries bé. És molt irònica i divertida.
Una crònica molt acurada. M’ha agradat llegir-la. Gràcies per la informació.
D'acord, Potato.
Llegin la teva exel.lent crònica, ja es un tastet, i sempre volem saber mès...
Gràcies
Carme Luis
Com sempre em passa, ja tinc ganes de llegir-la!!
Caurà, caurà!! No sé quan...però caurà!!
Petonets!
Sempre ens poses la mel a la boca, demà Sant Jordi, miraré de trobar-la i si no, a llarga llista...Gràcies Anna, bona nit!
Tura
Publica un comentari a l'entrada