IX Congreso de Novela y Cine negro de la Universidad de Salamanca: «Retórica del crimen en los “Desengaños amorosos” de María de Zayas» (Marta Sanz)

 

El dimecres dia 17 d’abril vaig arribar al Congrés de Salamanca, però la inauguració havia estat el dia anterior. Jo no hi vaig poder assistir. M’era impossible faltar tants dies a les meves classes de la UB. Després d’un viatge agradable i sense sorpreses, em vaig estrenar amb la Conferència plenària de l’escriptora Marta Sanz, anunciada amb un misteriós epígraf: “Retórica del crimen en los Desengaños amorosos de María de Zayas”.  

Marta Sanz (Madrid, 1967) és Doctora en Literatura Contemporània per la Universidad Complutense de Madrid. Com a escriptora, ha conreat diversos gèneres, inclosa la poesia. Ha rebut importants premis i ha estat finalista al Nadal (2006) i semifinalista al Premi Herralde el 2009. Les seves incursions dins la novel·la negra es concreten fins ara en dos títols, força valorats: Black, black, black (Anagrama, 2010) i Un buen detective no se casa jamás (Anagrama, 2012).

La seva ponència em va interessar molt. Agosarada i poc habitual, Sanz se submergí en una curiosa indagació: els elements criminals en una de les obres de María de Zayas, autora espanyola del segle xvii, nascuda en els darrers anys del xvi, i que, com totes les dones escriptores al llarg de la història, ha estat poc estudiada, per no dir directament silenciada o ignorada (aquí us adjunto un enllaç que us en dirà més coses). L’obra analitzada s’intitula Desengaños amorosos: un conjunt d’històries protagonitzades per dones que, enmig de la violència misògina de la societat patriarcal, pateixen de manera descarnada la violència masculina.

Marta Sanz era conscient de la seva lectura poc o gens canònica, gairebé herètica –com ella mateixa va admetre amb molt bon humor. Amb tot, no es va poder estar de constatar la supervivència de la temàtica dels relats de Zayas. Els homes malvats, cruels i violents que s’acarnissen amb les dones continuen mantenint-se a la palestra. El “negre” actual n’és ple. Què, si no, són per exemple les novel·les d’Stieg Larsson, fins i tot amb un títol tan explícit com el de la primera de la sèrie, Els homes que no estimaven les dones?

Des d’aquest punt de vista, he de donar-li la raó. Personalment en vaig parlar en una trobada a la llibreria “Pròleg” que potser alguns recordareu (llegir aquí). Tradicionalment, els més febles (entre els quals sobretot les dones i els nens) representen la gran majoria de les víctimes de les novel·les criminals. 

 

María de Zayas

Enmig d’aquest context, la ponent va introduir-nos en la figura de María de Zayas, que em va subjugar. És clar que no estem parlant d’una feminista com l’entenem en l’actualitat (no oblidem que va viure al xvii), ni tampoc d’una obra amb ressons directes en la narrativa negra d’avui. Tanmateix, la proposta de Marta Sanz pretenia reinterpretar els Desengaños amorosos de manera atrevida, sense embuts, concessions, continència ni tabús. Em va agradar la seva idea: afrontar el contingut de l’obra literària al marge dels prejudicis. Crec que, sense passar-nos, és un saludable i alliberador exercici que hauríem de fer més sovint.

Marta Sanz es referí a la idea de la reescriptura. Que també és la idea, afegeixo jo, de la relectura. En cada moment històric (i això ja ho va demostrar Jorge Luis Borges de manera preclara) els receptors reescrivim, reinterpretem. No cal ser una llumenera per subscriure la qüestió. No interpretem avui l’antiguitat clàssica com ho feien a l’Edat Mitjana. Ni tan sols la Bíblia no la interpretem igual, per més textual que continuï essent l’hermenèutica catòlica.

Per tant, podríem estar parlant d’una autora, en ple Segle d’Or, a titllar de protofeminista i de protonegra. Una escriptora que mostrava interès per l’educació que rebien les dones, que mai no arribava a ser similar a la rebuda pels homes. Pensem que una dona no podia aspirar al mateix tipus ni nivell de coneixement que un home, ja que l’educació esmerçada en cada cas (en el supòsit que una dona pogués assolir un nivell alt de formació) no contemplava les mateixes matèries d’estudi. A partir d’aquesta realitat, María de Zayas advoca per una desfeminització de caire clarament progressista, però que també arrossega un vessant reaccionari. Em refereixo al plantejament que ha estat la base, fins no fa gaire, de cert tipus de feminisme: el menyspreu d’allò “típicament femení” i la defensa del rol i les virtuts considerades “masculines”. 

Els Desengaños amorosos (que penso llegir així que pugui) reflecteixen una societat injusta i cruel on els homes maltracten les dones sense cap mirament. Són biliars, libidinosos, falsos, corruptors, manipuladors, pretensiosos, primitius, brutals, irascibles. No sense humor, la ponent els va etiquetar d’homes fatals, en una clara inversió de l’arquetip del “negre”. Les històries contenen assassinats de tot tipus, on les dones són sempre les víctimes (enverinaments, emparedaments, apunyalaments).

Amb unes descripcions dures i extremadament realistes (que, no obstant això, no invaliden la “meravella” barroca), Zayas ens introdueix en un món terrible que, sovint, està basat en casos vertaders. Així, els Desengaños no defugen un cert didactisme, una certa exemplaritat, per tal d’evitar que els violents successos es reprodueixin. L’autora barroca fa crònica de l’època i se situa sempre del cantó de la víctima, a qui pretén prevenir i avisar. També subverteix de manera intencionada les convencions de la novel·la amorosa del període. Tot plegat converteix els relats, que mai no tenen un final feliç, en antecedents del gènere de successos contemporani.

La violència i el sexe apareixen íntimament relacionats. Les escenes són d’un realisme truculent, macabre, tremendista, terrorífic. Marta Sanz va parlar d’un cert regust a antecedent de la novel·la gòtica i dels relats del Romanticisme, exaltació de la bellesa del cadàver femení inclosa. Per cert, recordeu el cadàver de Laura Palmer a Twin Peaks? Doncs això: la mort com a reclam estètic amb un fort component eròtic.

En conclusió: tot i que, evidentment, María de Zayas no podia ni imaginar l’existència del gènere negre que nosaltres coneixem, carregat de codis i convencions, la seva preocupació per la dona com a víctima, els temes que conrea (violència, sexe), l’aspiració de denúncia, la descripció dels escenaris i dels detalls pràcticament com si fos un forense (els fragments llegits en veu alta em van recordar l’escatologia macabra de Bones), permeten trobar tot una sèrie de fils i lligams.

D’altra banda, la pròpia persona de l’autora demostra la veracitat de la misogínia que denuncia. Si no, com podríem explicar el silenci acadèmic al seu voltant? Per desgràcia, els estudiosos de la literatura tenim molt clares aquestes coses. Sabem molt bé que hi ha figures importantíssimes que han estat ignorades, maltractades i pràcticament esborrades al llarg dels segles. Els motius són diversos i no pertoca tractar-los ara i aquí. Tanmateix, sí que us puc assegurar que formar part del gènere femení ha estat, desgraciadament, un dels més habituals.

Que tingueu un feliç dissabte, negrots.