Crònica d’un bon Sant Jordi

Paradeta de vell. Una passada.

Avui ha estat un bon dia de Sant Jordi, malgrat les gernacions que ocupaven els carrers i gairebé impedien transitar, malgrat les cues de gent que esperaven la signatura dels “escriptors” mediàtics –que continuaven superant de llarg les cues dels autèntics escriptors– i malgrat el mal d’esquena que ara tinc per culpa del cansament i de la maleïda hèrnia discal. 

El dia ha acompanyat. Sol i bona temperatura, però sense una calor excessiva. Jo he sortit de casa abans de les onze, he agafat el metro i m’he plantat al centre. Només arribar a la Rambla de Catalunya, m’he trobat amb una exalumna, l’Ana Cucala. Es veu que cada any he de topar amb alumnes. És un clàssic. Una senyora que passava per allà ens ha fet una foto. I aquí la teniu. 

He fet una primera volta de reconeixement i m’he firat ja d’entrada. Tres títols antics, tres novel·les de vell que m’han costat, totes tres juntes, 10 euros. Títols: La vagabunda, de Colette (sense comentaris), El jutge i el seu botxí, de Friedrich Dürrenmatt (delicatessen) i El falcó maltès, de Dashiell Hammett (un clàssic que he llegit però que, sorprenentment, mancava a la meva biblioteca negra). 

Tot seguit, he alternat estades a les paradetes de les meves editorials de capçalera, Alrevés i Meteora. La primera, a Rambla de Catalunya. La segona, a Passeig de Gràcia. Ambdues a la mateixa alçada, entre Mallorca i Provença. Per tant, era fàcil anar de l’una a l’altra. 

A la primera hi havia en Josep Forment i l’Ilya Pérdigo. He demanat La estrategia del pequinés, d’Alexis Ravelo, que ja tenia intenció de comprar (en Sebastià Bennasar me n’ha parlat meravelles). D’altra banda, ha coincidit que a la parada hi estava signant llibres el crack dels cracks, Víctor del Árbol. Tan carinyós com sempre, ens hem fet fotos, m’ha signat La tristeza del samurái (que em mancava) i hem xerrat una estona. En Víctor s’ho passa pipa. I no és per a menys, perquè està pujant com l’escuma. És una persona extremadament afable, amb un somriure contagiós que sempre mostra obertament. Està vivint el seu moment amb plenitud, però sense perdre el cap. I això diu molt al seu favor. 

 

A Meteora he pogut compartir una estona amb la Maria Dolors Sàrries i en Salvador Balcells. A més, m’han comunicat una molt bona notícia: Mònica Batet, amb la seva novel·la No et miris el riu, opta com a finalista al Premi Crexells. Avui, precisament, he adquirit el llibre, que penso llegir ben aviat. Com sempre, ja en confegiré l’oportuna ressenya, però de moment li desitjo molta sort.    

 

  

He passejat una altra estona. Volia passar per la parada dels Relataires, però he notat que les antipàtiques vèrtebres lumbars i el malaguanyat nervi ciàtic em començaven a fer figa. Per tant, he tornat a la parada d’Alrevés, on havia quedat amb els meus companys de fatigues, Sebastià Bennasar (que havia de signar llibres) i Àlex Martín Escribà, que s’ha pogut escapar de Salamanca per retrobar-se amb el Sant Jordi barceloní després de quinze anys d’absència. Poquíssima broma. En quinze anys, les coses han canviat molt. El pobre estava amb la boca oberta, felís como una perdís. 

Un cop allà, m’ha fet molta il·lusió l’arribada de Luis Gutiérrez Maluenda, el meu objecte d’estudi en la Comunicació que vaig exposar en el recent congrés salmantí. En un tres i no res, ha col·locat sis llibres a un pobre incaut. Els seus quatre (tres de la sèrie Atila i La fiesta) i els dos últims de Crims.cat, Lluny d’aquí, de Jaume Benavente i El país dels crepuscles, d’en Sebastià Bennasar. Ja li he dit: “Lluís, ets bon escriptor, però em sembla que encara ets més bon venedor”. 

 

 

  

El bon humor i la companyonia han regnat tota l’estona. I, per acabar-ho d’adobar, he pogut desvirtualitzar l’encantadora Maria Dolors García Pastor, també autora d’Alrevés amb el llibre El cafè de la Luna. Una noia molt simpàtica que, fins avui, només coneixia a través de facebook. 

He dinat amb el Manel, que m’ha regalat una rosa preciosa, com cada diada de Sant Jordi des de fa més de trenta anys. Una rosa que ara mateix s’està cruspint la senyora Colette. I és que, des que aquesta gata mimada va arribar a casa meva, és absolutament impossible gaudir d’una planta d’interior o d’un ram de flors. Així de clar. 

I ja està, negrots. Ja us he fet la crònica del meu dia. Demà coneixerem la llista dels llibres més venuts. Més val que no ens posem pedres al fetge, perquè de segur que seran els mediàtics de sempre. Tot i això, espero que els meus amics –escriptors de veritat i no “de fireta”– aconsegueixen també unes bones xifres. 

I aquí us deixo amb la darrera foto, la de la meva compulsió santjordienca 2013. Com que no tenia llibres pendents de llegir, doncs mira, embolica que fa fort. Fins aviat, negrots.