Entre nosaltres hi seràs sempre: Mor Agustí Vehí i Castelló (1958-2013)

Després dels focs, després del depriment espectacle en gris i negre que veurem cada dia a partir d'ara, necessito tancar-me en els llibres. El cansament físic marxarà, les inacabables hores de servei amb sensació d'impotència s'oblidaran però... on és el meu país? On queda el verd? I la màgia dels boscos? La música de la tramuntana als arbres? Que li han fet al meu país? De la mateixa manera que estimàvem profundament una terra verda i ufanosa, ara estem aprenent a estimar cendra i carbó, desolació i silenci. L'Empordà només ens té als empordanesos i ara estimarem la terra més que mai, ara que és més lletja que mai. Cada bri d'herba que veiem sortir, l'amanyagarem com la més preuada de les criatures, com l'esperança certa que els nostres fills tornaran a tenir el nostre país com ha estat sempre. Ho sento però només tinc ganes de plorar!

Agustí Vehí i Castellò (1958-2013) ens enviava aquest correu conjuntament a en Sebastià Bennasar i a mi aquest estiu, després dels terribles incendis del seu Empordà, que el trasbalsaren profundament. Era un correu recomanant-nos llibres, com feia sempre, perquè l’Agustí era un gran escriptor, però, per damunt de tot, era un gran lector.

No m’hagués imaginat mai que en aquest bloc hauria de recollir una notícia com aquesta. Em vénen al cap milers de petits detalls, de correus, de trobades, d’intercanvis d’idees. És una amarga coincidència saber que, ara que publicaré el meu llibre d’entrevistes, ell, que el va inaugurar, que va ser el primer, no podrà gaudir de la presentació. Un somni meu. Reunir els meus dotze autors. El somni, avui ho sabem, no es complirà.  

Mentre escric tinc un nus a la gola i una terrible pesantor als dits. Em sento buida perquè m’han arrencat un tros de cor, un bocí d’ànima. Quan desapareix algú tan sensible, idealista, generós, rialler, senzill, simpàtic, intel·ligent, carismàtic, hospitalari i tendre com l’Agustí Vehí, l’equilibri del món trontolla. Perquè no tocava, perquè el necessitàvem aquí, perquè mai més res ja no serà igual.

Se’m fa molt difícil continuar escrivint. Podria explicar-vos moltes coses, però les guardo per a mi i per als amics íntims. Per aquells que, com acabem de dir per telèfon amb l’Àlex Martín Escribà, formàvem una petita família.

Catalunya perd un bon escriptor, Figueres un bon guàrdia urbà, la Universitat Autònoma un bon professor. La seva família perd el pare, la parella, el puntal. Els amics perdem una referència de tendresa inigualable. Però qui més perd és el món. Perquè el món s’embelleix amb persones com ell. I es torna lleig, brut i injust quan desapareixen.

Fa dos dies que he acabat de llegir la seva darrera novel·la, Remor de serps. Encara no està publicada, ni tan sols corregida. Era la primera versió, la versió seva i de la família, que sempre m’enviava per demanar-me’n l’opinió, amb una demostració d’afecte i de confiança de valor incalculable. En la novel·la he sentit la seva veu, les seves paraules, les seves expressions empordaneses que m’arrencaven inevitablement un enorme somriure. No sabeu com em dol no haver-li pogut dir què m’ha semblat el llibre.   

He de cloure aquest escrit, perquè ja no tinc forces. La darrera vegada que ens vam veure, al mes d’octubre, ens vam abraçar molt fort mentre ens acomiadàvem. Ell ja estava malalt, però animós. Havíem passat un dia molt bonic. Li vaig donar les gràcies per la seva hospitalitat i em va xiuxiuejar a cau d’orella: “No m’has d’agrair res, Anna. Però si ets un àngel!”.  

Sens dubte, Agustí, ara l’àngel ets tu. Que tinguis molt bon viatge, amic. Entre nosaltres, hi seràs sempre.