El dissabte 26 de gener, fred però assolellat, vam viure la segona
jornada del Festival Tiana Negra. Fou un dia molt complet. Quatre taules
rodones amb només l’aturada de l’agradable dinar i un inici ben suculent, que
consistí en un esmorzar compartit per la totalitat dels assistents. Un punt de
trobada entre lectors i autors on tothom es va poder expressar de manera informal i molt
engrescadora.
La primera taula rodona, ja a la sala ben repleta, fou la integrada per tres
escriptors que ens presentaren les seves novel·les més recents: Jaume Benavente
(Lluny d’aquí), Sebastià Bennasar (El país dels crepuscles) i Lluís Llort (Si quan et donen per mort un dia tornes). En un to distès i amical, van
compartir amb el públic el procés d’escriptura de les obres, els motius que les
van inspirar i allò que cadascun havia volgut transmetre. Tres títols
absolutament diferents, que mostren la diversitat del gènere. En el cas de
Benavente, el més important és l’atmosfera i el capteniment dels personatges. Bennasar
confegeix una intriga truculenta i àgil que li resulta útil per tocar una gran
quantitat de temes d’actualitat. Pel que fa a Lluís Llort, la trama del seu
llibre –relativament negre, al meu entendre– esdevé una aventura iniciàtica del
protagonista i una incursió en la vida i els sentiments interns d’una família.
La segona taula rodona, ja a primera hora de la fructífera tarda, s’ocupà
de “Les col·leccions de novel·la negra en català: La Cua de Palla, la Negra de
La Magrana i Crims.cat”. Evidentment, va comptar amb autoritats al voltant de
la matèria. Per desgràcia, Àlex Martín Escribà –director de Crims.cat (Editorial
Alrevés)– no es va poder desplaçar des de Salamanca (és professor de la seva
prestigiosa Universitat). Per tant, fou substituït per Josep Forment en
qualitat d’editor d’Alrevés. L’acompanyaren Jordi Canal, director de la Biblioteca
especialitzada La Bòbila i (per a mi) la cara més genuïna de la negror, i Jordi
Rourera, editor i director de La Magrana.
Evidentment, la xerrada va versar sobre l’estat actual de les
publicacions de novel·la negra en llengua catalana, la utilitat de les col·leccions,
la necessitat d’augmentar i fidelitzar el públic lector. El tema, molt complex
i amb moltes ramificacions, no s’escapa de patir la problemàtica vinculada a la
temible crisi econòmica. Després de fer una mica d’història (La Cua de Palla,
la Negra dels primers temps), els tres participants van exposar els seus
criteris. Jordi Canal, fervent defensor de les col·leccions, va lloar el
paper dels directors, que donen la cara i es troben a mig camí entre l’editorial
i el públic i que, quan alguna cosa no rutlla, acaben essent els únics responsables.
Rourera i Forment explicaren els seus respectius projectes i exposaren, des del
coneixement professional, l’estat actual del gènere en català i el seu ressò
entre els lectors.
Com és habitual, els assistents al Festival van poder dir-hi la seva. Algú
va expressar el seu dubte sobre la necessitat de les col·leccions, tot
considerant que una col·lecció pot encotillar el gènere excessivament.
Tanmateix, Canal ho va rebatre. L’argument: una col·lecció només és una
etiqueta que serveix com a referent. Un referent que sovint el públic agraeix.
Jo afegeixo, modestament, que una col·lecció també representa un cert compromís
de continuïtat (sobretot si està numerada i clarament marcada) per als editors.
La tercera taula rodona esdevingué força divertida. Tres autors: Pau
Vidal, Salvador Balcells i Marc Moreno parlaven d’”investigadors singulars”. Us enllaço, damunt dels títols, les meves ressenyes
de les novel·les de Pau Vidal (Aigua bruta i Fronts oberts), ambdues
protagonitzades pel seu detectiu filòleg, de nom Miquel Camiller. No cal que us
en faci més propaganda, perquè si llegiu les ressenyes ho trobareu tot. Evidentment,
m’identifico plenament amb el propòsit de l’autor i amb el fer del personatge (per ventura Camiller és l'alter ego d'en Vidal?). La filologia al poder i a la investigació criminal,
negrots!
Salvador Balcells (Dur de pair)
ens va fer també cinc cèntims del seu mosso d’esquadra ubicat a Tarragona,
Emili Espinosa, que no acaba de correspondre a l’estàndard establert. I Marc Moreno ens parlà de Cabdills, narrativa negra de rerefons
polític on apareix l’Espasa de Vilardell, símbol catalanista procedent dels
temps de Jaume I. Moreno empra el gènere com a pretext per reflectir des de
dins el món de l’independentisme. La seva segona novel·la, en procés
actualment, també s’ocupa de les qüestions polítiques més nostrades, però amb
la voluntat de recollir el debat social sense fer cap tipus d’apologia.
El debat amb el públic fou suculent. S’engegà una disquisició sobre l’oposició
entre “alta literatura” i “literatura de gènere”. L’eterna història. Seria
massa llarg reproduir-ho en aquesta crònica, però prometo recuperar el tema en
un futur i parlar-ne amb deteniment.
No escriuré la crònica de la quarta taula, atès que jo en formava part. Us diré, no obstant això, que estava composta per l'editora Maria Dolors Sàrries, de Meteora; l'escriptora Marta Banus (autora d'El safareig dels morts) i jo mateixa. El lema era "Va de negrotes: activisme i difusió del gènere, edició i creació". I de tot en vam parlar una mica. Estic satisfeta perquè aquest bloc va sortir molt ben parat. I convido a algun negrot assistent, si en té ganes, a dir-hi alguna cosa en els comentaris.
Bé, amb això conclouen les cròniques tianenques. No
us queixareu. Feina feta. Ara arriba la BCNegra. Per tant, més cròniques. Que els
déus de l’Olimp us emparin, soferts negrots.
4 comentaris:
I que els déus de l'Olimp et donin força per seguir endavant amb tan entusiasme, uns articles tan complerts que els tinc de repassar dues vegades, chapeau!
Tura.
Mil milions de gràcies!!!
Talment com si hi haguéssim estat presents!!
Moltes gràcies per fer-nos-ho viure amb tots els detalls!
Una abraçada!
A la fi he pogut llegir aquest article. Ja saps que la forta grip que pateixo m’ha privat de fer qualsevol cosa. Avui em trobo una mica millor i, apa, a llegir els articles de l’Anna Maria que sempre són interessants.
No sé si et pots imaginar com m’hauria agradat ser amb vosaltres —em fa una ràbia ser tan lluny! És que m’atrau molt tot el que expliques. De segur que n’hauria gaudit d’allò més!
Moltes gràcies per la crònica!
Publica un comentari a l'entrada