BCNegra 2013: Simplismes sobre la novel•la negra

Aquesta és la meva darrera crònica de la BCNegra d’enguany, que intentarà recordar una taula rodona convocada amb un títol bastant provocador: “Simplismes sobre la novel·la negra. La realitat és molt diversa”. A l’explicació del fulletó, hi podíem llegir: El tòpic sobre el gènere negrecriminal diu que és reiteratiu, poc literari, amb un esquema simple i fàcil. Tòpics que repeteixen, sobretot, els que no llegeixen novel·la negra, els que s’han quedat en els estereotips del detectiu de gavardina bruta i el policia descuidat. A tots ells, als esquemàtics i simplistes, els convidem a aquesta taula. Avui defensem la riquesa del nostre gènere preferit.

Quanta raó, quantes creences errònies ancorades en el passat, quants prejudicis, quanta ignorància. Efectivament, quant simplisme!

Al voltant de la taula, un moderador d’excepció: Àlex Martín Escribà. Els participants: Víctor del Árbol, Eugenia Tusquets, Juan Bolea i Begoña Huertas.

Àlex Martín Escribà va demostrar amb escreix que és un dels màxims coneixedors del tema. La seva introducció i les intel·ligents preguntes que formulà als convidats avançaren en la línia de corroborar la diversitat que el gènere posseeix actualment.

 

En primer lloc, va intervenir Víctor del Árbol, que ens mostrà la seva novel·la, recentment publicada,  Respirar por la herida. L’anterior, La tristeza del samurái, ha triomfat moltíssim, especialment a França (quina ràbia que els de fora hagin de descobrir els nostres autors!), on ha obtingut Le Prix du Polar Européen a la millor novel·la negra europea. Víctor es va expressar amb molta claredat, engrescant el personal a llegir-lo. Les seves són ficcions denses, de personatges, on parla del dolor i intenta aprofundir en l’ànima humana.

En relació amb els “simplismes”, Víctor no va qüestionar el gènere. És un bon instrument que s’adapta a les seves necessitats, encara que sigui a la necessitat de transgressió. L’esquema de la narrativa negra li sembla molt útil perquè és dinàmic, s’hi poden situar personatges normals i hi passen coses amb les quals ens hi podem identificar. A Respirar por la herida, l’autor parteix del plantejament d’un interrogant: Què passaria si un dia algú ens arrabassa tot el que tenim? Si la justícia falla, seríem capaços de suportar-ho o buscaríem venjança? Víctor efectua la pregunta a cada un dels seus personatges. I cada un li respon de manera diferent. Tanmateix, en cap dels casos no hi trobem gaire marge a l’esperança.

Les seves novel·les són corals; els rols dels personatges s’entrecreuen i confonen fins que, de mica en mica, les ambigüitats i les dicotomies es van diluint. Per a ell, els personatges són el més important. Més que no pas la trama. Es complau en generar incomoditat en el receptor, en aconseguir que s’identifiqui amb algú que no s’ho mereix, en trencar motlles. Arriba un moment en què la veritat ja no interessa al lector. Allò que importa és l’actuació dels personatges, independentment de la resolució del conflicte. Com que ara mateix estic llegint Respirar por la herida, aviat tindreu la meva ressenya, negrots.

De la resta de participants a la taula, l’autora més interessant, de bon tros, em va semblar l’asturiana Begoña Huertas, amb la seva novel·la breu Una noche en Amalfi, un thriller psicològic que, de tant bones vibracions que em transmeté, em vaig apressar a adquirir a la llibreria Negra y Criminal. L’autora referí que, en una nit d’insomni, se li va presentar la novel·la del començament al final. I la va escriure. Com he sentit dir a tants d’altres escriptors, Huertas no es defineix autora de gènere. No pensava en la narrativa negra quan va compondre l’obra, tot i que hi reconeix alguns trets: la dosificació de la informació per generar suspens, la intriga, jugar amb el punt de vista. Per a ella, el gènere és, efectivament, molt flexible i permet tractar en profunditat allò que més li interessa, la psicologia dels personatges.        

Pel seu cantó, Eugenia Tusquets ens presentà Tú eres mi asesina, una ficció de final sorprenent, situada entre Barcelona i Mèxic, que està muntada a partir d’una gran analepsi i que treballa un tema punyent: l’ampli espectre de possibilitats de tracte que es pot produir entre un segrestador i una víctima quan estan tancats junts durant moltes hores. La novel·la reflecteix la terrible xacra, absolutament verídica i actual, dels segrestos exprés que es produeixen a Mèxic. Va comentar que, mentre s’estava documentant, va conèixer històries increïbles, al·lucinants i terrorífiques.

Juan Bolea va fer un cert recorregut per la història del gènere des dels primers passos de la narrativa d’enigma, tot trencant una llança a favor del conjunt de modalitats que el negrecriminal ens ofereix. D‘altra banda, ens va parlar del protagonista de Pálido monstruo, la seva darrera novel·la: un advocat penalista de Zaragoza. La història consisteix en una ficció judicial que Bolea va voler situar en un indret diferent, que no fos ni Madrid ni Barcelona.

Amb quatre escriptors convidats, una hora de taula rodona passa en un sospir. Per tant, no va ser possible exhaurir, ni de bon tros, la temàtica proposada. Amb tot, va quedar claríssim, atesos els exemples presentats, que la novel·la negra, criminal, policíaca (o com vulgueu anomenar-la) té una diversitat  espectacular i una vitalitat a prova de bomba.     

Que sigueu molt feliços, negrots.