Mala hostia, de Luis Gutiérrez Maluenda

 

 

Atila, com el rei dels huns, és un detectiu privat barceloní que sembla directament extret del hard-boiled més tradicional. Un perdedor nat –faldiller, borratxo i sense futur, però no exempt d’animeta–, que té el seu quarter general en una infecta porteria del Raval. Amb Mala hostia (Ed. Alrevés 2011) s’inauguren les seves aventures, filles de la ploma de l’escriptor també barceloní Luis Gutiérrez Maluenda. De moment, comptem amb dos títols més: Un buen lugar para reposar i Ruido de cañerías.

Mala hostia és una novel·la breu (158 pàgines) on Gutiérrez Maluenda, per damunt de tot, es dedica a presentar-nos el seu protagonista. Malgrat que el cas criminal està ben lligat, el que més importa és recrear un ambient i uns personatges que s’inspiren directament en la tradició de la novel·la negra americana (Hammett, Chandler). La pretensió de l’autor és homenatjar els pares del gènere i passar-s'ho pipa mentre escriu (n’estic segura). El retrat acoloridíssim del barri del Raval (antic “Barrio Chino”) és tan kitsch, sòrdid i caricaturesc que no pot significar altra cosa que un magnífic homenatge. La novel·la resulta un exemple perfecte d’allò que sempre comentem els estudiosos: la repetició i el reconeixement dels llocs comuns comporten (si n’ets afeccionat de veritat) el més gran plaer que pot deparar un producte de gènere.

Tanmateix, el rerefons de Mala hostia no és gens banal. Tot i el joc retòric, la intenció de l’autor és fer-se ressò d’una situació ben dura: la degradació, la pobresa, la tristesa i les nul·les esperances de futur de l’heterogeni ramat humà que habita aquella zona de Barcelona. Dins d’aquesta gernació de miserables, hi destaquen actualment els immigrants d’arreu del planeta, gent desgraciada que sobreviu a dures penes, perduda en un indret hostil del qual n’esperaven (oh, ingenus!) una vida millor.

 

Amb una estructura narrativa que recorda els mecanismes del còmic pel seu esquematisme, pels seus tics, per la seva plasticitat i dinamisme (i ho dic com un compliment), Mala hostia aconsegueix convertir-se en un testimoni de primera mà d’una característica comuna a totes les ciutats importants del món. Barcelona és una gran urbs, però està composta per moltíssimes ciutats més petites que poc tenen a veure entre elles.

La desfilada de personatges esdevé una de les riqueses de la novel·la. Hi trobem una galeria de tipus ben definida, tant femenins com masculins, que personifiquen tots els defectes, les frustracions, les febleses i les esperances de la nostra pobra espècie. D’altra banda, la ironia mordaç de Gutiérrez Maluenda no té aturador. És el sarcasme en estat pur. Excel·leix en un humor negre i un llenguatge àgil i viu que m’ha recordat (salvant evidentment totes les distàncies) les més agosarades novel·les realistes (i fins i tot naturalistes) del segle xix. Assassinats, sicaris, depravats sexuals, putes, gitanos, delinqüents de poca volada (i de no tan poca), corrupció, brutícia, desolació, tristesa, soledat, por. Els baixos fons del Raval amanits  amb les lletres dels tangos de Carlos Gardel, correlat objectiu d’allò més colpidor.

Sense deixar de dir que en alguns moments tot plegat m’ha semblat un pèl hiperbòlic (però segurament aquestes eren les regles del joc que s‘ha imposat l’autor), he de manifestar que m’ho he passat d’allò més bé. Ja friso per enfrontar-me a la segona entrega.

Una cosa queda clara: Barcelona, com a escenari negre, no té preu.

Fins ben aviat, negrots.