Tercer aniversari del bloc: 200 seguidors i molts projectes

      Cap lloc millor que la Bòbila per celebrar l'aniversari

Ei, negrots! Que quasi se'm passa l'efemèride. Avui fa exactament 3 anys que vaig començar amb aquesta aventura d'"A l'ombra del crim".

Tres anys intensos, de molta, moltíssima feina. El bloc, com sabeu, me'l prenc molt seriosament. De fet, no sé fer-ho de cap altra manera. Quan començo una cosa és per tirar-la endavant. En cas contrari, no la començo. Sempre ha estat així. 

Amb orgull puc dir (si em permeteu una certa immodèstia) que he aconseguit posicionar aquest espai dins de l'univers de la negror digital. Avui, com per celebrar l'aniversari, l'atzar ha volgut que arribéssim als 200 seguidors declarats. M'ha fet il·lusió.

Crec que "A l'ombra del crim" m'ha obert moltíssimes portes. Ara mateix, una de les meves tasques investigadores se centra en la novel·la negra catalana. He assistit a congressos, he presentat llibres, he impartit cursos d'estiu a la UB, tinc tres articles pendents de publicar en un termini molt breu, he conclòs un bonic llibre d'entrevistes als escriptors catalans que espero que aviat pugui veure la llum...  i hi ha un altre projecte col·lectiu del qual encara no puc parlar.

Em considero molt afortunada, perquè no hi ha res més valuós que xalar amb allò que fas.

Tanmateix, el millor de tot, amb escreix, ha estat conèixer tanta gent. Escriptors, especialistes, editors, llibreters, afeccionats al gènere. No puc esmentar-los a tots. Segur que em deixaria algú i, a més, seria una llista molt llarga. Però us vull donar públicament les gràcies. L'experiència resulta vertaderament gratificant.

I, sobretot, vull saludar, amb humilitat i una mal dissimulada sensació de sorpresa, a tots els seguidors negrots que religiosament passeu per aquí, deixeu missatges, m'animeu, m'encoratgeu i celebreu les meves recomanacions. Això em complau, però també em carrega de responsabilitat. L'activisme literari no és un camí de roses. Us asseguro que pot fer patir molt.  

En fi, que no em vull posar sentimental. Que moltes gràcies. I ara no us penseu, perquè sóc tan amable, que us eximeixo de deixar comentaris. Recordeu que... si no ho feu, "el pato (y el gato) mueren".

Fins aviat, negrots.