GATACA, de Franck Thilliez

Enmig d’aquest estiu de calor insuportable, la meva amiga Maria (la primera negrota) em va fer arribar una de les seves valuoses recomanacions. Això, per a mi, és sinònim indefectible d’aire fresc. I és que, tret d’excepcions insignificants, la negrota Maria l’encerta sempre.

El cas és que em va parlar de Gataca, del francès Franck Thilliez, un thriller trepidant, d’especulació científica, a mig camí entre la negror més canònica i allò que els entesos (els meus també amics de la Societat Catalana de ciència ficció i fantasia- SCCFF) anomenen “ciència-en-ficció”. Una manera molt adequada per definir un gènere que, situant l’acció en el món real, se serveix de la ciència per construir una trama que suggereix, imagina o especula situacions “possibles” (sovint esglaiadores) vinculades a diferents disciplines científiques.

Reconec que havia d‘haver fet més cas a la Maria fa uns mesos, perquè ella assegura (jo no ho recordo, no sé on tinc el cap) que em va recomanar un altre títol del mateix autor, La síndrome E, que també l’havia sorprès molt favorablement. En realitat, La síndrome E és la primera part de Gataca. Tot i que ambdues obres es poden llegir de manera independent, hi ha fets del primer llibre que tenen reminiscències i conseqüències en el segon. L’autor s’ha preocupat que tot s’entengui molt bé, però la meva ment cartesiana (que la tinc, encara que no us ho sembli) m’està torturant. Ja sabeu que m’agrada llegir-ho tot en ordre (ho he fet sempre que he pogut: Wallander, Millhone, Brunetti) i, per tant, també hauria desitjat seguir la norma en aquest cas. Poc remei té ja la cosa. Però ho resoldré dins del possible adquirint, així que passi per una llibreria, la famosa Síndrome.

Però bé, que m’estic empatollant excessivament. Anem al gra.

Gataca compleix el gran requisit que, per a mi, ha de tenir tota bona novel·la de gènere: enganxar irremeiablement el lector. Així que la comences, caus en un estat de trànsit que t’impedeix deixar-la i que aconsegueix que les 572 pàgines passin en un sospir. Tensió, intriga, girs inesperats, especulació científica que posa els pèls de punta, personatges complexos, ambients diversos i ben retratats. Des del punt de vista de la ciència, ignoro la versemblança de tot plegat. Espero que els meus amics metges i biòlegs (pico l’ullet especialment a Salvador Macip i a Jordi de Manuel), exposin el seu veredicte. Tanmateix, a mi ja em serà indiferent. Com a lectora profana en aquestes matèries, ja hauré gaudit intensament d’una història que, si més no en aparença, sembla ben documentada i argumentada.

Al cap i a la fi, la ciència-ficció (i la ciència-en-ficció) tan sols han de tenir present la importància de guardar la coherència interna. Quan Aristòtil, allà en la seva Poètica, ens parlava de versemblança, es referia a això. I el mateix feia l’amic Horaci, en l’Epístola als Pisons, quan defensava  el concepte de “decòrum”. La ficció ha de ser creïble en ella mateixa, ha de ser respectuosa amb el lector. Ha de crear la impressió que, allò que ens ofereix, pot passar de veritat. Gataca parteix de fonaments reals per després especular de manera ordenada i travada. Si això rutlla, ningú no tindrà res a dir.  

Com us podeu imaginar, no desvetllaré ni un borrall de la trama. Els meus llavis estan segellats. Però sí que us puc avançar que la novel·la es planteja una interessant reflexió envers la violència humana. La violència és innata o adquirida? La portem inserida en el codi genètic o es desenvolupa més endavant? Quina relació tenim amb avantpassats que van viure fa més de 30.000 anys? Què s’amaga darrere de la profunditat insondable del nostre cervell? Fins on podem arribar en nom de la ciència?

Thilliez construeix un edifici molt intel·ligent on posa en joc la teoria de l’evolució, els descobriments de la genètica més avançada, els estudis sobre la violència, la recerca mèdica i antropològica... i ho vincula tot plegat a una trama criminal dura, inquietant, imaginativa i ben estructurada que no pot deixar indiferent ningú.

Gataca posseeix alguns dels trets del bestseller, però del “bon” bestseller. D’aquell que no pren el pèl al consumidor, sinó que el fa xalar amb la legitimitat de la millor literatura d’entreteniment.

Personalment, m'encanta que l'acció tingui lloc a França, és clar. I un dels grans encerts: els dos personatges principals: en Franck Sharko i la Lucie Henebelle. Torturadíssims, això sí, però valents, eficients i resolutius. Thilliez condueix els dos protagonistes, sense miraments, en un duríssim viatge personal (cadascú pel seu cantó) que va de la follia a la cordura. I ho vehicula a través de la necessitat humana de saber, d’esbrinar, de tirar endavant. D’allò que, malgrat la maldat que ens acompanya com a espècie, ens ha fet evolucionar i convertir-nos en sapiens sapiens. Qui ho sap! Potser tan sols es tracta de l’atàvic desig de la supervivència.

No deixeu passar la novel·la, negrots. En gaudireu segur.