Amb retard, darrera crònica dels Juliols de la UB: conferència de Mariano Sánchez Soler

Espero que tothom em disculpi (i especialment en Mariano Sánchez Soler). Amb un evident retard motivat per l’excés de feina, l’estrès, l’època estiuenca i la calor infernal de la canícula d’enguany, avui us ofereixo per fi la crònica de la intervenció de Mariano Sánchez Soler als Juliols negres de la UB.    

El títol era: L’anatomia del crim. Les deu claus del gènere negre en cinema i novel·la. Com s’escriu un film noir? No cal que us avanci que la ponència va resultar interessantíssima, amanida amb les bromes i les fineses enginyoses que caracteritzen en Mariano Sánchez Soler (escriptor, periodista, investigador i professor de la Universitat d’Alacant).

Sánchez Soler va començar amb una introducció sobre els orígens del gènere, partint, evidentment, d’Edgar Allan Poe. Va defensar allò que a mi tant m’agrada: l’existència d’un pacte entre emissor i receptor, un pacte basat en el reconeixement de les convencions inherents al gènere i en la fidelitat al codi prefixat. En paral·lel a l’enigma (Conan Doyle, Christie, etc.) sorgeix el gènere negre americà (en la literatura i, pràcticament alhora, en el cinema). Sánchez Soler va citar La llei de l’hampa, dirigida per Josef von Sternberg el 1927, com la primera pel·lícula de Hollywood que recrea una història de gàngsters que tracta sobre el crim organitzat.  

Per a Sánchez Soler, el discurs de la literatura i del cinema criminals són absolutament universals. Considera que les incerteses en la terminologia indiquen que tenim un problema de reducció quant a un gènere tan ampli. Es tracta de classificar-lo i d’acceptar la seva evolució. La societat ha canviat, les concepcions de les coses han canviat. El terme cinema negre pot potser definir uns films de contingut ambigu, expressionista, que formalment creen un malestar específic. El “negre” té a veure amb la composició visual de les imatges, amb l’estructura narrativa, amb el realisme, amb la creació d’un món. En resum, que presenta una riquesa i una complexitat gens menyspreables.    

v

Quant al cinema, va establir la següent classificació:

Cine negre clàssic: de 1941 a 1960

Thriller modern: de 1961 a 1990 (tipus Harry el Sucio o Harper)

Des de 1990: mestissatges, influències, fusions (sense que l’element criminal deixi de ser  el tret distintiu del gènere).

Va parlar de l’existència de cineastes destacats que han dirigit films que adapten les claus genèriques a la realitat dels seus països.

Tot seguit, Sánchez Soler va passar a enumerar les claus que considera imprescindibles per confegir una obra negra. Un decàleg que recull en el seu llibre Anatomía del crimen. 

1) La busca de la veritat (com en tota obra artística o literària).

2) La intriga. Del qui al com, amb voluntat de revelació. Partim de la recerca del qui (enigma) a la del com (hard-boiled). En el segon cas, l’ètica de l’investigador no sempre coincideix amb l’oficial.

3) L’acció és essencial (l’acció domina per sobre dels monòlegs interiors). Narració itinerant que descriu ambients i personatges molt variats.

4) L’argument, la força de contar una història (aventura indagatòria, intriga, realisme, espill en moviment).

5) L’accessori no existeix. Cap floritura. Tot al servei de la història. Voluntat de narrar una història i atrapar al lector.     

6) Construcció dels personatges. És important conèixer-los bé abans d’escriure.

7) La força dels diàlegs (argot precís, sense abusar; equilibri entre el que dius i el que mostres; cada diàleg relata una història i pot definir un personatge).

8) Documentar-se per a ser versemblant. No caure en errors fàcils ni en mimetismes. Una pistola no és un revòlver. Cal tenir present, però, que la realitat pot no ser versemblant.

9) El món del crim. Mètodes creïbles (actualment, per exemple, els verins com a armes i les trames rocambolesques han deixat pas al realisme, a la recreació de la corrupció de la societat, etc.).

10) Res de trucs. Joc net amb el lector. L’autor no pot fer trampes en la construcció de la trama ni dels personatges.

    

Evidentment, he resumit moltíssim la ponència, però crec que cada un dels punts s’entén prou bé. A mi em sembla especialment significatiu el número 5. En el gènere negre defenso amb fervor que no hi hem de trobar cap floritura. Tot ha d’estar al servei de la història. No pot haver-hi elements superflus que ens distreguin o ens enganyin. 

És imprescindible saber atrapar al lector (o a l’espectador) en una trama potent, versemblant, creïble, amb personatges ben descrits i coherents i amb uns diàlegs àgils i entenedors. Defenso el paper destacat de l’acció. Però puntualitzo que no cal entendre el terme en el sentit de Hollywood. Acció també vol dir que la novel·la no s’estanqui, que posseeixi un ritme i un moviment constants que no permetin mai deixar de tenir ben enganxats els receptors.

I fins aquí hem arribat. En un estiu ben negre (de calor i foc a l’Empordà), dono per tancades les cròniques dels Juliols. Encara va haver-hi una darrera sessió, però va consistir en una taula rodona en la qual hi vaig participar. Vaig compartir-la amb Paco Camarasa, Mariano Sánchez Soler, David C. Hall i Francisco J. Ortiz i vaig aprofitar per xerrar una mica sobre els autors catalans. Naturalment, no faré jo mateixa la crònica de la meva participació. Per tant, ho tanquem aquí.

Que acabeu de suportar amb paciència aquest horrible mes d’agost. Fins molt aviat, negrots.