Michael Eaude i Vázquez Montalbán als Juliols de la UB

Reprenem les cròniques dels magnífics Juliols negrots de la UB i ens trobem, encara en l’incomparablement oportú escenari de la Bòbila, amb la intervenció de l’anglès Michael Eaude, historiador, escriptor i traductor. Eaude, com ja vaig recollir en el moment de la seva publicació, és l’autor de Con el muerto a cuestas: Vázquez Montalbán y Barcelona, un volum que indaga en la relació del creador de Carvalho amb la seva ciutat (i la nostra) al llarg de tota la seva producció.

L’exposició d’Eaude va ser clara, interessant i agradable. És un home simpàtic i molt afable que va saber involucrar l’auditori perfectament. El públic dels Juliols (com passa sempre a mesura que els cursos avancen) se sentia cada vegada més còmode a l’hora d’atrevir-se a intervenir i a donar la seva opinió. La ponència d’en Mike va representar, diria jo, un punt d’inflexió. Endemés, tothom se sent molt vinculat a Vázquez Montalbán i, evidentment, a Barcelona, amb la qual cosa no resulta estrany que hi haguessin força coses a dir.

El títol de la conferència era: Per què molts enyorem tant Manuel Vázquez Montalbán? Una mirada crítica a Barcelona en l’obra de Manuel Vázquez Montalbán.  

Eaude va constatar la condició de cronista social de Vázquez Montalbán, sobretot en les novel·les de Carvalho (tot i que també ho va ser en la resta de la seva obra). Com així mateix apuntà el professor Colmeiro en la intervenció sobre l’autor que va dur a terme el passat mes de gener a la UB (llegir aquí), no resulta gens fàcil afrontar l’escriptura, en clau absolutament coetània, d’una crònica social tan estricta. I, encara menys, sortir-se’n bé. Normalment, és en el distanciament temporal i emocional on trobarem allò que ens atorga una perspectiva prou vàlida per recrear els fets amb rigor.

Tanmateix, Vázquez Montalbán reeixí en l’empresa, qüestió que indubtablement s’ha de remarcar. Eaude considera molt important la complicitat entre qualsevol autor i els seus lectors, circumstància evident en aquest cas. Resulta clar que el personatge de Carvalho va envellir al mateix ritme que els seus seguidors, la qual cosa els apropà d’una manera especial. Van patir, sincrònicament, els mateixos problemes, les mateixes preocupacions.

Eaude va plantejar: per què un intel·lectual marxista com Vázquez Montalbán fa novel·la negra?
Jo, personalment, potser li hauria respost amb una altra pregunta: i per què no? A hores d’ara ja hem acceptat (i si no ho hem fet, cal fer-ho i de pressa) que el gènere negre dóna molt de si. Sovint esdevé un instrument per tractar tot allò que ens preocupa i ens neguiteja, tot allò que no acabem de comprendre o que volem denunciar. Històricament, socialment, humanament.

El pare de Carvalho conrea el gènere per alliberar-se. La seva opció genèrica és un cant a l’alliberament. No debades havia manifestat en diverses ocasions que ell volia escriure allò que voldria llegir. Ningú com ell, però, excel·leix a l’hora de confegir una anàlisi marxista tan sofisticada. Des d’aquesta posició, era un activista polític que volia arribar amb l’escriptura a tanta gent com fos possible. Eaude pensa que, malgrat l’important camí que va obrir (de fet es pot considerar l’origen de la moderna novel·la negra hispànica), ningú no ha jugat després el seu mateix paper d’intel·lectual tan políticament compromès.

 

Vázquez Montalbán s’estima Barcelona, la descriu, l’amanyaga. Però també li troba tots els problemes, tots les tares, totes les mancances. M’atreviria a dir que li fa ràbia veure-la tan imperfecta (com quan no pots suportar els defectes d’un fill) i per això la critica sense pietat. Per redimir-la. Per dir-nos a tots que pot ser millor. Evidentment, s’ha de carregar moltes coses.

La seva oposició demolidora al model de la Barcelona dels Jocs Olímpics (palesada en un munt de textos, inclosos articles i llibres de no ficció) resulta molt evident. No suporta la proposta de desenvolupament de la ciutat i insisteix que hom podria haver construït, després de la Transició,  una altra Barcelona, més humana, més autèntica. Lluny d’aquesta urbs d’aparador que viu dels serveis, dels congressos i del turisme.

També critica altres ambients molt vinculats a Barcelona. A la novel·la El delantero centro fue asesinado al atardecer carrega contra la classe dominant, la seva corrupció, la seva cobdícia, situant la ficció en les bambolines de la presidència del club de futbol més famós de la ciutat.   

És contradictòria aquesta polarització dels sentiments envers Barcelona que mostra Vázquez Montalbán? Aquest amor-odi constant? Eaude parla de les "complexitats d’un autor complex". De la seva idea de Barcelona com a lloc del present però també del passat. Colors i olors per evocar les sensacions generades per una ciutat que ja no existeix.

A mi em sembla molt normal. Jo sóc filla de Barcelona, estic boja per Barcelona, però em sento igual. I el mateix els passava a la gran majoria d’assistents a la ponència, que ho van exterioritzar des de punts de vista molt diversos, però tots enriquidors. Estic segura que aquesta és una ambivalència que afecta, arreu del món, els habitants de les ciutats grans (llocs esquizofrènics per excel·lència, construits a partir del contrast, la contradicció i la multiplicitat).    

Eaude va llançar a l'aire certs interrogants: per què enyorem Vázquez Montalbán? Només és nostàlgia? Només l’enyorem si hem viscut la Transició? L’enyorem perquè encara ens pot aportar coses?

Si he de respondre jo, ho faré amb sinceritat. Jo no l’enyoro. Mai no he estat una gran addicta a la sèrie de Carvalho, malgrat combregar ideològicament amb el seu autor i respectar-lo moltíssim com a persona i com a intel·lectual.

Per què? Doncs mireu, apel·lo a la meva "complexitat de persona complexa". Perquè em fa mal. Perquè, mentre Vázquez Montalbán escrivia la crònica de la Transició, jo l’estava vivint en directe. Les aventures de Carvalho em posaven la realitat davant dels nassos amb tanta cruesa que em feien sofrir. M’hi sentia massa identificada, massa. Amb el temps, continuo sense enyorar-lo. I pel mateix motiu. Si em situo en el desastre social, polític i econòmic actual, encara em dol més l’esforç de tanta lluita. Els anys esmerçats, les esperances perdudes.

Que jo no enyori Vázquez Montalbán representa, segur, una mostra de la seva excel·lència. Si algú fa una crònica social tan veraç com per generar aquesta reacció, és que la fa bé. Fins a la pròxima, negrots.