La novel·la és molt amena i entretinguda, una mica a l’estil Läckberg, tot i que més dinàmica i menys “d’estar per casa”. El Dagens Nyheter publicà, a propòsit de la seva aparició: “Rosman no sólo es comparable a Camilla Läckberg: es mejor. Ya en su primera novela su estilo es más conciso y la acción avanza a un ritmo más rápido”.
Hi estic d’acord. Evidentment, no vull donar a entendre que, des del meu punt de vista, la comparació amb Läckberg representi un símbol d’excel·lència. Gairebé seria al contrari, però sí que combrego amb la idea que La mujer del faro resulta un producte més suggeridor.
Rosman crea una heroïna: la jove policia Karin Adler, la qual ha d’enfrontar-se al seu primer cas d’assassinat com a responsable principal de la investigació. La trama –truculència familiar del passat i del present– és distreta i ben lligada, malgrat que no la podem titllar d’especialment innovadora. Diria que l’autora aposta a guanyador i ens ofereix novament aquella dimensió costumista que ens aboca a la realitat quotidiana sueca i que, per als lectors del sud, no deixa de posseir elements força sorprenents. Les intrigues casolanes, les sogres dolentes, les nores desgraciades, els fills dominats, l’ambició per ascendir socialment, la cobdícia, la mentida i l’engany recorren a tort i a dret les pàgines del llibre.
La mujer del faro dóna molt de si quant a indagar sobre la situació de la dona en terres sueques, força menys “paradisíaca” que no ens pensem. Estic treballant la qüestió, de cara als Juliols de la UB, i en un futur espero poder-vos-en fer cinc cèntims de manera acurada.
En qualsevol cas, estem assistint a l’inici d’una nissaga. Karin Adler tot just acaba d’aparèixer i suposo que té moltes peripècies per endavant. Com sempre que ens traslladem tant al nord, m’ha subjugat la descripció del mar, de les illes, del fred, del paisatge, de la neu, de la pesca, del glaç. La protagonista viu en un vaixell i és una navegant de primera categoria. Aquest factor es pot considerar un element original que atorga a la ficció un caire diferent. Per a algú com jo, que troba tan fascinant el regne de Neptú, representa sens dubte un motiu de joia.
I fins aquí la meva ressenya d’avui, negrots. Espero que us resulti ben útil.
Feliç divendres!
15 comentaris:
Hola Anna,
amb les teves ressenyes, vénen ganes d'anar corrents a la FNAC a adquirir el llibre en qüestió...
També és més atraient saber que està més treballat que la Läckberg o la Larsson, ja que cap de les dues em va agradar.
Gràcies!
Jo crec que Asa Larsson i Camilla L. són diferents l'una de l'altra. No sé si dir que Rosman "està més treballat", sinó que resulta més dinàmic i concís. La Rosman és de l'estil Camilla, amb l'aparició de la quotidianitat, però els personatges no són tan tous ni tan carrinclons.
Aquesta novel·la, però, em va perfecta per als Juliols.
Llarga carta al Reis demanant llibres. Un altra per la llista.
Un petonet Anna Maria.
MARTA VALLS
Bé, a copia de llegir aquestes resenyes crec que m'estic enganxant,compraré el llibre i així descobriré si relament he entrat en quest món. Gràcies
Me l’apunto , una més a la llista, no podia ser d’altra manera després de llegir la teva descripció sobre les característiques més destacades de la novel·la i de l’autora. La portada també és força suggerent.
Benvinguda aquesta nova autora nòrdica. Celebro que et serveixi per les classes de l'estiu.
Caram amb l'especialització!
Aviat hi hauran més autors/es de novel·la negra escandinaus que psicoanalistes a l'Argentina.
Cal d'estriar el gra de la palla, i aquí es on entres tu, per content nostre!
No és ni de bon tros un novel·lon, però sí que resulta molt amena com a entreteniment.
Estic d’acord amb el Jordi: la portada és força suggerent i reforça el que tu has dit, Anna Maria, sobre el mar del nord. Sembla prou original i me l’apunto.
moltíssimes gràcies, però jo me la penso estalviar; la segona de la Larson ja em va deixar prou amb l'ànima als peus, a més a més passo, just ara, per Mankell-4, i al seu costat, pel que expliques, la tal òpera prima no té color.
petonet.
(això de l'iot... de seguida m'ha vingut al cap el magistral Charles Williams.)
evidentment, si algú té, com tu, pendent tota la nissaga del Mankell, no hi ha color. Però també t'haig de dir que aquesta novel·la no és comparable a la de l'Asa Larsson, ni de bon tros. És molt més semblant a la Camilla L.
No deixa l'ànima als peus, ni molt menys. Ans al contrari. Fa de molt ben llegir, tipus misteri (fins i tot hi ha un tresor i uns pirates).
En qualsevol cas, a mi m'interessa pel curs que faré als Juliols, perquè parlaré de les autores sueques i de la visió de gènere en comparació amb les nostres autores i la nostra societat. Per tant, haig d'establir un corpus prou significatiu per parlar-ne.
Me l'apunto!!
Ara per Reis és un bon moment per regalar llibres. Sovint els que recomanes aprofito per regalar-los al meu fill, als meus germans o als pares; així m'asseguro que els podré llegir jo també.
Gràcies!!
M'he prohibit la novel·la negra sueca per una temporadeta, després de l'enrabiada que vaig agafar amb el tàndem Larsson / Läckberg. L'excepció que confirma la regla són aquell parell que tu ja saps -i si a més vénen recomanats pel Camilleri, qui els posa a la llista negra?
(Acabo de llegir The Analyst, de Katzenbach: pura acció, 100% USA, tan distret com prescindible.)
Una mica és això, tan distret com prescindible. Ara bé, a mi em va de perles per al corpus dels Juliols.
Un altre a la llista!
La darrera obra que he llegit del què es podria considerar "aquest grups d'autors" ha estat "La princesa de gel". Veig que creixen...
Una abraçada càlida,
Maite Crespo
Publica un comentari a l'entrada