Avui tindrem un record per a Daphne du Maurier, escriptora anglesa nascuda a Londres el 1907 i traspassada l'any 1989. A causa de les conegudíssimes adaptacions al cinema d'algunes de les seves obres, sospito que actualment és més famosa per aquest motiu que per la seva tasca literària. No és que resulti estrany, en realitat, perquè Rebecca i Los pájaros són ja dos clàssics del setè art, dues esplèndides i inoblidables pel·lícules que hem d'agrair al geni d'Alfred Hitchcock. Tanmateix, no podem deixar de banda que l'autora d'aquestes històries era Du Maurier, que va dedicar tota la seva vida a la literatura. Va conrear la narrativa gòtica i de terror, les novel·les de misteri, d'intriga psicològica i de temàtica sobrenatural. Hitchcock l'admirava des de jove i de fet ja va adaptar, al començament de la seva carrera, la primera novel·la d'èxit de Du Maurier, La posada de Jamaica.
Recordo que a casa meva, quan era petita, el meu pare tenia un munt de llibres amb unes cobertes d'il·lustracions absolutament irrepetibles, d'aquelles típiques portades dels anys 50. Estaven guardats dins d'un moblet baix, una tauleta de nit, i jo obria les portes de tant en tant, flairava l'aroma dels llibres i me'ls mirava extasiada. Aquells volums em parlaven. Em murmuraven a cau d'orella promeses de gaudi infinit. Per damunt de tot, destacaven dos títols que em van subjugar des del primer dia. Eren de Daphne du Maurier: Rebecca i Mi prima Raquel (també adaptada al cinema). Jo era molt jove, de fet una nena, i no tenia l'edat per llegir-los. De manera que sempre pensava que ho faria més endavant. Quan va arribar el moment, però, el meu pare se n'havia desfet: sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, havia venut tota la col·lecció a una llibreria de vell. Ell no ho sap (tot i que li he retret més d'una vegada), però encara no l'he perdonat. Va estroncar moltes esperances forjades al llarg de dies i dies, esperances de lectura que mai no he acabat (la vida és plena d'imponderables) de recuperar.
Per això avui, en un lloc tan acollidor com A l'ombra del crim, el moment del record és per a aquesta escriptora anglesa, que fou distingida l'any 1969 amb el títol de Dama de l'Imperi Britànic i que em sembla de justícia recuperar honrosament.
Per això avui, en un lloc tan acollidor com A l'ombra del crim, el moment del record és per a aquesta escriptora anglesa, que fou distingida l'any 1969 amb el títol de Dama de l'Imperi Britànic i que em sembla de justícia recuperar honrosament.
Al cap i a la fi, qui més ha pogut crear un personatge com la Senyora Danvers?
Ara, abans d'anar a dormir, un sospir i una veu de vellut: "Anoche soñé que volvía a Manderley"...
Que passeu bona nit, negrots.
17 comentaris:
Hola, Anna Maria!!
Quina història! Sembla ben bé treta d'un llibre, mai millor dit!!
A mi em passava alguna cosa semblant. A casa del meu avi hi havia tota la col·lecció de "El capitan Trueno" i "El Jabato" que eren del meu tiet. Em passava tardes senceres llegint-los!! I m'imaginava unes històries increïbles!! I e meu pare tenia la col·lecció antiga dels Tbeos... una joia, Anna Maria!! Que bé trobar algú que recorda amb enyorança aquelles publicacions. Jo a l'autora que anomenes, la Daphne Du Maurier no la coneixia com a novel·lista, però és clar que he vist les pel·lícules!!
Gràcies per presentar-la!!
Per cert...vaig perdre de vista totes les publicacions que t'he esmentat...però viuen amb mi i no oblidaré mai l'experiència d'haver-les llegit.
Bona nit i gràcies de nou, amiga meva... veig que podem compartir moltes coses!!
Petons!!
I tant, Teresa. Primer de tot, vull agrair-te el teu entusiasme i la teva fidelitat al bloc.
Després, dir-te que jo també llegia Jabato i, sobretot, Capitán Trueno. El meu germà Jordi n'era molt afeccionat. El meu pare i el meu avi ens compraven molts tebeos i els llegiem tots dos: TBO, Pulgarcito, Lily, Tiovivo, Jabato, C. Trueno, etc. Els conec molt bé. I els llegíem i rellegíem, tota la família.
Fixa't on arribava l'afició, que el meu germà i jo ens vam arribar a inventar una cançó amb la llista de tots els personatges de les historietes i que encara la recordem perfectament tots dos. Som una mica "raros" els Villalonga!!
La història dels llibres del meu pare és certa. No n'he tret ni afegit res.
Però veus com he fet bé? Gairebé ningú que no sigui molt afeccionat, sap que aquestes pel·lícules tan famoses tenen una feina literària i un nom al darrere, el de Daphne du Maurier.
Petons,
Anna
M'agrada molt el teu article, per totes les sensacions que evoca. Tot i així, trobo que ets una mica dura amb el pare; perdona'l dona!
Hahahhaha. Ja l'he trucat i li he llegit in person. Li he dit que no el perdonaré mai, però no s'ha enfadat. Hahahahhaa. Realment, ell també ha evocat el fet amb nostàlgia. I m'ha recordat altres títols de la col·lecció, com "Historia de una monja" i "Al este del Edén", que jo vaig llegir més tard però amb un altre exemplar (si no recordo malament del Círculo de Lectores) que també tenen ells a casa. M'ha dit que a l'armari del rebedor hi té molts llibres. He promès anar-hi a fer una ullada i a robar una mica. Huas huas.
Petonets Elies,
la teva teta
Si et serveix de consol, el meu fill també em retreu que llenci coses sense avisar-lo abans. Suposo que els motius no deuen ser pas els mateixos. Però quan ens volem desprendre d'una cosa és perquè ja no li donem valor i en conseqüència creiem que els altres tampoc li'n poden donar. Apa, corre a robar que fa molta il.lusió.
Hahahaha. Ho penso fer.
Potser això que dius del teu fill serà més aviat un consol per al meu pare. Sentirà que no és únic al món. Li ho diré.
Adéu, Narcís.
Hola, negrota first!! Jo també tinc històries amb biblioteques familiars, En el meu cas del meu germà tretze anys més gran que jo. Es va vendre quasi tot el contingut de la seva llibreria que no era pas petita per poder inmigrar a Alemanya. Va deixar-me molts exemplars propis per a la meva edat. A ell li dec moltes lectures, També li agraïré sempre que em defensés de la meva mare quan ella dèia que jo era massa petita per llegir un determinat llibre i ell li rebatia i em defensava. Vaig pder, així, llegir entre els 10 i els 12 anys uns quants Dickens. M´agradaven molt i plorava que era un gust amb les desgràcies dels protagonistes quan eren nens i les seves cuites quan eren més grans...ajuntava dos sillons i representava que llegia anant en vaixell... Quins records!
Ara, Anna Maria, m´has fet venir moltíssimes ganes de llegir Rebeca. Sempre l´ he volgut llegir, però se m´ha anat passant...La pel.li l´he vist uns quants cops: és a la llista de les meves favorites.
Gràcies, Anna Mª!
També és a la llista de les meves, i de la meva filla. El cinema i la literatura, la literatura i el cinema. Tot es dóna la mà.
Me n'alegro que el teu germà t'ajudés. Llegir Dickens és un sa exercici. Aquell pobret Oliver Twist o aquell pobret David Cooperfield. A mi m'encanta el Conte de Nadal, que ja vaig comentar aquí quan tocava per data.
Tots tenim històries de llibres i família. Que bé.
Una abraçada, Pilar.
ROBAR ROBAR RE DE RES AL PARA
Estimat pare: robaré i robaré sempre que voldré.
Sé qui és la Daphne du Maurier i que va escriure les noveŀles que esmentes, però he de confesar que mai no he llegit res d’ella. Les peŀlícules sí que les he vistes; em sembla que he vist totes les de Hitchcock, un director que m’agrada molt. La meva preferida, però, és The Rope, perquè em sembla que és la més innovadora, tot i que aquesta no està basada en cap llibre de du Maurier.
He gaudit molt d’aquest article que ens has ofert –i també dels comentaris–. Em sembla que tots tenim històries similars. En el meu cas, bé, tots els llibres que teníem a casa (milers!), a Catalunya, han desaparegut. La meva mare se’n va desfer quan va haver d’anar a un piset per a gent gran. Com que jo vivia al Canadà i la meva germana (en aquells moments) a l’Uruguai, no vam poder salvar-ne cap. D’altra banda, aquí al Canadà he recuperat molts dels llibres infantils i juvenils que teníem a casa, i ara els tinc en versió original perquè molts eren en anglès.
Petonets,
Shaudin
Quina llàstima! Tots tenim històries de llibres i de pel·lícules. A mi "The rope" no és la que més m'agrada, tot i que haig de confessar que sóc superfan de Hitchcock. Les meves preferides allà van: Encadenados, Con la muerte en los talones, La ventana indiscreta, Vértigo, Rebecca i bla bla bla. Quan començo a destriar, m'agraden totes i em sap greu deixar-me'n.
En fi.
Petonets, Shaudin. I gràcies un cop més.
Hola anna.
Jo s´co una enamorada de "Rebeca", de la pel.licula, perquè mai he llegit el llibre encara que sempre he pensat que m´agradarà encara més. Si Mrs. Danvers dóna por en l apantalla, no m´ho puc imatginar com serà entre pàgines.
Un abraç
Sí, Monique. És un personatge prou complex i, a més, amb un rerefons prou significatiu per a l'època. Moltes gràcies per passar per aquí.
Passava per L´ombra del crim per veure si ahir havíeu vist MIL.LENIUM dedicat a la Patricia Highsmith, sinó el vàreu veure us recomano recuperar-lo een podcast a Tv3alacarta.
Em van semblar interessants totes les seccions del programa dedicades a la gran escriptora del crim.
Imma
Gràcies per la informació, Imma. No me n'havia assabentant. M'ho miraré. Petons.
Ei..molt interessant lo de la Daphne de Maurier...A part, a casa meva (dels meus pares), hi havia i hi ha encara part de l'extensa biblioteca del meu avi,,i encara recordo el misteri i la fruïció que era per mi de jovenet...
Publica un comentari a l'entrada