BCNegra 2012: Personatges poc habituals: dos autors diferents, dues novel·les premiades

Tarda intensa ahir a la Capella del Carrer Hospital.

A primera hora, desafiant la temptació de la migdiada, una sala ben plena va poder assistir a la conversa entre “dos autors ben diferents”, amb “dues novel·les premiades”, conduïda tan hàbilment com sempre per Sebastià Bennasar. Dos autors diferents, pares literaris de personatges poc habituals.

Parlem de Pau Vidal, que acaba de publicar Fronts oberts, novel·la guardonada amb el Premi Marian Vayreda 2011, i d’Albert Villaró, autor de L’escala del dolor, segon lliurament de les aventures del seu inspector Andreu Boix. Cal recordar que la primera entrega, Blau de Prússia, va ser distingida amb el Premi Carlemany.  

Bennasar, un pou de ciència i de lectures, introduí la xerrada fent-nos cinc cèntims de la trama d’ambdues novel·les (sense desvetllar res que no es pogués desvetllar, òbviament), però amb el seu toc d’humor habitual.  

Fronts oberts també és la segona aventura de Miquel Camiller, el detectiu filòleg creat per Pau Vidal. Tinc la novel·la damunt la taula, a punt de començar la lectura, i ja us podeu imaginar que friso, atès que la personalitat del personatge se m’acosta tant. Encara més quan en Pau (autor de mots encreuats i esplèndid traductor d’Andrea Camilleri i de Roberto Saviano) es va definir com un “filòleg recreatiu”. És a dir, aquella espècie de filòlegs (amb els quals m’hi sento molt identificada) que no s’avenen gaire amb el típic tarannà seriós, caspós i desmesuradament solemne que hom relaciona amb la filologia (ehem... jo en conec alguns, però només alguns... que consti). Pau seria més de l’estil comunicatiu, àgil i xerraire tipus Màrius Serra (això ho dic jo, no ho va dir ell, però no crec que li faci res després d’haver confegit  amb en Màrius tants “crucigrames”).

Em va interessar molt la seva intervenció. Va manifestar que per a ell la novel·la negra és l’instrument que li permet tractar el tema que de veritat li interessa: la llengua, el seu ús, les seves variants. L’al·legat lingüístic em va arribar a l’ànima. Així que m’empassi Fronts oberts us en faré una ressenya ben acurada. Fins ara només havia llegit d’en Pau Vidal el relat Culers morts, inclòs dins del recull Crims.cat (ressenya aquí). Ja en aquella ocasió la història em va deixar ben clavada a la cadira (no podia ser d’una altra manera, com comprendreu si llegiu la ressenya).

També molt interessant fou la intervenció de Villaró, malgrat que el seu personatge no és tan inusual, ja que, al cap i a la fi, es tracta d’un inspector de policia. Això sí, d’Andorra. És clar, a Andorra tot és una mica sui generis. Un país tan petit que tothom es coneix i tothom té algun tipus de relació. Villaró va manifestar que escriure novel·la negra li serveix per conèixer el país, per fer-ne una reflexió personal, i que l’ús de l’humor li permet anar pel món intentant superar les coses. M’adono que molts escriptors usen l’humor com a lenitiu. En Pau Vidal, en canvi, va parlar d’esbudellar  la realitat. L’humor, motor narratiu imprescindible, li sembla important com a autor i com a lector. Es va referir a les novel·les de Montalbano, que coneix tan bé com a traductor, i a l'histriònic personatge d’en Catarella.  

Tot plegat, una hora molt ben aprofitada, amanida per les singulars intervencions d’en Sebastià. Una altra estona  de la BCNegra 2012 on la novel·la escrita en llengua catalana va esdevenir la protagonista.  Perfecte.   

Continuarà, negrots...

BCNegra 2012: Crims en la bona societat. Els rics també maten.

Una de les taules rodones de la BCNegra d’ahir dia 8 (que no l’única, ja que la setmana negra està essent d’allò més efervescent) fou la recollida sota l’epígraf Crims en la bona societat. Els rics també maten.

Moderades per l’escriptor canari José Luis Correa, les participants eren tres dones d’alçada: Teresa Solana (ben coneguda pels negrots fidels), Maruja Torres i l’autora argentina Claudia Piñeiro. 

Com que no em cauen els anells a l’hora de reconèixer la basta extensió de la meva ignorància, he de dir que no coneixia Claudia Piñeiro. Tanmateix, Jordi Canal de la Bòbila i la mateixa Teresa Solana me l’han recomanada vivament i, després de sentir-la ahir (amb el seu posat i to inconfusiblement argentins), també ha despertat el meu interès. Per tant, crec que entraré en la seva obra (si trobo temps, el dia s’hauria d’estirar com un xiclet) i, després, ja us n’informaré.

 

La xerrada d’ahir, davant d’una sala a vessar d’afeccionats al gènere, fou interessant, distesa, intel·ligent i divertida. Hom partia de la idea que sovint s’associa el crim amb els baixos fons, amb els barris marginals, amb la gent sense recursos o de mal viure. La finalitat, doncs, era debatre sobre els crims dels rics tot considerant que les novel·les de les tres autores se situen bàsicament en els ambients benestants, en els cercles de les classes elevades. No crec que sigui exactament així en l’obra de Solana, com ella mateixa va puntualitzar, però, en qualsevol cas, sí que és cert que un dels seus personatges, Borja Martínez, pretén accedir a aquest món. I, per tant, és un àmbit que ens anem trobant al llarg de la narració (només cal recordar el personatge de la “ricatxona” Mariona Cassany).

Maruja Torres, que es va definir com una diletant dins del gènere perquè tot just ha publicat un únic llibre (Fácil de matar, ressenya aquí), va iniciar la xerrada recollint aquesta seva experiència. Diu que s’ho passa molt bé conreant aquest tipus de novel·la, que els escriptors del “gremi negre” són bona gent, divertits i creatius (en dono fe perquè en conec uns quants) i que pensa continuar per aquest camí. Aquesta va ser la sorpresa de la vetllada (si més no per a mi). Sembla que aviat traurà una segona entrega de les peripècies de la seva heroïna, Diana Dial. A mi em va sobtar, tot i que era senzill de preveure, perquè m’havia semblat que Fácil de matar responia més aviat a una necessitat d’autoparòdia puntual i catàrtica, útil per conjurar vés a saber quins fantasmes. Però es veu que no. Que n’hi haurà més.

Les tres escriptores van coincidir que, evidentment, els rics també maten. Tanmateix, el debat va revelar clarament una diferència geogràfica-política-ideològica. Per a Piñeiro, la situació a l’Argentina encara entranya una violència molt relacionada amb la proximitat de la dictadura. Considera que hi ha moltes víctimes dels rics, sobretot dones, però que els crims poden quedar impunes fàcilment perquè la gent amb diners i poder sap com amagar-los. Els rics coneixen els mecanismes per no tacar-se les mans, per encarregar un assassinat, per fer-lo passar per un accident domèstic. Fins i tot per resoldre’l en el seu món hermètic i tancat com si fos un assumpte intern que no hagués de transcendir. Piñeiro es va referir a la hipocresia, als nous rics, a l’obscenitat de les diferències de classe. A una societat on un sector, deprimit i sense gaires esperances de millorar de vida, es troba en mans d’un altre que no té escrúpols.

És aquest sector sense escrúpols el que Solana va esmentar preferentment. La seva visió és diferent a la de Piñeiro perquè la situació política catalana (i la de l’Estat) sembla que difereix –malgrat tot– de la situació argentina. Solana opina que els rics no assassinen tant perquè tenen altres mecanismes per canalitzar la violència. L’explotació, el robatori, l’extorsió, la corrupció, el tràfic. Les víctimes d’aquests delinqüents de classe alta se situarien doncs a un altre nivell de les descrites per Piñeiro (evidentment, Solana amb aquesta idea no va voler dir que els rics no poguessin matar la seva dona un dia), però creu que els delictes van fonamentalment per un altre camí.

La taula va estar molt animada. Va sorgir el tema de l’humor a les novel·les, de la ironia, del sarcasme. Les autores coincideixen en el fet que l’ús de l’humor permet expressar certes coses que, d’una altra manera, esdevindrien més complicades. Maruja Torres va defensar vivament la comicitat i la paròdia com a recurs literari. És sa fer burla d’un mateix i, a més, sembla consubstancial a la seva persona. Textualment digué: “no puc escriure d’una altra manera, em surt així”.  

Per a Piñeiro, l’humor és una estratègia defensiva. L’ajuda a l’hora de descriure les parts més fosques de la realitat: “Los escritores vemos demasiado, estamos siempre entre la mugre. El humor me salva”. Considera l’humor un bon recurs literari per arribar al lector. Va emprar una citació de Pirandello. Segons Pirandello, un acudit era una petita broma que feia riure en un moment concret, però que tothom oblidava després. L’humorisme, per contra, era quelcom que et feia riure però que, al cap d’una estona, et conduïa a la reflexió.

Teresa Solana també se serveix de l’humor per expressar certes qüestions amb més acidesa i amb més penetració. La mirada del seu personatge narrador, Eduard Martínez, es converteix en la mirada d’un antropòleg que, en enfrontar-se a l’observació de la realitat, no té altre remei que descriure-la amb sorpresa. A partir d’aquesta sorpresa, la crítica punyent i la reflexió moral estan servides.

Em va semblar extremadament interessant que sorgís el tema recurrent –però absolutament vigent– de l’enfrontament entre justícia i llei. L’ètica, la moralitat, l’autenticitat de la justícia, el càstig de la llei... On queda tot plegat? Com es pot gestionar en una societat tan imperfecta? Piñeiro va tornar a palesar la situació argentina. La policia d’allà manté encara massa vinculacions amb la violència de la dictadura. És un cos corrupte, repressiu i prepotent. Ningú no hi confia. La posició de Piñeiro, per tant, s’allunya de resoldre els conflictes a través del suposat braç armat de la llei. Davant de la immoralitat generalitzada, va afirmar: “si no se puede hacer justícia, al menos que se sepa la verdad”. Aquesta és la intenció de les seves novel·les. Que se sepa la verdad.  No pas entregar el culpable a una policia que no genera cap confiança i que, per descomptat, no és el símbol de cap tipus de legalitat real. 

Com no podia ser d’una altra manera, Correa va treure el tema del masclisme que, per convenció, el gènere negre sol contenir. Detectius mascles típics, etc. Buf. Se’l van cruspir, perquè les tres autores fan novel·les allunyades d’aquesta convenció i perquè, com Solana va apuntar molt encertadament, a hores d’ara el gènere ha experimentat molts canvis. Ha esdevingut un calaix de sastre obert i receptiu on hi podem trobar obres absolutament allunyades d’aquest tòpic procedent del segle passat. Tot és qüestió de versemblança. Les obres han de ser creïbles. Si això és així, tot anirà bé.

Com veieu, una tarda intensa. La BCNegra dóna per molt. I que ningú no es pensi, amb prejudicis indesitjables, que les converses no poden ser d’una bona alçada literària.

Continuarà, negrots...

La collita catalana més negra a TV3

Enguany la BCNegra està que treu fum, com podreu comprovar per les cròniques que he escrit i les que encara falten. Per sort, els mitjans de comunicació també se n'estan fent molt de ressò. I no només de les figures literàries internacionals, sinó també dels nostres escriptors, que, per a mi, en són la joia més preuada. Aquí us deixo un reportatge, breu però engrescador, que els va dedicar TV3. Vaig tenir la possibilitat de ser amb ells durant la filmació i els vaig fer algunes fotos. Els podeu considerar uns herois, perquè feia un fred que pelava.

Espero que tot plegat us agradi, negrots.   

http://www.324.cat/video/3942092/ociicultura/La-BCN-Negra-descobreix-escriptors-catalans-del-genere

BCNegra 2012: Les col·leccions necessàries, de "La Cua de Palla" a "Crims.cat"

Anem a una altra crònica de la BCNegra. Ahir dia 7, a les 12 del migdia, va tenir lloc a l’auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna – URL, la taula rodona Les col·leccions necessàries: De “La Cua de Palla” a “Crims.cat”.

Hi van participar Jordi Canal, director de la Biblioteca especialitzada La Bòbila de l’Hospitalet; Àlex Martín Escribà, director de la nova col·lecció de novel·la negra en català “Crims.cat” i l’escriptor Agustí Vehí, del qual n’he parlat a bastament en aquest bloc. El moderador fou el periodista i escriptor Rafael Vallbona, que també és professor d’aquesta Universitat.

Per situar el debat, em sembla oportú reproduir la sinopsi que, sobre el tema a tractar, s’ha publicat en el programa de la BCNegra: El debat sobre el poder de les col·leccions segueix obert. Per a alguns, limiten i encasellen les propostes que s’hi poden presentar; per a d’altres, són necessàries perquè creen estil i orienten els lectors a l’hora de trobar allò que els agrada. Una novel·la dins el marc d’una col·lecció és alguna cosa més que una sola novel·la?

Rafael Vallbona va introduir la qüestió d’una manera clara i eficaç. En primer lloc –la qual cosa em va complaure molt– va celebrar que en el si de la Universitat comencin a tenir lloc aquest tipus de trobades. I jo afegeixo: ja era hora que el nostre món acadèmic (del qual en formo part, com sabeu) es posi les piles en aquest sentit i es desprengui dels prejudicis envers el gènere criminal.

Vallbona va plantejar interessants preguntes: una col·lecció s’esdevé un gueto literari? Encasella les obres? O, per contra, pot actuar com un vaixell insígnia i un sedàs a la recerca de l’excel·lència?

A partir d’aquí, els tres participants, veus autoritzadíssimes en la matèria, van donar la seva visió. Per a Jordi Canal, que porta molts anys dedicat a l’estudi i a la divulgació del gènere i que, com a director d’una biblioteca, es passa la vida entre llibres, sense les col·leccions no hauríem descobert en català la majoria d’autors internacionals de novel·la negra. Evidentment, feia referència a la històrica “Cua de Palla”, que posteriorment va rebrotar amb les “Seleccions  de la Cua de Palla”, i a “La Negra”, dirigida per Jaume Fuster.

Tirar endavant una col·lecció és dur a terme una tria acurada per donar a conèixer els diferents ventalls d’un gènere, la qual cosa representa evidentment una garantia de qualitat. Canal, des del punt de vista pràctic (que jo com a consumidora compulsiva comparteixo), considera important que els exemplars d’una col·lecció vagin escrupolosament numerats. Això ajuda el lector a saber què té i què li falta i representa un compromís de l’editorial amb els seus seguidors. Si una editorial treu una col·lecció i numera els exemplars, d’alguna manera està enviant el missatge que hi haurà una continuïtat, que es compromet a no fallar. Aquest missatge, sens dubte, contribueix a crear vinculacions, fidelitats i expectatives en el receptor.     

Agustí Vehí, carismàtic i intel·ligent, va defensar també les col·leccions, incidint en el fet que una col·lecció afavoreix la recerca per part del lector. El lector d’un gènere pot confiar en una col·lecció ben feta per trobar allò que sap que li agradarà, allò que li interessa. Va dir, molt encertadament, que una col·lecció, a la llarga, no deixa de convertir-se en una antologia d’obres d’un gènere concret i que, per tant, acaba atorgant una visió del món. D’altra banda, considera que les col·leccions (cosa molt interessant i necessària en el cas del català) ajuden a estabilitzar i normalitzar la llengua.

Per tot plegat resulta tan important la figura del director, que dóna la cara i se situa en el paper d’intermediari entre el lector i l’editorial. El director té el compromís de la tria i aquesta és una seriosa responsabilitat. Si fa bé la seva tasca, pot enlairar no només unes obres o uns autors concrets, sinó també tot un gènere. Precisament com a director de Crims.cat, Àlex Martín Escribà va llençar una crida en favor de l’existència de les col·leccions, que han de pal·liar el problema de la dispersió editorial i la dificultat de buscar i trobar els llibres. Es fa una pregunta simple: si arreu les col·leccions funcionen, per què aquí no ha de ser igual?

“Crims.cat”, que neix amb la voluntat de reeixir en l’empresa, va aparèixer arran de l’èxit de l’antologia de contes en català que duia el mateix títol (ressenya aquí) i per la il·lusió de Martín Escribà d’encetar un projecte on pogués emular i reprendre la tasca de Pedrolo amb “La Cua de Palla” i de Fuster amb “La Negra”. L’editorial Alrevés s’ha posat mans a la feina i estic segura que anirà molt bé. No podem oblidar que una col·lecció també compleix una missió de cohesió (les sèries amb els mateixos personatges són una constant del gènere i, per tant, molt adequades per a una col·lecció on el públic sap que hi trobarà totes les entregues ben ordenades).  

La intervenció de Martín Escribà fou apassionada i engrescadora i, d’alguna manera, recupera allò que jo ja apuntava en el meu article sobre Barcelona com a escenari criminal (llegir aquí). Em refereixo a la idea que no té gaire sentit la dicotomia entre autors, entre editorials, ni tan sols entre llengües, etc. Hem de viure l’afecció al gènere, si volem que la novel·la negra tiri endavant i estigui ben considerada des de tots els estaments socials, com un univers col·lectiu. La unitat és fonamental, per això la pàgina web de Crims.cat (aquí) recull informació dels autors i de les novel·les sense discriminar ni tenir en compte on es publiquen.

Jordi Canal també va destacar la importància de les noves tecnologies en els processos de divulgació i d’informació, així com d’interacció entre tots els implicats en el procés (des de l’escriptor al receptor últim). La proximitat dels autors al públic, la possibilitat d’accedir-hi directament, és una novetat que no té preu i que anys enrere resultava gairebé impossible.    

El debat subsegüent va tornar a ser molt interessant. Hom va arribar a la mateixa conclusió que el dia anterior a la taula rodona sobre Collita en català (llegir aquí). La lectura en la nostra llengua s’ha de potenciar com sigui. Tanmateix, es va encetar una altra conversa, que va iniciar Teresa Solana, sobre els registres lingüístics i el català a emprar; el català que més convé aplicar al gènere i que les col·leccions han d’adoptar. Em permetreu que, com que aquest és un tema prou llarg i prou punyent, en faci una reflexió tranquil·la i acurada més endavant.

Fins aviat negrots. I no patiu, que la BCNegra encara ha de donar molt de si.

BCNegra 2012: Collita en català

Ahir dia 6 de febrer, a la Capella, la BCNegra 2012 va celebrar la trobada d’autors en llengua catalana, “Collita en català”.

A la taula, moderada amb la seva simpatia habitual per Àlex Martín Escribà, s’hi trobaven Marta Banús, Jordi de Manuel, Carme Riera i Vicent Usó.

Tots quatre han publicat novel·la nova en els darrers mesos. Pel mateix ordre: El safareig dels morts, La mort del corredor de fons (ressenya aquí), Natura quasi morta (ressenya aquí) i La mà de ningú. 

A la sala hi havia força gent, malgrat el fred i l’aspror d’un vespre de febrer ben inhòspit. Els escriptors van començar fent-nos cinc cèntims de la gènesi de les seves novel·les, val a dir que molt diferents les unes de les altres. Aquest em sembla un bon motiu de satisfacció, ja que ens demostra que el gènere és viu i que té la capacitat de generar obres molt variades. Amb tot, tots quatre van coincidir en el fet que, com a detonant de les obres, s'havien inspirat en algun esdeveniment de la realitat. 
Això lliga perfectament amb la idea, totalment acceptada, que la narrativa negra actual ha esdevingut la literatura realista, la literatura  que, en paraules de Jordi de Manuel, "intenta posar la lupa en les esquerdes de la societat".   

Marta Banús és una autora debutant. El safareig dels morts, que es va presentar fa poc a la llibreria Negra y Criminal (crònica aquí), és la seva primera novel·la. Una ficció ambientada en una colònia tèxtil els anys 20 del segle passat. El seu personatge, Esteve Ruscalleda, ha d’entrar (a la manera de Guillem de Baskerville a El nom de la rosa, paral·lelisme que s’ha comentat en un parell d’ocasions) en l’ambient clos de la colònia per investigar uns crims. Novel·la negra costumista que poua en els secrets d'un tancat microunivers on el patró de la fàbrica encara actuava com un senyor feudal.   

Malgrat la seva extensa i reconeguda carrera literària, també Carme Riera va debutar fa uns mesos en el gènere negre. Natura quasi morta fou la seva iniciació en el món del crim. I tal vegada serà l’última, ja que sembla que no està gaire animada a tornar-hi. Va confessar que escriure la novel·la havia estat un gran repte per a ella i va reconèixer que conrear aquest gènere resulta dificilíssim: no et pots distreure, tot ha de quadrar, no pots prendre el pèl al lector, has de trobar el registre lingüístic adequat. Personalment opino que té tota la raó. D’alguna manera, la intervenció de Riera va contribuir a prestigiar el gènere, sempre tan desqualificat des del món acadèmic. Va fer una comparació que em va semblar molt interessant i que em permeto subscriure. Va dir que, si visquessin avui,  aquells autors realistes francesos del xix que pretenien posar el dit a la llaga dels problemes socials, escriurien novel·les negres.

Ben diferents foren les intervencions de Jordi de Manuel (que fa més de deu anys que conrea el gènere criminal i al qual, com tots els negrots sabeu, he disseccionat força en aquest bloc) i de Vicent Usó. De Manuel ens va fer avinent la darrera aventura del seu inspector Marc Sergiot, la setena entrega de la sèrie (que jo considero molt àgil i trepidant).   

Usó, procedent de terres valencianes, va parlar de La mà de ningú, una història on s’entrecreuen les peripècies de sis personatges que poc tenen en comú però que, com és d’esperar, acaben convergint. Em va transmetre molt bones vibracions. Encara no n’he llegit res, d’ell, però espero fer-ho aviat.  

La xerrada fou d’allò més interessant, amb força interacció entre públic i autors. Es van succeir preguntes diverses, que van acabar propiciant una reflexió seriosa al voltant de l’estat actual de la narrativa negra en català i de les mancances i problemes que arrossega. Vam estar tots d’acord que la situació no és la idònia. La diglòssia resulta  evident i l’omnipresència de la llengua dominant, inqüestionable. Però, tanmateix, vam tenir clar que d’autors no en falten. Evidentment, és fonamental l’aposta de les editorials, tant pel que fa a publicar traduccions al català d’autors estrangers com a donar sortida a les obres pròpies. Però, sobretot, convé apel·lar a la bona recepció dels lectors. No tenim prou lectors habituals en català. No és un tòpic. Les xifres de vendes no enganyen.   

I aquí entro jo, lletraferits negrots. Des d’aquest bloc us commino a llegir en llengua catalana. Us ho he recomanat moltes vegades. Conec perfectament la situació de molts de vosaltres, perquè, al cap i a la fi, també ha estat la meva. L’etern problema de les tristes generacions que vam rebre l’ensenyament únicament en castellà. Però es tracta de posar-hi una miqueta d’esforç. Quan se superen la por i la recança, tothom se’n surt.   

La literatura es nodreix bàsicament dels lectors. Si no hi ha lectors, si els llibres no es venen, bona nit i tapa’t, com deia la meva àvia. Per tant, endavant les atxes. Com a receptors, acostumem-nos a llegir en català. Penseu que, dels covards, mai no se n’ha escrit la història.

Lectura en viu: La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

Recordeu el gos Nit, que apareix a La mort del corredor de fons, la recent publicada novel·la de Jordi de Manuel?

Doncs en Nit, a la novel·la, fa un descobriment paorós. I, si no, mireu la seva cara d'espantat a les fotos.   

El cas és que avui us porto en primícia una delicadesa que estic segura que us agradarà tant com a mi. En Miquel Llobera, el millor amic d'en Nit, ens ofereix un fragment de la novel·la llegit magistralment amb la seva magnífica veu.

Després de sentir-lo, quedareu ben enganxats a la trama i voldreu saber-ne molt més. 

Però de moment, gaudiu de l'audició. Després ja em direu. 

La mort del corredor de fons (fragment - audio)

Barcelona, capital del crim... literari

Dins dels actes de la BCNegra 2012, ahir dissabte 4 de febrer va tenir lloc a la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat la taula rodona que, rere el reclam de Barcelona capital del crim... literari, pretenia indagar en els motius que han convertit la ciutat en un dels escenaris principals triats pels escriptors del gènere negre. A la taula, moderats per Cristina Fallarás, cinc autors que, darrerament, han publicat novel·la barcelonina (totes elles escrites en castellà).

Per l’ordre en què apareixen a les fotos, que va ser també l’ordre d’intervenció, parlem de:

Julián Sánchez (La voz de los muertos), Carlos Zanón (No llames a casa), Toni Hill (El verano de los juguetes muertos), Laura Fernández (Wendolin Kramer) i David C. Hall (Barcelona skyline, ja ressenyada aquí).  

En termes generals, els autors van coincidir en el fet que Barcelona no és especialment violenta ni perillosa, que des del punt de vista estadístic no hi ha ni de bon tros tants delictes com a altres ciutats del món i que en certa manera són els mateixos escriptors (no només negres) que l’han promogut com a escenari de ficció. Barcelona ha pogut créixer literàriament gràcies a l’obra de figures com Juan Marsé o Vázquez Montalbán (òbviament), i jo afegeixo (per continuar amb autors que escriuen en castellà i sense pretensió d’exhaustivitat), Eduardo Mendoza (ahir no va aparèixer, però resulta evident).

Dels escriptors en català ningú no en va parlar. Aquest fet em va semblar altament alliçonador. Jo, que sóc absolutament bilingüe, que tinc la doble llicenciatura en Filologia (catalana i castellana) i que no abrigo cap prejudici lingüístic a l’hora de triar lectura, vaig copsar clarament una estranya dicotomia entre la novel·la barcelonina en castellà (malgrat que majoritàriament els autors de la taula fossin catalans i fins i tot barcelonins) i la novel·la barcelonina en català. No sé ben bé com definir l’exclusió, perquè ni tan sols no crec que existeixi cap tipus de rebuig real per part dels escriptors presents. És com una mena de separació de mons que no acabo de comprendre i que no sé com enfocar. No hauria estat més normal que la taula rodona comptés amb autors d’ambdues llengües? Al cap i a la fi, es tractava de parlar de Barcelona i del seu paper com a escenari en la literatura criminal actual. Per tant, gent com Andreu Martín, Teresa Solana o Jordi de Manuel en formen clarament part.     

Julián Sánchez, català resident des de fa anys a Donostia, va manifestar la seva vinculació emocional amb Barcelona i va insistir que per a ell no existeix un lloc millor on situar les històries. Gran coneixedor de la ciutat, no va amagar que n’està enamorat. Diria que fins i tot es va picar una mica quan la resta d’autors no van parlar-ne del tot bé. Personalment, em resultà curiós que Laura Fernández considerés des d’un excés de subjectivitat (ho va argumentar bàsicament a través d’una percepció interna i personal) que Barcelona és una ciutat hostil. O també que Carlos Zanón confessés que Barcelona només és per a ell un lloc on passen les coses, però al qual no se sent especialment vinculat. No vull caure ara en absurds debats que no són literaris (ambdós autors em van semblar amabilíssims i Zanón, amb el qual vaig parlar força després, gens pagat d’ell mateix malgrat la fama que té), però tot plegat em va fer rumiar molt. Vaig recordar que existeix una sèrie de gent amb uns prejudicis envers Barcelona que sempre m’han semblat sorprenents i que oblido sovint.

Potser la cosa és tan simple com estimar-se bojament la ciutat tot acceptant les seves contradiccions, la seva enorme gamma de grisos. Els urbanites de tot el món tenim claríssim que les grans ciutats són això: el cel i l’infern, el blanc i el negre, la claror i la foscor. Per se, una gran urbs és un calidoscopi polièdric on hi podem trobar de tot. I en això rau la seva grandesa (i també la seva misèria). Laura Fernández va confessar que no havia trobat en la duresa del Raval (on va viure un anyet, vet aquí tota la seva experiència com a barcelonina) el mateix caliu que en el seu barri de Terrassa de tota la vida... Sense comentaris. 

Zanón va pronunciar algunes frases que em van agradar molt. Quelcom com que “tots som llibres”. Que Barcelona és una ciutat lletraferida i que l’han fet gran literàriament  tant els escriptors com els lectors. Li interessa, per a bastir les seves trames, la part més domèstica i quotidiana de Barcelona i considera que els seus habitants som gent de frontera, mal·leable i adaptable, i que per això no hi ha massa crims.

Toni Hill, en canvi, es va centrar en el fet que, per a la seva novel·la, li va interessar més furgar en la classe alta, una mena de món separat de la resta que també és consubstancial a totes les grans ciutats, i mostrar les miserables bambolines del poder.

Pel seu cantó, David C. Hall va referir la seva experiència com a estranger que un dia decideix establir-se en un lloc allunyat del seu país i col·locar-hi les seves històries. Considera que a Barcelona potser no matem tant com en altres indrets, però que també matem. Per tant, li sembla tan bon escenari com qualsevol altre per a situar-hi una ficció criminal.

En qualsevol cas, Barcelona resulta un espai fascinant on tothom va convenir que hi podia passar qualsevol cosa. Un valor afegit, com va admetre fins i tot Laura Fernández, que en un inici havia situat l'acció de la seva novel·la en un lloc inconcret. 

La biblioteca era plena de gom a gom i un cop més vaig constatar que l’afecció pel gènere negre està en un moment absolutament àlgid. El debat posterior fou enriquidor, prou perllongat, fins el punt que, quan després vaig arribar a la llibreria Negra y Criminal per assistir a la següent trobada (sobre Vázquez Montalbán), ja no vaig poder entrar a l’interior. Tot i això, la musclada llibresca resultà molt interessant. Vaig tenir l’oportunitat d’adquirir els llibres de Sánchez  i  Zanón i que me’ls signessin, amén de trobar-me amb un munt d’amics de la negror més obscura.

La BCNegra és una realitat potent. Per tant, negrots, les cròniques continuaran. Que passeu un feliç diumenge.