Primer trimestre de lectures del 2022

 

EL DIABLE NO VIU A L'INFERN, de Franck Bouysse (Editorial Alrevés, Crims.cat) Traducció de Maria Llopis

Una novel·la de difícil definició. Molts en dirien un noir rural, però és molt més que això. La presència aclaparadora del paisatge, que se'ns imposa des de la primera pàgina. El fred extrem, la neu, la soledat, el silenci. Uns personatges (pocs, poquíssims) fills d'aquest silenci, d'aquest rigor, d'aquest paisatge. I els secrets, i la família, i el valor de la vida, i els animals, i el gos. Una prosa d'alt nivell en una traducció impecable de Maria Llopis. Una novel·la molt recomanable, que eleva qualsevol gènere literari. 

CATEDRALES, de Claudia Piñeiro (Ed. Alfaguara)

Sempre que llegeixo Claudia Piñeiro em reafirmo en la consideració que em mereix. És una gran autora, que sempre explica coses interessants des d'un alt nivell literari. Catedrales és una novel·la brutal, un text de denúncia explícita al voltant de la irracionalitat, la repressió i el fanatisme de l'Església Católica. L'horror dins d'una família que queda devastada fins a límits insospitats per culpa de l'integrisme religiós. Personatges molt ben dibuixats i un crescendo que ens va deixant estabornits. 

SUBURBIS DEL PARADIS, de Silvestre Vilaplana (Editorial Alrevés, Crims.cat)

Una novel·la ben travada, sense res superflu. Un retrat fidel de la corrupció política que ens envolta, la pujada de l'extrema dreta, les clavagueres del poder, la violència dels qui manen. La protagonista de l'anterior novel·la negra de Vilaplana (Dones sense nom), la inspectora Araceli Lavila, torna amb un cas fosc i dolorós, que la implica personalment, i que esperem que no sigui l'últim. 

LA FORASTERA, d'Olga Merino (Ed. Alfaguara)

Una novel·la extraordinària, un autèntic western modern en una terra dura i inhòspita. Amb un llenguatge ric i un registre impagable, Merino excel·leix en tots els aspectes literaris, des de la construcció de personatges a la recreació atmosfèrica, passant per la descripció de la natura (que és un personatge més) i dels sentiments més atàvics. Una història atemporal, que recomano vivament. 

SERÁ NUESTRO SECRETO, d'Empar Fernández (Ed. Alrevés)  

Un text dur, sense concessions, de caràcter essencialement coral, que explora la part més fosca de la naturalesa humana. Diria que és la novel·la més canònicament negra que li he llegit a l'autora. Inicia la sèrie protagonitzada pel sotsinspector Mauricio Tedesco, que esperem que tingui molta continuïtat. 

Betibú, de Claudia Piñeiro

 

Vaig conèixer Claudia Piñeiro a la BCNegra 2012, en una xerrada titulada “Crims en la bona societat. Els rics també maten”, i em va causar una molt bona impressió. Em va semblar que tenia les idees molt clares i que sabia perfectament on volia arribar amb les seves novel·les. El que jo no sabia, en aquell moment, és que es tractava d’una escriptora com la copa d’un pi. No n’havia llegit res, cosa que ara em sembla imperdonable. Després d’haver acabat Betibú, tinc claríssim que buscaré ràpidament la resta de la seva obra.

Amb Betibú, Piñeiro demostra allò que jo sempre defenso (i que podeu recordar en aquest meu article). M’estic referint al fet que la literatura, que no podem oblidar que és l’art de la paraula, ha de construir un marc elaborat i retòric, un marc de ficció. Mostrar una mirada crítica amb la realitat no implica restringir el text a una mimesi estricta. Ja sabeu: parlo d’un principi artístic, el principi que hem d’enarborar quan lluitem per reivindicar el valor del gènere. Una obra crítica en un context elaboradament literari, que no ens faci pensar que estem llegint una crònica però que posi la realitat de cap per avall i que no deixi cap xacra sense denúncia, és el que eleva un llibre, és allò que el converteix en literatura amb majúscules.

La mateixa Piñeiro s’ocupa del tema dins de la novel·la. Betibú, entre d’altres coses, conté una reflexió extremadament interessant al voltant del fet creatiu. Així s’expressa  la protagonista del llibre, un possible alter ego de Piñeiro, que també és escriptora de novel·les policíaques:  

Yo soy escritora. Invento historias. Y a ese mundo de ficción volveré cuando termine este último informe. Porque en ese lugar no tengo miedo, porque en ese lugar puedo inventar otra realidad, una aún más cierta. [...] Puedo fingir una investigación, descubrir lazos que nadie vio con otras muertes, determinar culpables materiales e ideólogos, decir por qué se mató a quien se haya matado. Inventar una y otra vez. Hasta decir, por ejemplo, que las responsabilidades últimas hay que buscarlas en un alto empresario, en un rascacielos, en una torre imponente [...] Donde yo quiera, porque no tengo que rendir cuentas. Una novela es una ficción. Y mi única responsabilidad es contarla bien (p. 332-333).     

Em sembla que queda clar, sense revelar res del llibre, que la protagonista de la novel·la (com Piñeiro) pretén transmetre un missatge inapel·lable. Emparat en la ficció, un autor  pot reproduir la realitat sense por, pot dir les coses tal com són. Ningú no li demanarà explicacions, perquè sempre podrà esgrimir la bandera de la literatura. Per això podrà dir-ho tot. Perquè podrà inventar otra realidad, una aun más cierta.  

 

 

Betibú ens explica una història deliciosa i plena de suspens, tot i que, pel que fa a la trama negra, no resulta massa original. Tanmateix, això no té cap importància. La intriga policíaca (sense massa policies, val a dir) és només un pretext, una excusa. Una excusa per exposar sense embuts la terrible diferència de classes a l’Argentina, extrapolable perfectament a la resta de països del planeta. Una excusa per criticar els mecanismes del poder, analitzar els valors (o la manca de valors) de la societat actual, per aprofundir en el concepte de justícia. Una excusa per disseccionar el món que ens envolta, per obrir interrogants, per posar el dit a les ferides, a les mancances i als problemes de la naturalesa humana (la vellesa, el pas del temps, la solitud, l’aïllament, l’amistat, l’amor, la violència, la mentida). Betibú (o Piñeiro) és dura, però empàtica. Empàtica amb qui s’ho mereix. No amb tothom.

La novel·la parla de moltes coses i planteja molts debats. Posa damunt la taula la deriva actual del món del periodisme, de la informació, d’Internet, de les xarxes socials. El silenci, la censura, el poder il·limitat dels qui mouen els fils. Piñeiro salva el vell i s’acosta al nou, però sempre partint de l’honestedat d’alguns ˗alguns˗ humans. Amb intel·ligència, conclou que no existeixen les veritats absolutes, que tot és ple de matisos, de grisos que gradualment s’enfosqueixen o s’aclareixen. Depèn.

Claudia Piñeiro du a terme un exercici narratiu esplèndid. Amb aquell encís que només posseeixen els hispanoamericans, amb aquells ressons de Borges, o de Cortázar (a qui ja des del començament pica descaradament l’ullet). Amb aquell llenguatge preciós, capaç de transportar-nos. I dic “preciós” perquè és bell, però també perquè és valuós, perquè ens ensenya coses. Com s’ha enriquit el meu lèxic! Com m’ha enganxat la manera propera d’explicar, de fer-nos arribar els pensaments i les reflexions. I com m’han al·lucinat els malabarismes amb les paraules!  

Betibú és un intel·ligentíssim acostament a la naturalesa humana, a la bondat i a la maldat. És un llibre de crítica ferotge, de reivindicació de classe. És un exercici metaliterari. És una reflexió sobre l’art i el procés creatiu. És un vívid retrat de l’Argentina d’avui. Però, per damunt de tot, és literatura. Literatura de la bona, amb majúscules.

Un plaer, senyora.  

 

 

BCNegra 2012: Crims en la bona societat. Els rics també maten.

Una de les taules rodones de la BCNegra d’ahir dia 8 (que no l’única, ja que la setmana negra està essent d’allò més efervescent) fou la recollida sota l’epígraf Crims en la bona societat. Els rics també maten.

Moderades per l’escriptor canari José Luis Correa, les participants eren tres dones d’alçada: Teresa Solana (ben coneguda pels negrots fidels), Maruja Torres i l’autora argentina Claudia Piñeiro. 

Com que no em cauen els anells a l’hora de reconèixer la basta extensió de la meva ignorància, he de dir que no coneixia Claudia Piñeiro. Tanmateix, Jordi Canal de la Bòbila i la mateixa Teresa Solana me l’han recomanada vivament i, després de sentir-la ahir (amb el seu posat i to inconfusiblement argentins), també ha despertat el meu interès. Per tant, crec que entraré en la seva obra (si trobo temps, el dia s’hauria d’estirar com un xiclet) i, després, ja us n’informaré.

 

La xerrada d’ahir, davant d’una sala a vessar d’afeccionats al gènere, fou interessant, distesa, intel·ligent i divertida. Hom partia de la idea que sovint s’associa el crim amb els baixos fons, amb els barris marginals, amb la gent sense recursos o de mal viure. La finalitat, doncs, era debatre sobre els crims dels rics tot considerant que les novel·les de les tres autores se situen bàsicament en els ambients benestants, en els cercles de les classes elevades. No crec que sigui exactament així en l’obra de Solana, com ella mateixa va puntualitzar, però, en qualsevol cas, sí que és cert que un dels seus personatges, Borja Martínez, pretén accedir a aquest món. I, per tant, és un àmbit que ens anem trobant al llarg de la narració (només cal recordar el personatge de la “ricatxona” Mariona Cassany).

Maruja Torres, que es va definir com una diletant dins del gènere perquè tot just ha publicat un únic llibre (Fácil de matar, ressenya aquí), va iniciar la xerrada recollint aquesta seva experiència. Diu que s’ho passa molt bé conreant aquest tipus de novel·la, que els escriptors del “gremi negre” són bona gent, divertits i creatius (en dono fe perquè en conec uns quants) i que pensa continuar per aquest camí. Aquesta va ser la sorpresa de la vetllada (si més no per a mi). Sembla que aviat traurà una segona entrega de les peripècies de la seva heroïna, Diana Dial. A mi em va sobtar, tot i que era senzill de preveure, perquè m’havia semblat que Fácil de matar responia més aviat a una necessitat d’autoparòdia puntual i catàrtica, útil per conjurar vés a saber quins fantasmes. Però es veu que no. Que n’hi haurà més.

Les tres escriptores van coincidir que, evidentment, els rics també maten. Tanmateix, el debat va revelar clarament una diferència geogràfica-política-ideològica. Per a Piñeiro, la situació a l’Argentina encara entranya una violència molt relacionada amb la proximitat de la dictadura. Considera que hi ha moltes víctimes dels rics, sobretot dones, però que els crims poden quedar impunes fàcilment perquè la gent amb diners i poder sap com amagar-los. Els rics coneixen els mecanismes per no tacar-se les mans, per encarregar un assassinat, per fer-lo passar per un accident domèstic. Fins i tot per resoldre’l en el seu món hermètic i tancat com si fos un assumpte intern que no hagués de transcendir. Piñeiro es va referir a la hipocresia, als nous rics, a l’obscenitat de les diferències de classe. A una societat on un sector, deprimit i sense gaires esperances de millorar de vida, es troba en mans d’un altre que no té escrúpols.

És aquest sector sense escrúpols el que Solana va esmentar preferentment. La seva visió és diferent a la de Piñeiro perquè la situació política catalana (i la de l’Estat) sembla que difereix –malgrat tot– de la situació argentina. Solana opina que els rics no assassinen tant perquè tenen altres mecanismes per canalitzar la violència. L’explotació, el robatori, l’extorsió, la corrupció, el tràfic. Les víctimes d’aquests delinqüents de classe alta se situarien doncs a un altre nivell de les descrites per Piñeiro (evidentment, Solana amb aquesta idea no va voler dir que els rics no poguessin matar la seva dona un dia), però creu que els delictes van fonamentalment per un altre camí.

La taula va estar molt animada. Va sorgir el tema de l’humor a les novel·les, de la ironia, del sarcasme. Les autores coincideixen en el fet que l’ús de l’humor permet expressar certes coses que, d’una altra manera, esdevindrien més complicades. Maruja Torres va defensar vivament la comicitat i la paròdia com a recurs literari. És sa fer burla d’un mateix i, a més, sembla consubstancial a la seva persona. Textualment digué: “no puc escriure d’una altra manera, em surt així”.  

Per a Piñeiro, l’humor és una estratègia defensiva. L’ajuda a l’hora de descriure les parts més fosques de la realitat: “Los escritores vemos demasiado, estamos siempre entre la mugre. El humor me salva”. Considera l’humor un bon recurs literari per arribar al lector. Va emprar una citació de Pirandello. Segons Pirandello, un acudit era una petita broma que feia riure en un moment concret, però que tothom oblidava després. L’humorisme, per contra, era quelcom que et feia riure però que, al cap d’una estona, et conduïa a la reflexió.

Teresa Solana també se serveix de l’humor per expressar certes qüestions amb més acidesa i amb més penetració. La mirada del seu personatge narrador, Eduard Martínez, es converteix en la mirada d’un antropòleg que, en enfrontar-se a l’observació de la realitat, no té altre remei que descriure-la amb sorpresa. A partir d’aquesta sorpresa, la crítica punyent i la reflexió moral estan servides.

Em va semblar extremadament interessant que sorgís el tema recurrent –però absolutament vigent– de l’enfrontament entre justícia i llei. L’ètica, la moralitat, l’autenticitat de la justícia, el càstig de la llei... On queda tot plegat? Com es pot gestionar en una societat tan imperfecta? Piñeiro va tornar a palesar la situació argentina. La policia d’allà manté encara massa vinculacions amb la violència de la dictadura. És un cos corrupte, repressiu i prepotent. Ningú no hi confia. La posició de Piñeiro, per tant, s’allunya de resoldre els conflictes a través del suposat braç armat de la llei. Davant de la immoralitat generalitzada, va afirmar: “si no se puede hacer justícia, al menos que se sepa la verdad”. Aquesta és la intenció de les seves novel·les. Que se sepa la verdad.  No pas entregar el culpable a una policia que no genera cap confiança i que, per descomptat, no és el símbol de cap tipus de legalitat real. 

Com no podia ser d’una altra manera, Correa va treure el tema del masclisme que, per convenció, el gènere negre sol contenir. Detectius mascles típics, etc. Buf. Se’l van cruspir, perquè les tres autores fan novel·les allunyades d’aquesta convenció i perquè, com Solana va apuntar molt encertadament, a hores d’ara el gènere ha experimentat molts canvis. Ha esdevingut un calaix de sastre obert i receptiu on hi podem trobar obres absolutament allunyades d’aquest tòpic procedent del segle passat. Tot és qüestió de versemblança. Les obres han de ser creïbles. Si això és així, tot anirà bé.

Com veieu, una tarda intensa. La BCNegra dóna per molt. I que ningú no es pensi, amb prejudicis indesitjables, que les converses no poden ser d’una bona alçada literària.

Continuarà, negrots...