Dits enganxosos, de Rafael Vallbona

Som a l’any 1993. Al costat d’una Barcelona post olímpica i moderna s’hi amaguen també negocis clandestins, crim organitzat i l’arribada de bandes que pretenen apoderar-se d’un nou mercat emergent: la cocaïna. Sens dubte, és el preu que cal pagar pel cosmopolitisme.

Mentrestant, un jove Pere Palau acaba d’aterrar i somia en guanyar-se un lloc com a redactor en un diari de renom de la ciutat. Un aparent incendi forestal, una notícia sense massa importància, el durà a la petita localitat de Vilassís amb la intenció de fer-hi un reportatge amb un grup de veïns i alcaldes sobre les seves conseqüències. Ara bé, des del primer moment en aquella història hi ha marro: una parella jove apareix calcinada en un bosc reduït a brases i sembla ser que tot es tracta d’un homicidi. De mica en mica es van complicant les coses i la mala llet s’escampa per tot el poble: per què els han matat? què passava en aquell poble? qui protegia a qui?

Aquesta és la sinopsi que apareix a Dits enganxosos, la segona novel·la del periodista Pere Palau publicada per Rafael Vallbona a la Col·lecció Crims.cat  de l'Editorial Alrevés. Una ficció de periodistas, tipus crònica, que s'allunya de la concepció purament literària del gènere per apropar-nos a un estil que reprodueix el real quasi com ho faria la transcripció d'un reportatge. Tal com ens mostra Rafael Vallbona, no cal que ens hi encaparrem. Per més que ens ho mirem, no hi ha un pam de net.

Feliç dilluns, negrots.  

Elles també maten i jo mateixa a TV3, negrots!

NEGROTS, SI VOLEU VEURE LA TERTÚLIA DEL DIA 5 DE FEBRER ALS MATINS DE TV3 SOBRE NOVEL·LA NEGRA, NOMÉS HEU DE PITJAR L'ENLLAÇ QUE TENIU AQUÍ SOTA. ESPERO QUE US AGRADI. I HEM PARLAT D'ELLES TAMBÉ MATEN.

TERTÚLIA NOVEL·LA NEGRA A TV3

BCNegra 2014: La ficció és una mentida

La Facultat de Comunicació Blanquerna va acollir ahir a la tarda, dijous dia 6 de febrer, la taula La ficció és una mentida, un tema apassionant que duia incorporat un engrescador subtítol: La veritat necessita les mentides. A mi, que sempre m’ha interessat explorar els límits de la mimesi i de la versemblança, em venia molt de gust. I puc assegurar que la conversa no va decebre ningú. Al contrari. A tots els presents se’ns va fer molt curta.   

Moderats per Lluís Llort (tan encantador i dosificadament bromista com acostuma), a la taula s’hi van asseure tres escriptors de pes: Andreu Martín, Rafael Vallbona i Pep Coll. Tres personatges d’estils molt diferents que van plantejar qüestions diverses, ens van delectar amb les seves anècdotes (Andreu Martín és un veritable pou de vivències sucoses) i van fer-nos cinc cèntims de les seves darreres obres.    

En el cas de Vallbona i Martín, ens estem referint a dues novel·les (és a dir, a dues obres de ficció): El tant per cent (publicada a la col·lecció Crims.cat d’Alrevés Editorial) i Les escopinades dels escarabats, que va atorgar a Martín el darrer Premi Ciutat d’Alzira. En contraposició, l’últim títol de Pep Coll ˗Dos taüts negres i dos de blancs˗ és un típic non-fiction, la narració d’un crim abominable, ocorregut fa 70 anys al Pallars Jussà, que va quedar impune.

Andreu Martín odia la ja tronada frase “la realitat supera la ficció” (l’ús abusiu tot ho desgasta) i s’estima més donar-li la volta. Per a ell, es tracta de poder escriure novel·les que superin la realitat. Uns esdeveniments recreats, analitzats i col·locats en un context novel·lesc adquireixen més importància social que la notícia d’un diari. Quan la realitat es converteix en novel·la, també assoleix un altre paper: el de model, el de paradigma. Jo diria que queda fixada, recollida.  Passa de l’efímer de la notícia periodística a la “immortalitat” literària.

Per a Vallbona, la realitat és una ficció sense construir. La novel·la empra tots els recursos i mitjans que té a l’abast (punt de vista, trama, personatges, estil narratiu, etc.) per donar forma a aquesta realitat i fer-la arribar al públic. Em va interessar la idea que la realitat té moltes cares, però la veritat només és una. Per tant, cal advocar per no identificar veritat amb realitat.

Pep Coll anava pel seu cantó. Va defensar de manera aferrissada el superior impacte en el lector de la no-ficció, cosa que tal vegada no calia. Estic convençuda que els seus taüts de dos colors deixen per terra qualsevol lector amb un mínim de sensibilitat. Tot sembla indicar que la història reporta uns fets ˗d’una brutalitat terrorífica˗ perfectament contrastats i documentats. Però no ens enganyem, ell també els ha filtrat. Els ha revestit d’un embolcall literari propi i concret, diferent al que hauria emprat, per explicar exactament els mateixos esdeveniments, qualsevol altre autor. La veu de Pep Coll, la seva ploma, la seva manera d’enfrontar la història, també és allà, negre sobre blanc.   

Mai no he entès els motius, però la nostra societat cultiva una insana tendència a fer jocs d’oposicions. Ciències/lletres, gossos/gats, muntanya/platja. Com si la preferència per una opció automàticament n’exclogués l’altra. Per això resulta estèril un debat que enfronti la ficció amb la no-ficció tot intentant demostrar la superioritat d’una de les dues, en especial quan els autors implicats han escrit de tot i a bastament.

El cert és que, d’entrada, hi ha lloc per a tot. I, de sortida, a veure... Escrivim perquè volem explicar el món i a nosaltres mateixos, perquè necessitem indagar, denunciar, reflexionar. Perquè no sabem qui som ni què fem aquí. Doncs això: que realitat i ficció es retroalimenten, que no podem menysprear la imaginació, que tot és útil i interessant quan té qualitat i que, com a lectors impenitents, només podem subscriure una màxima: visca la literatura!

 

 

Aquesta crònica també ha estat publicada al Portal digital de cultura Núvol   

 

Pròximes novetats de Crims.cat

Com sempre, negrots, ja hi tornem a ser. Per culpa d'aquesta gent de Crims.cat, la col·lecció de novel·la negra en català que publica Editorial Alrevés i que dirigeix Àlex Martín Escribà, ens tornem a trobar morts d'impaciència.

 

I és que els títols 10 i 11, que apareixeran al gener, fan molta patxoca. Es tracta de  El tant per cent, de Rafael Vallbona, i L'Ètica, de Sebastià Jovani. Més avall us avanço les cobertes, tan suggeridores com ja és un costum en aquesta col·lecció.      

 

Sé de molt bona tinta que ambdues són novel·les potents i addictives, que palesen novament la bona feina de tots els implicats en el projecte. 

 

En fi, no hi ha cap altre remei que aguantar estoicament. Però us prometo que així  que sàpiga la data de sortida, us aviso sense perdre ni un minut. 

 

Mentrestant, paciència. Que passeu un feliç cap de setmana, negrots.  

 

 

 

 

BCNegra 2012: Les col·leccions necessàries, de "La Cua de Palla" a "Crims.cat"

Anem a una altra crònica de la BCNegra. Ahir dia 7, a les 12 del migdia, va tenir lloc a l’auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna – URL, la taula rodona Les col·leccions necessàries: De “La Cua de Palla” a “Crims.cat”.

Hi van participar Jordi Canal, director de la Biblioteca especialitzada La Bòbila de l’Hospitalet; Àlex Martín Escribà, director de la nova col·lecció de novel·la negra en català “Crims.cat” i l’escriptor Agustí Vehí, del qual n’he parlat a bastament en aquest bloc. El moderador fou el periodista i escriptor Rafael Vallbona, que també és professor d’aquesta Universitat.

Per situar el debat, em sembla oportú reproduir la sinopsi que, sobre el tema a tractar, s’ha publicat en el programa de la BCNegra: El debat sobre el poder de les col·leccions segueix obert. Per a alguns, limiten i encasellen les propostes que s’hi poden presentar; per a d’altres, són necessàries perquè creen estil i orienten els lectors a l’hora de trobar allò que els agrada. Una novel·la dins el marc d’una col·lecció és alguna cosa més que una sola novel·la?

Rafael Vallbona va introduir la qüestió d’una manera clara i eficaç. En primer lloc –la qual cosa em va complaure molt– va celebrar que en el si de la Universitat comencin a tenir lloc aquest tipus de trobades. I jo afegeixo: ja era hora que el nostre món acadèmic (del qual en formo part, com sabeu) es posi les piles en aquest sentit i es desprengui dels prejudicis envers el gènere criminal.

Vallbona va plantejar interessants preguntes: una col·lecció s’esdevé un gueto literari? Encasella les obres? O, per contra, pot actuar com un vaixell insígnia i un sedàs a la recerca de l’excel·lència?

A partir d’aquí, els tres participants, veus autoritzadíssimes en la matèria, van donar la seva visió. Per a Jordi Canal, que porta molts anys dedicat a l’estudi i a la divulgació del gènere i que, com a director d’una biblioteca, es passa la vida entre llibres, sense les col·leccions no hauríem descobert en català la majoria d’autors internacionals de novel·la negra. Evidentment, feia referència a la històrica “Cua de Palla”, que posteriorment va rebrotar amb les “Seleccions  de la Cua de Palla”, i a “La Negra”, dirigida per Jaume Fuster.

Tirar endavant una col·lecció és dur a terme una tria acurada per donar a conèixer els diferents ventalls d’un gènere, la qual cosa representa evidentment una garantia de qualitat. Canal, des del punt de vista pràctic (que jo com a consumidora compulsiva comparteixo), considera important que els exemplars d’una col·lecció vagin escrupolosament numerats. Això ajuda el lector a saber què té i què li falta i representa un compromís de l’editorial amb els seus seguidors. Si una editorial treu una col·lecció i numera els exemplars, d’alguna manera està enviant el missatge que hi haurà una continuïtat, que es compromet a no fallar. Aquest missatge, sens dubte, contribueix a crear vinculacions, fidelitats i expectatives en el receptor.     

Agustí Vehí, carismàtic i intel·ligent, va defensar també les col·leccions, incidint en el fet que una col·lecció afavoreix la recerca per part del lector. El lector d’un gènere pot confiar en una col·lecció ben feta per trobar allò que sap que li agradarà, allò que li interessa. Va dir, molt encertadament, que una col·lecció, a la llarga, no deixa de convertir-se en una antologia d’obres d’un gènere concret i que, per tant, acaba atorgant una visió del món. D’altra banda, considera que les col·leccions (cosa molt interessant i necessària en el cas del català) ajuden a estabilitzar i normalitzar la llengua.

Per tot plegat resulta tan important la figura del director, que dóna la cara i se situa en el paper d’intermediari entre el lector i l’editorial. El director té el compromís de la tria i aquesta és una seriosa responsabilitat. Si fa bé la seva tasca, pot enlairar no només unes obres o uns autors concrets, sinó també tot un gènere. Precisament com a director de Crims.cat, Àlex Martín Escribà va llençar una crida en favor de l’existència de les col·leccions, que han de pal·liar el problema de la dispersió editorial i la dificultat de buscar i trobar els llibres. Es fa una pregunta simple: si arreu les col·leccions funcionen, per què aquí no ha de ser igual?

“Crims.cat”, que neix amb la voluntat de reeixir en l’empresa, va aparèixer arran de l’èxit de l’antologia de contes en català que duia el mateix títol (ressenya aquí) i per la il·lusió de Martín Escribà d’encetar un projecte on pogués emular i reprendre la tasca de Pedrolo amb “La Cua de Palla” i de Fuster amb “La Negra”. L’editorial Alrevés s’ha posat mans a la feina i estic segura que anirà molt bé. No podem oblidar que una col·lecció també compleix una missió de cohesió (les sèries amb els mateixos personatges són una constant del gènere i, per tant, molt adequades per a una col·lecció on el públic sap que hi trobarà totes les entregues ben ordenades).  

La intervenció de Martín Escribà fou apassionada i engrescadora i, d’alguna manera, recupera allò que jo ja apuntava en el meu article sobre Barcelona com a escenari criminal (llegir aquí). Em refereixo a la idea que no té gaire sentit la dicotomia entre autors, entre editorials, ni tan sols entre llengües, etc. Hem de viure l’afecció al gènere, si volem que la novel·la negra tiri endavant i estigui ben considerada des de tots els estaments socials, com un univers col·lectiu. La unitat és fonamental, per això la pàgina web de Crims.cat (aquí) recull informació dels autors i de les novel·les sense discriminar ni tenir en compte on es publiquen.

Jordi Canal també va destacar la importància de les noves tecnologies en els processos de divulgació i d’informació, així com d’interacció entre tots els implicats en el procés (des de l’escriptor al receptor últim). La proximitat dels autors al públic, la possibilitat d’accedir-hi directament, és una novetat que no té preu i que anys enrere resultava gairebé impossible.    

El debat subsegüent va tornar a ser molt interessant. Hom va arribar a la mateixa conclusió que el dia anterior a la taula rodona sobre Collita en català (llegir aquí). La lectura en la nostra llengua s’ha de potenciar com sigui. Tanmateix, es va encetar una altra conversa, que va iniciar Teresa Solana, sobre els registres lingüístics i el català a emprar; el català que més convé aplicar al gènere i que les col·leccions han d’adoptar. Em permetreu que, com que aquest és un tema prou llarg i prou punyent, en faci una reflexió tranquil·la i acurada més endavant.

Fins aviat negrots. I no patiu, que la BCNegra encara ha de donar molt de si.