He de reconèixer que m’ha costat una mica entrar dins l’univers de Mort a Istanbul. Els motius poden ser diversos. D’una banda, me l’havia recomanat vivament el meu cosí Ramon, un dels meus més fiables assessors literaris, i és possible que jo m’hagués fet una idea equivocada. D’una altra, em va venir a contracor (coses del moment concret de la lectura) el majúscul embolic de noms grecs i turcs que amara la ficció. I, finalment, no puc deixar d’acceptar la mandra que sempre m’han fet les ambientacions literàries (tret d’honroses excepcions) en aquests indrets del món tan desendreçats. És un prejudici? Sí, però ve motivat per la meva pròpia personalitat. De la mateixa manera que no suporto la provisionalitat ni la improvisació en la meva vida, tampoc no m’entusiasmen els escenaris exòtics. Potser m’hauria de fer una mica de vergonya admetre aquest fet, però no ho puc evitar. He de dir, però, que la meva activitat lectora sempre ha estat força eclèctica i que les fòbies i fílies normalment no m’han impedit llegir històries d’arreu.
En aquest cas, i de mica en mica, confesso que he aconseguit connectar amb la sensibilitat de la trama que Petros Màrkaris ens ofereix. Una intriga molt original, amb un assassí que no s’ajusta en absolut a cap tipus de convencionalisme, i un final indiscutiblement poètic. La revenja i la mort també posseeixen un vessant poètic que hom no pot negar. La investigació policial i el cas criminal només són un pretext per mostrar uns fets històrics gairebé desconeguts per a nosaltres i que palesen, un cop més, la quantitat d’universos que coexisteixen en aquest planeta, la quantitat de realitats amb les quals convivim i que, si mirem el mapa, són més a prop que no ens pensem.
La situació de la sempre minoritària població grega de Turquia ha estat tradicionalment convulsa i complicada. El segle xx fou un període especialment dur, que Màrkaris enquadra molt bé. La sempiterna rivalitat entre els dos pobles, agreujada per diverses crisis polítiques greus, s’arrossega encara com una rèmora. La novel·la pretén fer-nos cinc cèntims, sense maquillatge, d’un passat ple d’injustícies i problemes, però amb una mirada de conciliació esperançada envers el futur. A totes les comunitats hi ha gent aprofitada i gent honesta. I, no ens enganyem, al poble baix, vingui d’on vingui, normalment li toca patir. Màrkaris intenta ser equànime. No tinc prou informació per saber si ho aconsegueix, però diria que l’esforç resulta evident fins i tot per a un lector d’aquí.
El policia Kostas Kharitos, de vacances a Istanbul amb la seva dona i un grup de turistes a quin més excèntric (caricatures típiques i peculiars de la realitat grega), es trobarà sense voler-ho enmig d’una investigació criminal que afecta Grècia. Per tant, es veurà obligat a treballar conjuntament amb Murat, un policia turc amb qui s’haurà de comunicar en anglès i que, un cop superada la primera desconfiança mútua, resultarà molt bon company. Les relacions de Kharitos, tortuoses i divertides, amb la seva esposa Adrianí, les aventures i desventures del grup de turistes i els embolics familiars salpebren la ficció, explotant-ne un cantó lúdic i costumista que arrodoneix perfectament la descripció d'Istanbul. Perquè cal dir que la protagonista principal de l’obra és aquesta ciutat, una urbs fascinant i contradictòria plena de colors, d’olors, de sorpreses i de contrastos. Sense la immersió en la realitat caòtica i diversa de la vida i dels costums d’Istanbul, la novel·la de Màrkaris no té cap sentit.
És per això que m’he permès el luxe d’incloure algunes de les instantànies que la meva filla, Mireia Mora, va captar de la bella ciutat del Bòsfor en un viatge que va fer el passat mes de febrer. Crec que són útils per mostrar tot allò que la novel·la descriu, especialment des del vessant de la quotidianitat. Gràcies, Mireia.
Espero que us agradi Mort a Istanbul. Fins ben aviat, negrots.
