Llista de participants a la BCNegra

I van arribant informacions sobre la propera BCNegra. En comptagotes, però arriben. Aquí hi podeu consultar, negrots, la llista de la gent que hi participarà (conferències, xerrades, taules rodones, etc. etc.).

Per anar obrint boca.

Assassins al punt de mira

Divendres passat, dins del programa Mil·lenium de TV3, es va tractar -oh, meravella!, ja que la novel·la negra, en general, no hi té gaire presència- un tema relacionat amb aquest gènere. Rere el títol Assassins al punt de mira, Ramon Colom i els seus convidats van debatre al voltant d'escriptors (sobretot de novel·la negra, tot i que no només) que, a més de dedicar-se a la literatura, també havien desenvolupat la faceta de delinqüents. Els tertulians eren Andreu Martín, Sebastià Bennassar,  Empar Fernández i Paco Ovejero (escriptors) i el llibreter i expert Paco Camarasa (de Negra y Criminal). Jo ho he vist avui (ho tenia enregistrat) i m'ha semblat distret i interessant. Per tant, per si algú s'ho ha perdut, aquí hi trobareu l'enllaç.

I que visqui la negror!

http://www.tv3.cat/videos/3896970/Assassins-al-punt-de-mira

La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

L’aspecte d’aquest personatge que encapçala l’article és més o menys el meu aspecte a hores d’ara. Us preguntareu perquè. Alguns, els lectors fidels d’aquest bloc, ja ho intuïu. Ho he comentat moltes vegades. Estic atrapada en una teranyina de la qual no puc (ni vull) desenganxar-me: la literatura de Jordi de Manuel. Total, que vaig així pel món. Conseqüències col·laterals de l’activisme literari.

Avui us parlaré, en absoluta primícia, de la darrera novel·la d’aquest autor barceloní, doctor en biologia, que al meu entendre és un dels millors escriptors de literatura negra (amb un toc de ciència-ficció, com ja sabeu) que tenim en aquest país. No m’amago d’opinar que, si en lloc de dir-se Jordi i escriure en català, escrivís en suec o en anglès o tal vegada en castellà, l’haurien traduït a un munt d’idiomes i el seu ressò seria internacional.

La novel·la s’intitula La mort del corredor de fons i ocupa el número set en les aventures del policia Marc Sergiot. He comentat que feia la ressenya en absoluta primícia perquè el llibre encara no és a les llibreries. El podreu trobar a partir de la setmana que ve, concretament del dijous dia 19. I desitjo que, durant la BCNegra que ja s’acosta, esdevingui, com es mereix, un èxit de vendes.

L’acció de La mort del corredor de fons té lloc durant una única setmana del mes d’agost de l’any 2008. Suposo que ja recordareu els salts temporals que caracteritzen el  cicle de novel·les de Marc Sergiot. En aquest cas, en lloc de ser futurista, la ficció es desenvolupa en un passat recent. Una única setmana farcida d’esdeveniments i amb un final impactant. Estem davant d’una història imaginativa, ben travada, plena de suspens, trepidant, d’estil molt cinematogràfic i que deixa el lector, en acabar la lectura, força impressionat.

De Manuel aconsegueix una equilibrada dualitat entre els fragments duríssims de la intriga criminal, que no defugen les descripcions i les emocions fortes, i les parts més reflexives. Conjumina perfectament els assassinats i les persecucions amb, com diu ell mateix, la voluntat de “posar la lupa als dilemes morals de la societat”. Tanmateix, no cau en el poc desitjable parany d’emetre judicis morals. Contempla tot allò que li sembla rellevant i punyent, injust o menyspreable i, des de la versemblança, ho aboca  en el paper. Així, fa l’important exercici d’aproximar-se amb intel·ligència al coneixement de la naturalesa humana. Des d’aquest punt de vista, el gènere negre li resulta extremadament útil. Li permet parlar de temes seriosos sense renunciar a la diversió d’unes trames àgils i engrescadores carregades de sicaris, traficants, lladres i segrestadors. El que faci falta. Com passa sovint, les seves novel·les tenen diversos nivells de lectura i d’interpretació. Així, hom les pot llegir en clau més lleugera, purament criminal, o aprofundint en la volada que, en realitat, les obres posseeixen.

De Manuel té una altra virtut, com ja he remarcat en alguna ocasió. Em refereixo a la seva versatilitat. Les seves novel·les són molt diferents entre elles, malgrat pertànyer a un mateix cicle, a una mateixa sèrie. Les paraules “previsible” o “monòton” es buiden de sentit si ens referim a la literatura de Jordi de Manuel. En tot cas, sóc jo qui segurament puc esdevenir previsible i monòtona, perquè he ressenyat en tan poc temps tantes novel·les d’aquest autor, que tinc por de repetir-me. En qualsevol cas, us remeto a la lectura de les ressenyes anteriors si voleu aprofundir en els matisos de la meva percepció.  

Jordi de Manuel, que utilitza el llenguatge amb mestria, sap extreure una enorme tendresa d’alguns dels seus personatges, que sovint acaben robant el cor dels lectors (ja ho havíem comprovat en altres ocasions: n’és un bon exemple el refugiat croat Dragan Isakovic d’El raptor de gnoms). Quan això passa, el registre de la seva llengua esdevé quasi poètic. A La mort del corredor de fons caracteritza quatre precioses figures, molt ben definides, de les quals no puc deixar de parlar. Una, sens dubte, és Hakim, el dissortat noi magrebí a qui al·ludeix el títol del llibre i que serveix de detonant i fil conductor del cas criminal. El seu destí basteix un dels eixos de la trama i permet a l’autor endinsar-se en el macabre món del tràfic d’òrgans vinculat a la immigració il·legal.

Els altres tres personatges entranyables no viuen amarats de truculència. Ans al contrari. El doctor Miquel Olivera, tot i que vidu, du una plàcida existència en la seva acollidora casa de La Floresta. El doctor Miquel Olivera no està sol. Comparteix la vida amb dos éssers que se l’estimen per damunt de tot. En Nit, el seu gos. I la Colette, la seva gata. Què us puc dir d’aquest detall? Doncs que, com que no tinc paraules, acabaré la ressenya reproduint les que Jordi de Manuel ha escrit en el capítol d’agraïments. Ah, i per descomptat, posant una foto del Nit (agraeixo la gentilesa del seu amo en enviar-me-la) i de la meva Colette.  

El gos Nit i la gata Colette són els únics «personatges» d’aquesta història que existeixen en carn i ossos. N’he mantingut els noms reals i espero que els seus amos –Miquel Llobera i Anna Villalonga, respectivament– reconeguin en el text el caràcter i els tres distintius dels dos animals (La mort del corredor de fons, pàg. 270) 

El Nit i la Colette, que ja han llegit el llibre, manifesten el següent:

"Negrots, la novel·la és boníssima. No us la perdeu per res del món".

Torn de nit, d'Agustí Vehí

Fa uns dies vaig acabar Torn de nit, d’Agustí Vehí, autor del qual ja hem comentat altres obres en aquest bloc. Es tracta del segon número de la novíssima col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, que també us he anunciat sobradament.

Els primers dos títols apareixen a les llibreries conjuntament avui, dia 12 de gener (el número 1,  Història de mort, és d’Andreu Martín i el ressenyaré aviat). Com que, per sort, jo vaig disposar de les galerades de Torn de nit amb antelació (mil gràcies, Agustí!), ara puc estrenar la ressenya en el mateix moment de l’aparició del llibre. Més immediatesa impossible. Us estic fent un gran favor, negrots, perquè la novel·la és una “perleta” més que valuosa. Per tant, un cop llegiu això, ja podeu sortir corrents a comprar-la.     

Recordareu que Agustí Vehí és un home de l’Empordà, un figuerenc en cos i ànima que s’estima la seva terra i la seva gent per damunt de tot. Per tant, no us estranyarà que, si en una anterior  novel·la (Ginesta pels morts), havia usat com a subtítol “un blues empordanès”, ara ens aboqui, sense manies, a “un vodevil negre i policial a l’empordanesa”.

I és que la novel·la, que recupera els singulars personatges del magnífic conte Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol (inclòs dins del recull Crims.cat), no pot rebre una altra catalogació. Torn de nit és un vodevil divertidíssim, que s’allunya de la típica narrativa negra per oferir-nos una particular versió paròdica de les aventures de la policia local en una petita ciutat gironina: Vilaclara, transposició literària, òbviament, de la capital de l’Alt Empordà.    

Abans que ningú no s’estranyi, cal puntualitzar que Crims.cat no és una col·lecció humorística. Ben al contrari, neix amb la pretensió d’esdevenir declaradament negra. L’aportació d'Andreu Martín em consta que així és, com també em consta que ho seran els títols 3 i 4, que arribaran en breu (ho sé de bona tinta, feu-me cas). La novel·la de Vehí representa una excepció. Els seus personatges s’han guanyat un lloc d’honor dins d’aquest univers que tot just s’enceta. Formen part de Crims.cat des del projecte inicial, des del primer recull. Són l’ànima entranyable de la col·lecció. D’altra banda, permeteu-me que, invocant la meva recerca entorn dels gèneres humorístics, afirmi que no hi ha res com la burla, la paròdia i la sàtira per posar damunt la taula algunes realitats que, d’una altra manera, no sempre resulten fàcils d’explicar.    

Agustí Vehí és un sentimental. S’estima tant els seus personatges que no pot evitar despertar en el lector una gran tendresa. A hores d’ara, ja considero en Palomu, en Nicetu, en Marcel·lí, en Codipenal i la Jennifer com amics íntims. L’autor empra tots els recursos humorístics de la tratadística clàssica, que ja Ciceró i Quintilià descrivien a la perfecció en la seves retòriques sobre l’humor. La hipèrbole, la deformació lingüística, les llatinades, la turpitudo (trencament de la lògica establerta), la inversió de papers, els jocs de paraules, els renoms, les cançonetes. Dibuixa uns tipus entranyables, cadascun dels quals destaca per una característica especial, i els porta fins a les màximes conseqüències, de manera que la paròdia, grotesca i exagerada, està ben servida.

Amb tot, Vehí no arriba mai a la sàtira descarnada. No és la seva intenció. Ple d’imaginació, no es complau en destruir. Ans al contrari. Un lector que es pogués sentir al·ludit (posem per cas, un policia urbà del torn de nit de Figueres) segurament no s’enfadaria. Es tracta de "riure amb", no de "riure de". Vehí no es carrega res, només actua de testimoni d'uns fets que, passats pel sedàs de la comicitat i de l'histrionisme, li serveixen per explicar coses. No podem oblidar una màxima que la premsa i la televisió ens corroboren cada dia. I és que la realitat, negrots,  sempre supera la ficció.

Evidentment, no us explicaré cap dels gags. Seria cruel per part meva privar-vos del plaer de descobrir-los i assaborir-los personalment, però sí que em fa il·lusió desvetllar un “secretillo”. I és que jo, amb nom i cognom (sí, sí, jo mateixa, la que signa aquesta ressenya) apareix a la ficció de la novel·la. I no vull dir res més (excepte gràcies, Agustí, per aquest detall). L’haureu de llegir.  

I, apa, això és tot, que si em deixo anar no pararia d’escriure. Us recomano indubtablement el Torn de nit de Vilaclara. Després, m’estareu eternament agraïts.

Exposició a la Biblioteca la Bòbila: pulp fiction a l'espanyola

Negrots, comencen a passar coses. Ja us vaig avisar.

No és cap secret que, en iniciar-se cada nou any, la negror més densa s'apodera de la nostra ciutat. Enguany, en el marc de la BCNegra, la Biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet organitza una exposició d'allò més atractiva: La novel·la popular: pulp fiction a l'espanyola.

Serà del 31 de gener al 24 de febrer de 2012. 

Em sembla molt oportú, a banda d'absolutament engrescador, recuperar aquells exemplars de novel·letes que feien les delícies dels nostres avis (i no tan avis) i que podem considerar els inicis populars d'un gènere que a tots ens apassiona.

M'agrada la idea de no renegar dels orígens i, sobretot, de reservar un espai per a una literatura indubtablement comercial i de consum, però que, si més no, va aconseguir que un munt de gent practiqués la lectura i s'ho passés d'allò més bé. 

Personalment, recordo perfectament  les lectures del meu avi (en el seu cas eren les novel·les d'indis i de  cowboys,  com explico aquí; és a dir, l'equivalent  al pulp fiction però en versió western). 

És per això que, en nom del record del meu avi i d'una època que mai més no tornarà, respecto moltíssim aquests vestigis del nostre passat. 

  

Així que, endavant amb la visita a l'exposició, negrots. Jo us asseguro que no me la perdré.

Un anunci esperat: BCNegra 2012

Acabo de rebre en primícia, a través de Jordi Canal, director de la Biblioteca especialitzada La Bòbila de L'Hospitalet de Llobregat, el cartell de l'edició d'enguany de la BCNegra.

Una vegada més, a inicis de febrer, ens espera  la cita més important de l'any pel que fa a la literatura criminal.  

Immersa com estic en tants projectes negres, que ja anireu descobrint de mica en mica, ara mateix espero la BCNegra amb una extrema il·lusió.  

De moment mireu-vos el cartell, tan suggeridor com sempre, i anoteu les dates: del 2 a l'11 de febrer. La resta d'informació, negrots, us arribarà puntualment.

Fins ben aviat i feliç diumenge. 

La voz, d'Arnaldur Indridason

La voz és la segona novel·la que llegeixo de l’islandès que més èxit està tenint com autor de novel·la negra, Arnaldur Indridason. La primera, La dona de verd, em va semblar força interessant, però La voz encara m’ha agradat més. He llegit la traducció castellana del professor Enrique Bernárdez, que ens va visitar l’any passat als Juliols de la UB i sobre la conferència del qual vaig escriure una crònica que podeu llegir aquí.

L’acció de La voz té lloc íntegrament dins d’un hotel de luxe de Reykjavík (avui he descobert que el nom de la capital islandesa significa “Badia de fum”) durant les vacances de Nadal. El violent assassinat del porter servirà per exhumar tota una sèrie d’esdeveniments del passat, alhora que posarà damunt la taula molts dels problemes i xacres de la societat del present.

El protagonista de la novel·la, personatge principal de la sèrie creada per Arnaldur, és el torturat policia Erlendur Sveinsson, per al qual el cas també representarà un revulsiu intern. Erlendur viu aclaparat pel sentiment de culpa que li va causar la desaparició, enmig d’una tempesta de neu, del seu germà petit quan tenien 10 i 8 anys. Aquest fet ha marcat per sempre més la seva vida, fins el punt de bloquejar-lo emocionalment i impedir el seu desenvolupament normal com a marit i, sobretot, com a pare.   

Tres històries corren en paral·lel dins la ficció novel·lesca. D’una banda, el cas del porter i la corresponent investigació. D’una altra, la vida privada del protagonista, que inclou novament (ja apareixia a La dona de verd) la presència activa de la seva filla drogoaddicta. Erlendur, arrecerat dins el seu món interior, es traslladarà durant uns dies a viure a l’hotel, de manera que seguirà el cas des de primera línia i podrà fugir, en aparença, de la seva immensa soledat, més profunda per la presència imminent de les festes de Nadal. En tercer lloc, assistirem també a la feina dels companys d’Erlendur, els policies Elínborg (és una dona, encara que el nom per a nosaltres resulti impenetrable) i Sigurdur Óli (aquest és un home). Elínborg apareix molt preocupada per un cas de maltractament infantil que va resoldre i que s’està jutjant en aquell moment; un cas que, a la fi, tindrà un desenllaç imprevist. El lector viu així les circumstàncies d’un delicte que no té lloc en l’estricte present, però que ens mostra les prolongades implicacions que pot tenir la feina policial.

No explicaré la trama, que, en el fons, no és el més rellevant de la novel·la. El més rellevant, al meu entendre, és la descripció de la condició humana aconseguida per l’autor mitjançant un text aparentment de gènere. Se’n surt molt bé a l’hora de denunciar tot un seguit de problemes socials: l’homofòbia, el maltractament infantil, la prostitució, la pederàstia, el món de la droga, la problemàtica dels “nens prodigi”. I, simultàniament, a l’hora de reflectir els defectes de l’ésser humà: la intolerància, l’egoisme, l’avarícia, l’enveja, la gelosia, la incomunicació.

Però ho fa en tot moment, crec, des de l’acceptació dels nostres defectes, des d’una  posició  fidel  i empàtica que no pretén moralitzar ni emetre judicis ètics, sinó simplement dibuixar la realitat. Qui sap si tal vegada - per què no?- per despertar algunes consciències.

M’ha agradat força La voz. Considero que s’adiu molt bé amb el concepte més actual de novel·la negra.      

                  Arnaldur Indridason a la porta de la Llibreria Negra y Criminal