Anem fent camí: la novel·la negra catalana en una publicació universitària

Aquests tres individus que veieu en foto retrospectiva (Salamanca, 2013) tenim una dèria: la novel·la negra. I, encara més, la novel·la negra escrita en català. 
Som així, ves per on.

 

Una de les fites que des de fa temps ens hem proposat és que el gènere en la nostra llengua vagi fent via cap al seu reconeixement. Això vol dir moltes coses, però una de les més importants és intentar que arribi a les Universitats, un lloc poc amable per a la literatura que s'allunya del cànon, 

considerada "menor" i "popular".

 

La nostra tasca és una cursa de fons, això ho tenim molt clar. Però de tant en tant fem una gambada. I avui us podem anunciar que n'hem fet una. 

Ha estat un projecte llarg i costós, però finalment 

ja tenim amb nosaltres la bonica criatura.

 

La Revista acadèmica de la Facultat de Filologia de la Universitat d'Alacant, Ítaca, ha publicat un número monogràfic dedicat a la novel·la negra catalana. L'hem coordinat, amb una feinada més que considerable, entre els dos individus de més amunt (Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar) i una servidora. A la revista hi ha articles sobre allò que ens agrada dir "els deu negrets".  O sigui,  deu autors que considerem emblemàtics del gènere en la nostra llengua, alguns del passat i d'altres del present.  

 

Es tracta (per l'ordre en què apareixen a la Revista) de: Jordi de Manuel, Agustí Vehí, Teresa Solana, Andreu Martín, Ferran Torrent, Maria Antònia Oliver, Antoni Serra, Jaume Fuster, Manuel de Pedrolo i Rafael Tasis.

 

Com veureu si hi entreu, 10 estudiosos hem parlat dels nostres 10 negrets. En el mateix ordre som: Anna Maria Villalonga, Jordi Figuerola, Stewart King, Àlex Martín Escribà, Andrea Robles, Alejandro Casadesús, Sebastià Bennasar, Margarida Aritzeta, Anna Moreno-Bedmar i Salvador Balcells.

 

De moment, us deixo l'enllaç que permet llegir els articles per Internet (AQUÍ). La revista en paper es troba ara mateix a la impremta.

 

La veritat és que estem molt contents del resultat i d'allò que significa. Esperem que, per a tots els amants del "negre", sigui tan interessant

com ho ha estat per a nosaltres. 

 

 

 

 

 

 

Maldita sea, de Sonia Martín Albà

Maldita sea, de Sonia Martín Albà, és la novel·la guanyadora del VII Concurs de narrativa Delta 2013-2014. Es tracta d’un Premi de narrativa escrita per dones, sorgit amb la intenció de potenciar la creativitat de les escriptores i el seu ressò i desenvolupament. L'autora prové del món del Dret i la Criminologia. Treballa a l’Administració de Justícia des de 1998. El seu lògic coneixement del llenguatge i dels procediments policials i judicials queda en la novel·la perfectament palès. La ficció se situa a la zona del Baix Llobregat (Viladecans, Gavà, Castelldefels, Esplugues, Sant Joan Despí, etc.) i, com el títol ens anuncia, està escrita en castellà.

A la solapa del llibre hi podem llegir: La novel·la negra guanyadora desborda els àmbits tradicionals en què l’imaginari col·lectiu ha circumscrit les escriptores i trenca, així, estereotips del que és propi o no de l’escriptura feta per dones.

Jo, que sóc una mica refractària a l’hora de reconèixer l’existència de tants estereotips com diuen, no puc evitar pensar que el comentari és encertat. I ho és perquè l’autora de Maldita sea ha confegit una obra molt poc “femenina”, en el pitjor i més restrictiu sentit de la paraula. Ans al contrari. El seu text ˗directe i realista, sense complaences ni eufemismes˗ s’adscriu plenament en el subgènere de la novel·la de procediment policial i ens arriba des d’unes pàgines fresques i clares, que no gasten voltes retòriques ni convencionalismes. Sense pèls a la llengua ni elements superflus, Sonia Martín ens fa perseguir un assassí de dones tot emprant alguns tòpics molt ben calculats, alguns dels quals decideix trencar. Es nota que s’ho passa bé. Juga amb l’alteració sobtada de la perspectiva, fa alguns salts al passat, dosifica la intriga. Un cert desmanyotament estilístic i la quantitat justa de costumisme converteixen la novel·la en un text molt llegidor.

La protagonista de Maldita sea, Paula, pertany a la unitat dels Mossos d’Esquadra encarregada dels delictes de violència de gènere. Recent escapada d’una relació de maltractament psicològic, ningú millor que ella per comprendre les terribles situacions que moltes dones es veuen obligades a afrontar. Tanmateix, la novel·la no va exactament per aquí. Hi ha girs i canvis que ens permeten aventurar que Sonia Martín pretenia  desmarcar-se  de la  típica trama (ja massa repetida) del drama de les dones maltractades i els seus maltractadors. Si és així, la felicito. Tot plegat està prou pensat per evitar la recurrència i els recursos fàcils. Sense revelar res, diré que m’ha agradat molt una de les decisions que ha pres a l’hora de construir el desenllaç. Suposo que ella m’entendrà.

El personatge de Paula m’ha recordat una mica la meva estimada Kinsey Millhone. I tota la novel·la, de fet, m’ha evocat l’estil brusc i aspre de Sue Grafton. Si és així, potser l’autora ja ens ho farà saber. També em pregunto si tindrem la sort de llegir més aventures d’aquesta Paula, valenta, tossuda i empàtica, que tan rodoneta li ha sortit.

40 novel·les es presenten al VI Premi Crims de Tinta

40 novel·les s'han presentat al VI Premi Crims de Tinta de novel·la negra escrita en català. El premi serà lliurat el 29 de gener en l'acte inaugural de la BCNegra 2015.  

Aquí us enllaço la notícia.

No ens enganyem, negrots. 40 títols són moltíssims. No puc amagar que estic contenta. Qui es pensava que exageràvem quan parlàvem del bon estat de salut del gènere en català?

Ara la pilota és al vostre terrat. No només hem d'escriure, divulgar, estudiar i tenir premis i festivals en marxa. També hem d'apostar per la lectura dels nostres autors. I això ho hem de fer tots nosaltres, en la nostra condició de lectors.

Au, que ningú no s'escaquegi. A llegir s'ha dit. Endavant les atxes, negrots!

Vertigen, d'Esperança Camps i Empar Marco

Vertigen, publicada per Sembra Llibres, és una obra ˗diferent i prou engrescadora˗ escrita a quatre mans per Esperança Camps i Empar Marco. Ambdues autores són periodistes (a banda del ja extens currículum de Camps com a escriptora) i, en conseqüència, viuen intensament tots els afers de l’actualitat (convulsa, embogida i punyent) més peremptòria. Són perseguidores de la notícia: Empar Marco com a corresponsal de TV3 al País Valencià (tots la coneixeu de sobres) i Esperança Camps com a treballadora de Canal 9.  

Amb aquestes característiques, i atès que Camps va ser una afectada directa del tancament de la Televisió Valenciana ara fa justament un any, no és estrany que hagin tingut la temptació d’afrontar literàriament el terrible afer. Tal vegada la novel·la ha acomplert més d’una funció. D’una banda, la d’explicar-nos els fets tal com van succeir, intentant mostrar-nos-en els motius profunds, els antecedents, la intervenció dels personatges públics que hi estaven relacionats, etc. És a dir, la funció de reflectir i analitzar seriosament la notícia i la seqüència dels esdeveniments. D’una altra, parlar-nos de les conseqüències culturals, polítiques, socials i humanes que la clausura d’una televisió pública amb tants anys de recorregut significa per a un territori. Tanmateix, jo encara hi afegiria una tercera utilitat, més personal i dura: la de servir de catarsi a les autores (i de retruc als lectors implicats) per superar un trasbals tan enorme, tan increïble, tan difícil de pair.

El llibre està construït gairebé com un non-fiction. Hi ha la realitat novel·lada, que representa la part més substancial del text, emmarcada dins d’una història de ficció. El vessant de la ficció, amb personatges que viuen una sèrie de tràgics incidents enmig dels atabalats moments del tancament de Canal 9, tampoc no renuncia a palesar els greus problemes de la societat valenciana. Així, Camps i Marco no desaprofiten l’ocasió i teixeixen una trama sobre la creixent presència d’elements nazis i d’extrema dreta en aquells indrets (i val a dir que en tot Europa) i la intervenció no sempre ortodoxa de les forces de l’ordre.

La lectura de Vertigen ens impacta per la seva proximitat espacial i temporal, pel seu absolut realisme i pel seu decebedor balanç de la societat que ens envolta. La conclusió és que “no hi ha un pam de net”, que no hi ha esperances de resoldre res. Com apareix a la contraportada del llibre: A Vertigen, s’hi barregen diverses trames que ens arrosseguen cap a la caiguda lliure dels seus protagonistes, però també la d’una societat que s’aboca al caire del precipici.

Doncs això. No es pot dir més clar. Un text intel·ligent i ben escrit, adequat especialment per als amants del periodisme d’investigació i per a tothom que tingui interès en la història estrictament coetània, explicada sense concessions, draps  calents ni pèls a la llengua.     

Ben recomanable, negrots.  
 

Adéu a P.D.James

L'escriptora anglesa Phyllis Dorothy James, més coneguda com a P. D. James, va morir ahir, 27 de novembre, a l'edat de 94 anys. Havia nascut a Oxford el 3 d'agost de 1920 i fou una de les autores de novel·la criminal més coneguda i llegida de les darreres dècades. 

 

Seu és el personatge d'Adam Dalgliesh, un dels que li atorgà més fama. Aquí hi trobareu la ressenya que vaig escriure de Muerte en la clínica privada. I aquí us remeto a la Wikipèdia per si voleu esbrinar més coses sobre l'autora.

 

Les dames del crim van desapareixent. La mort no perdona. Tanmateix, P.D.James ha tingut una vida llarga i fructífera. Que descansi en pau.  

 

 

La reina de diamants (Bennasar, Llort, Macip, Moreno)

La reina de diamants és el títol número 8 de la col·lecció de novel·la negra en català de l’Editorial Llibres del Delicte. Com sabeu, una editorial jove, amb només un any i mig de vida, però molt activa. El seu fundador, Marc Moreno, és una persona d’extraordinària empenta, amb ganes d’innovar i de posar en marxa iniciatives originals. Un dels resultats d’aquest propòsit, val a dir que molt engrescador, és aquesta reina de diamants que ara ressenyem: un text compost a vuit mans per quatre escriptors prou significatius.

La tasca no ha de ser fàcil, però els quatre autors han arraconat els seus egos i s’han posat d’acord, de manera que han reeixit en la construcció d’una història breu, molt ben travada, i sense necessitat de renunciar del tot a les seves veus particulars. Com comprendreu, per a mi ha resultat divertidíssim enfrontar-me a la novel·la, atès que conec molt bé els quatre participants. Són amics, els he llegit repetidament i sé de quin peu calcen. En la lectura, he identificat fàcilment els seus tics i manies, però també he pogut valorar amb coneixement de causa l’exercici que han fet. El resultat és un text sòlid, sense llacunes i molt agradable de llegir.

Cada autor ha escrit un capítol. I cada capítol fa referència a un dels personatges de la ficció. Llort arrenca la novel·la i Macip la clou. Entremig, Bennasar i Moreno en desgranen els esdeveniments. Cadascú empra el seu propi to narratiu, amb una diferent persona verbal. Llort i Macip ens parlen en tercera, però Bennasar s’arrapa a la segona (això li encanta) i Moreno a la primera. Tot plegat redunda en un remarcable joc retòric que atrapa el lector, que des del començament té ganes de descobrir com dimonis s’ho faran per donar sentit a aquell trencaclosques.

I ho fan. Li donen sentit. Però no només això. Li donen sentit adscrivint la història als codis del negre d’arrel més clàssica. La reina de diamants és un relat pulp, extremadament pulp. Un relat decididament masculí, amb tots els ets i uts del gènere:  sicaris, mafiosos, empresaris corruptes i femmes fatales. El tractament de la dona esdevé terrorífic, ja que conté tots els ingredients de la tradició misògina més recalcitrant. En alguns moments de la lectura se m’han posat els pèls de punta i gairebé he estat temptada d’escriure als quatre autors i engegar-los a pastar fang.

 

 

Però no. Al final no ho he fet. I que ningú no s’espanti. La novel·la és un exercici lúdic, un divertiment, un repte que volia  pouar en les entreteles de la tradició pulp, d’aquelles tremendes històries que es publicaven per entregues a revistes com Black Mask durant les primeres dècades del segle XX. En el fons, un homenatge.

Llenguatge argòtic, fresc i sense restriccions. Cobdícia, enganys, violència, duresa, sang i fetge. Sexe del més sòrdid i depravat. Però també la capacitat de quatre escriptors amants del negre per projectar les  convencions del propi gènere (el més clàssic) i demostrar-nos que, a banda d’elaboracions purament literàries, molt del que ens expliquen està passant de veritat. Ara i aquí. La corrupció econòmica, les xarxes de prostitució, el crim organitzat. Poca broma. La reina de diamants corrobora que la literatura de gènere, complaent-se lúdicament en els tòpics i els estereotips del passat, encara pot mostrar-nos les xacres socials del present.

Feliç diumenge, negrots.        
 

 

 

 

 

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Digital de Cultura Núvol

 

 

 

 

Parlem de tòpics: el tema de la manta

Com sabreu, benvolguts negrots, en aquest bloc vaig dedicar fa un temps una sèrie d’entrades al tema dels tòpics i dels llocs comuns. Analitzava, en clau d’humor però sens faltar a la veritat, tot una sèrie de qüestions tòpiques i reiteratives que apareixen a les novel·les, a les pel·lícules i a les sèries de terror, misteri, negres i policíaques. Des de la noia supervalenta que sempre s’aventura dins l’obscuritat quan sent un soroll (el lògic seria fugir) a les tempestes amb llamps i trons o a les portes que s’obren i es tanquen soles amb un nyeeeec esgarrifós.

Tanmateix, me n’havia oblidat un. Un que apareix repetidament, a tort i a dret, en totes les pel·lis i sèries. Em refereixo, ni més ni menys, que al tema de la “manta”.

I ara us preguntareu, estranyats: ¿Què és això de la “manta”? Que s’ha tornat boja l’Anna Maria?  

Doncs no. No m’he trastocat. El tema de la “manta” existeix, ja ho veureu.

No us heu fixat que en qualsevol situació de les pel·lis i sèries, així que algú és salvat per la policia, sigui quin sigui el seu estat de salut, faci una calor espatarrant o un fred que pela, estigui mullat o sec, espantat o content, sol o acompanyat... sempre li posen al damunt una manta?

En alguns casos queda plenament justificat. Si fa molt de fred, si l’afectat està moll, si és una criatura, si ha patit un accident traumàtic que l’ha deixat sota mínims... Però no sempre és així. De vegades només s’ha torçat un dit, l’acció es desenvolupa a Florida i fa un sol que espetega. Malgrat tot, el protocol “manta” s’activa de seguida. Deu ser una cosa sagrada. De manera que el pobre personatge, encara que la suor li regalimi cara avall, rep la seva indefugible ració de “manta”.

Ja sé que em direu que la gent que pateix un tràngol pot experimentar baixades tèrmiques o de tensió arterial... però... ¿no és exagerat...?

A casa meva en fem molta broma. Quan mirem una sèrie, així que s’insinua una situació susceptible de convertir-se en un afer d’aquestes característiques, ja comentem: ara ve allò de la manta. I no fallem mai.

Ja ho dic: la manta es troba per damunt del diví i de l'humà.  

Com ho veieu vosaltres? Hi esteu d’acord? Us hi heu fixat? Suposo que notareu que m’encanta parlar d’aquestes coses. Però, es miri com es miri, no m’ho estic inventant.

Ja me’n donareu l’opinió, negrots. I, mentrestant, que passeu un bon dia.