Conversa negra a la Biblioteca Jaume Fuster

En el marc de les celebracions dels 50 anys de la fundació d’Edicions 62, ahir se celebrà a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona una “conversa negra”. És a dir, una trobada amb alguns autors del gènere criminal en català (en aquest cas Jordi de Manuel, Teresa Solana i Carme Riera), que ens convidaren a participar en una xerrada ben fosca. Moderats per Rosa Mora, la periodista d’El País, unes poques persones (desgraciadament l’acte coincidia amb un partit del Barça) ens vam reunir ben engrescades.

Com que estàvem en petit comitè, la taula va ser rodona de veritat. Asseguts en cercle, vam assistir a una conversa agradable i íntima on tothom va poder dir-hi la seva. Rosa Mora presentà els tres escriptors i ens va fer cinc cèntims de la seva trajectòria i de les característiques de la producció de cadascun. No cal que a vosaltres, seguidors del bloc, us expliqui gaire cosa. Les novel·les de tots ells estan ressenyades aquí i, a més, de  Jordi de Manuel i de Teresa Solana us n’he parlat a bastament i sovint. Evidentment, Carme Riera ha estat la menys tractada, atès que només ha escrit (i diu que no hi tornarà) una novel·la negra, Natura quasi morta. En tot cas, us enllaço les ressenyes dels últims títols de Solana i De Manuel, L’Hora Zen i La mort del corredor de fons (que, a més, vaig tenir l’honor de presentar), per si les voleu remembrar.

Els tres autors van comentar la seva experiència, el seus inicis, els seus objectius. Per a Riera, escriure novel·la negra és un difícil exercici. Considera que tot ha de quadrar de manera mil·limètrica. L’autèntic afeccionat –que sol posseir molta competència lectora i un profund coneixement– mereix molt respecte. No se’l pot engalipar amb recursos inversemblants o poc creïbles. Evidentment, crec que Carme Riera té raó. I m’agrada molt que ho digui algú amb tanta solvència acadèmica i literària. Les seves paraules no fan altra cosa que prestigiar el gènere, tan maltractat i desqualificat a certs nivells.  

Tot seguit, Teresa Solana ens va explicar com va debutar amb la sèrie dels seus bessons Borja i Eduard. Per a ella, la mirada àcida i humorística és un estratagema inigualable a l’hora de criticar les xacres i els problemes socials. Li resulta molt útil per tal de posar damunt la taula, de manera explícita i clara, tot allò que no li agrada, tot allò que creu susceptible de ser qüestionat o denunciat. També va parlar de la seva novel·la Negres tempestes, primera de la sèrie protagonitzada per la mossa d’esquadra Norma Forester, on afronta sense pèls a la llengua un tema tan delicat com el de la memòria històrica.   

Rosa Mora s’esplaià en descriure el protagonista de la nissaga negra de Jordi de Manuel, el nostre amic Marc Sergiot. Ja sabeu que és la meva debilitat i que em té atrapada en la seva teranyina. Per tant, queda clar que em sembla un personatge interessantíssim dins d’un corpus narratiu de primer ordre. Vam parlar de la gran novel·la que és L’olor de la pluja. I l’autor també esmentà la seva intenció quan va compondre El raptor de gnoms. De Manuel sempre ens explica que la literatura li resulta molt útil per palesar tot allò que l’inquieta, totes les coses d’aquesta societat que no comprèn, que el neguitegen, que no tenen una explicació lògica. No sé si, en el seu cas, la tasca de l’escriptura té un cert regust catàrtic, però de qualsevol manera (i des dels inicis dels temps), l’art i el fet literari sempre han servit a l’home per analitzar l’entorn i intentar trobar sentit a allò que l’envolta.    

Tal vegada una mica decebuts per la migradesa de l'assistència, a partir d’un cert moment la reunió va derivar cap a l’estat delicat del món editorial i de l’encara escassa quantitat de lectors de novel·la negra en català, no només original sinó també traduïda. És una qüestió que aquí ja hem tocat diverses vegades, la darrera la podeu llegir aquí (en un esdeveniment a la Llibreria Catalònia en el marc de la Setmana Petita del Llibre en català). Jordi de Manuel fou molt crític amb la situació, tot emparant-se, per iniciar el tema, en un text de Jaume Fuster. Va sorgir la problemàtica de la diglòssia lingüística, la dificultat d'un país amb una llengua dominant que no és la pròpia, el problema del negoci editorial, del llenguatge literari, de la traducció, de l’argot.

Tots plegats en dèiem la nostra, malgrat que penso que, en realitat, hi havia més d’un focus de conversa. D’una banda, la terrible situació sociolingüística que vivim i el cercle viciós que representa que es venguin més llibres en castellà. Mentre això passi, les editorials i els llibreters es decanten per aquesta llengua. I així sempre. Per tant, tots plegats, tots els implicats, estem obligats a posar el nostre gra de sorra. Necessitem bones novel·les, és clar, però també necessitem una seriosa aposta editorial (arriscada i valenta, com defensà De Manuel), el suport dels llibreters, dels divulgadors, dels mitjans de comunicació. Necessitem bones traduccions, inversió i col·leccions en llengua catalana. Es tracta de crear l’hàbit de la lectura en català en el context d’un públic plenament capaç, però que ha estat educat en la llengua dominant. No hi ha més.

 

Tanmateix, també teníem obert un altre focus de conversa. En aquest cas, relacionat amb la idoneïtat lingüística del català per als gèneres com el negre o la ciència-ficció. Això, que jo us podria argumentar llargament des d’un punt de vista professional, té a veure amb els registres i els usos de la llengua, amb la manca d’argot, amb la omnipresència del castellà en certs àmbits d’ús. La policia parla castellà, no ens enganyem. I l'hampa, també. Per tant, tot acaba desembocant en la mateixa anomalia que comentàvem en el paràgraf anterior: la diglòssia, la no normalització del català, el fet que no ostenti l’estatus que li pertoca en el propi territori. Teresa Solana ho va definir molt bé. Hem d’arribar a una mena d’entente cordiale  per tal de donar a la prosa un aire de realisme versemblant. No podem fer parlar els personatges com marca el manual. El lector ho troba irreal, no s’ho creu, no correspon a la veritat. Però tampoc no podem caure en la devaluació de la llengua. Gens fàcil tot plegat.

Escrivint això, em ve al cap el mestre Joan Solà, que ho va explicar tan clarament en centenars d’articles i llibres. Us remeto a la seva veu autoritzadíssima. I bé, crec que ja m’he estès massa. Com veieu, el gènere negre dóna molt de si. I aquestes engrescadores converses (que, per l’escassetat de públic, no deixen de palesar l’estat de la qüestió), no tenen gens de banals. Al contrari. Em semblen utilíssimes i molt reveladores.

A reveure, negrots.

El safareig dels morts, de Marta Banús

El safareig dels morts és la primera novel·la de la barcelonina Marta Banús (1949), una obra d’intriga detectivesca ambientada a primers del segle XX en una típica colònia tèxtil de les que tant abundaven en la Catalunya interior: Can Bartet, a la comarca del Berguedà.

El protagonista, Esteve Ruscalleda, és un inspector judicial que ha de desentrellar el terrible crim perpetrat contra la majordoma del capellà de la Colònia, assassinada amb un arma prou domèstica i original: un picamatalassos. La investigació, enmig d’un estiu asfixiant i d’un ambient social més asfixiant encara, no resultarà gens fàcil. Hi passaran moltes coses, però, com ja us podeu imaginar, no penso avançar res. Només puc garantir que el lector acompanyarà Ruscalleda en el seu periple investigador Colònia amunt i Colònia avall, de manera que gaudirà de la mateixa informació que el personatge i, per tant, podrà anar fent les seves pròpies interpretacions i deduccions.

Marta Banús s’ha documentat extensament i ens mostra la interioritat de la Colònia amb un detallisme impressionant. Una societat tancada i encotillada, de rígids costums, on la figura de l’amo encara té claríssimes reminiscències feudals i on la maledicència i la tafaneria representen la principal activitat de gran part de la població. Personalment, puc assegurar que l’encerta de ple. Durant molt de temps vaig tenir un company de feina que s’havia criat en una Colònia com la de la novel·la. Tot el que m’explicava, del passat i del present, es correspon fil per randa amb la imatge reflectida a El safareig dels morts (i a mi em feia posar els pèls de punta).

 

Banús ha confegit una obra curiosa, amb un vessant costumista extraordinàriament desenvolupat. Gairebé podríem dir que el cas criminal és tan sols un pretext. Un pretext que li permet passejar el seu personatge per tot arreu, que li permet furgar en les profunditats més pregones d’aquell món clos i classista –gairebé antinatural– per poder mostrar-lo fidelment al lector. El funcionament de la fàbrica i de la Colònia, la manera de fer dels habitants, els horaris, els indrets, els àpats, la roba, les estructures familiars, les relacions professionals i humanes, l’estratificació social, els rituals religiosos, el lleure... tot és tan realista, tan rodonament realista, que fa feredat.

Part d’aquesta versemblança està vinculada a dos aspectes formals: el registre lingüístic i l’estil narratiu. Banús empra un llenguatge que sembla extret directament de l’època, amb expressions que a hores d’ara han caigut en desús o resulten anacròniques. De la mateixa manera, el preciosisme de l’estil ens aboca a un sentiment d’antigor que s’avé moltíssim amb l’estructura profunda de la història. Per entendre’ns: en certs moments podria passar per un relat coetani dels esdeveniments que recrea.

Només em falta referir-me a en Ruscalleda, personatge estrany, revestit d’un halo de misteri, amb un passat incert, que té el cabell completament blanc malgrat ser encara jove i del qual no acabem de saber què pensar.

El safareig dels morts, de Marta Banús. O la descarnada naturalesa humana posada al descobert.

Fins aviat, negrots.

Andreu Martín guanya el V Premi Crims de Tinta

 

 

L’escriptor barceloní Andreu Martín, que no necessita cap presentació en aquest bloc, s’ha erigit en el guanyador de la cinquena edició del Premi Crims de Tinta, que convoca el Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya.

L’obra guardonada s’intitula Societat negra i narra una història molt actual relacionada amb les màfies xineses i la violència juvenil.

El llibre apareixerà publicat a La Magrana durant el pròxim mes de gener, a les portes de la celebració de la BCNegra.

Des d’’A l’ombra del crim” ens complau enormement felicitar l’amic Andreu.

Enhorabona!

Cruel y extraño, de Patricia Cornwell

Cruel y extraño (1993) és la quarta entrega de les aventures de la forense Kay Scarpetta, creada per l’escriptora americana Patricia Cornwell. Tal com vaig apuntar aquí, jo només havia llegit (i fa molts anys) Post mortem, el primer títol de la sèrie. Vaig començar Cruel y extraño gairebé per casualitat, perquè vaig topar amb l’edició de butxaca, a baix preu, mentre comprava el diari a la llibreria de la cantonada. I mireu, se’m va enganxar a les mans. Després de la lectura he descobert dues coses. Una: m’ho he passat molt bé, m’ha agradat. Dues: no tornaré a llegir aquestes horroroses edicions, per molt barates que siguin. T’hi deixes la vista i el procés esdevé feixuc i antipàtic. No compensa gens.

La trama fa molt per a mi, que sóc més amant de psicòpates, misteris i crims terribles que no pas d’arguments mafiosos o corrupcions polítiques. D’altra banda, com que també m’agrada molt el tema científic i el seguiment del procediment i de les pistes, doncs perfecte. Per acabar-ho d’adobar, tot plegat succeeix en un hivern fredíssim, amb neu, tempestes i pluja. Què més podia demanar?

Ha estat divertit assistir a les indagacions forenses en època pre-CSI i a les referències informàtiques en època pre-windows. Ambdós aspectes tenen força rellevància dins la novel·la i, per tant, apareixen molt. He comprovat un cop més la rapidesa en l’avenç de la ciència i de la tècnica. I he constatat tot el que aprenem, gairebé de manera inconscient, amb les novel·les més actuals i amb les sèries de televisió. Certs raonaments que a l’any 1993 encara requerien tot un munt d’especulacions i explicacions, ara es resolen a tota pastilla amb una prova d’ADN o amb una repassada a les trucades fetes des del telèfon mòbil.

Una novel·la distreta, ben travada, que manté l’interès, molt americana i molt plàstica. Fàcilment imaginable com a pel·lícula o com a telefilm. Si me’n cau alguna altra a les mans, no li faré fàstics, atès que la sèrie consta de 20 títols.

Que passeu un bon dia, negrots.

Negra y de Bilbao

 

Que s'inauguri una trobada de novel·la negra sempre és una bona notícia. Això és el que passarà a Bilbao el pròxim dia 28 de novembre. Espero que vagi molt bé i que aquest "primer encuentro" (del qual us n'enllaço aquí la informació)

tingui molta continuïtat.

Aurrera!

 

Crim i gastronomia a la Biblioteca Montbau

 

 

A la Biblioteca Montbau de Barcelona (especialitzada en gènere negre) s’han celebrat unes jornades sobre “Crim i gastronomia mediterrània”. Han estat a càrrec de dos dels grans coneixedors del gènere, Sebastià Bennasar i Àlex Martín Escribà, dels quals us n’he parlat sovint en aquest bloc.

Sebastià Bennasar (periodista, investigador, escriptor, divulgador, etc. etc.) va fer la seva conferència el passat divendres dia 26 d’octubre. Per desgràcia, no hi vaig poder assistir. I ja em fa ràbia, perquè em consta que fou molt interessant i amena. Bennasar (com ell mateix indica en el seu bloc, que us enllaço aquí) es va ocupar de les relacions entre el menjar i el desenvolupament de la novel·la, especialment a les obres de Simenon, i va arribar fins a Vázquez Montalbán.

Precisament aquí ho va reprendre ahir, dia 29, Àlex Martín Escribà (investigador, professor a la Universitat de Salamanca, codirector del prestigiós Congrés de Novela y Cine negro de Salamanca, director de la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, etc. etc.). Per sort, en aquesta ocasió jo sí que era a Barcelona, de manera que no m’ho vaig perdre. En un ambient distès i agradable, Martín es va dedicar a fer un recorregut gastronòmic/literari que encapçalà amb el títol “Investigadors a la salsa”.       

Tradicionalment, s’ha considerat que amb Vázquez Montalbán s’inicia la presència significativa del tema gastronòmic en la narrativa negra, però Martín Escribà va demostrar que ja en la novel·la d’enigma hi ha prou referències a la qüestió. Miss Marple feia pastissets, Poirot s’entaulava de valent, Nero Wolfe era un gran amant de la cervesa. Més endavant, el Maigret de Simenon fou caracteritzat com un menjador i un bevedor compulsiu. Per no parlar de la importància de les begudes alcohòliques en la vida dels grans investigadors de la novel·la negra americana clàssica (Spade, Marlowe), que tots hem pogut comprovar en les seves adaptacions cinematogràfiques.

Martín Escribà també va indicar que, en la narrativa hispànica, no tot comença amb Vázquez Montalbán, sinó que a les aventures de Plinio, el guàrdia de Tomelloso creat per García Pavón, també hi apareixen força referències a la cuina, en aquest cas als plats típics manxecs (“pisto”, “migas”, “churros”, “buñuelos del Rocío”, formatges, etc.). Amb tot, és evident que el detectiu Carvalho esdevé el primer gran gastrònom del gènere negre, imitat, copiat i parodiat per molts autors. Va manifestar Martín Escribà, no sense humor, que, amb Carvalho, Vázquez Montalbán va demostrar que “es podia ser d’esquerres i menjar bé”.

L’empremta de Montalbán es detecta en un bon nombre d’autors, especialment de la zona mediterrània (però no només). Destaquen Jean Claude Izzo (amb el seu detectiu de Marsella Fabio Montale), Andrea Camilleri (amb en Salvo Montalbano a Vigata, Sicília), Petros Màrkaris (i el seu policia d’Atenes Kostas Kharitos). Tots són autors que comparteixen una ideologia d’esquerres i una visió crítica; i que creen personatges que tenen en comú l’hedonisme i l’afecció pel plaer del menjar. Molt vinculats a la memòria i a les seves ciutats.

 

Martín Escribà qüestiona l’etiqueta “novel·la negra mediterrània”. I jo hi estic d’acord. Per a ell, aquestes obres es poden caracteritzar millor a partir de la idea del desencant, de la crítica. Plantegen una manera diferent d’explicar la història. La cuina serveix per mostrar les particularitats de cada lloc a partir d’un sentiment d’identitat. Evidentment, hi ha una gran diferència amb els costums gastronòmics de la narrativa nòrdica. I, per oposició, s’ha encunyat l’expressió “novel·la negra mediterrània”. Tanmateix, Martín Escribà considera que aquesta manera de fer, similar a la dels autors mediterranis, la trobem així mateix en escriptors de l’Amèrica hispana. Tot i que gairebé tots s’emmirallen en Montalbán de manera reconeguda, l’aparició de la gastronomia en la seva novel·lística també és un tret propi. Entre d’altres, va citar Leonardo Padura (Cuba), Ramón Díaz Eterovic (Xile) i Rubem Fonseca (Brasil); i alguns de la Península Ibèrica, com el gallec Domingo Villar. La mediterraneïtat traslladada a l’Atlàntic. També Donna Leon, que és nord-americana per molt que faci anys que viu a Venècia, es recrea àmpliament en el tema culinari en les seves novel·les del comissari Brunetti.

Tal vegada la proposta terminològica més adient seria parlar de “novel·la negra del sud”, una novel·la on els costums culturals de l’Europa del vi contrasten amb la “novel·la negra del nord”, en el marc de l’Europa de la cervesa. En el debat posterior, Sebastià Bennasar va apuntar que no és estrany que aquests països d’Amèrica, atès el seu substrat colonial europeu (italià, portuguès, espanyol) recullin l’aspecte de l’hedonisme gastronòmic. I aquesta visió em va semblar força interessant.
 

 

Martín Escribà va fer referència, des del punt de vista narratiu, a la utilització literària del “menjar”. No només com un tret costumista o una manera de reflectir el fet cultural propi, sinó també com a condicionant del desenvolupament de l’acció. Sovint, el menjar atura l’acció de la novel·la i serveix de moment de reflexió per als personatges, de relaxació, de pensament. Personalment, crec que a Montalbano els seus àpats abundosos li serveixen per després anar passejant fins a la vora del mar a pair i a meditar. És allà on, moltes vegades, se li acuden les idees que acabaran ajudant a resoldre el cas.  

Àlex Martín Escribà va dir moltes més coses, totes igualment interessants. Va parlar de la importància del menjar i la taula en les novel·les de la màfia (que tots tenim claríssim per les pel·lícules) i va citar alguns autors catalans (Agustí Vehí, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Sebastià Bennasar) amb exemples de la utilització del tema gastronòmic en algunes de les seves obres. Com a contraposició, va usar la novel·la Pròtesi, d’Andreu Martín, per mostrar una altra cara del fet culinari. La cuina i el menjar com a brutícia (llet feta malbé, aliments en mal estat), per tal d’aconseguir unes sensacions concretes en el lector.

El nostre conferenciant va cloure la xerrada amb un cop d’efecte. I va obrir la porta a una cuina ben especial: la del canibalisme. Caníbals gourmets com Hannibal Lecter també poden tenir un paper (ben macabre) en la narrativa negra. Fins i tot existeix un Manual del caníbal, de Carlos Balmaceda. Poca broma.  

I no m’estenc més. Em queden algunes coses dins del tinter, però em sembla que per avui ja en teniu prou, negrots. Només afegiré que són molts els llibres que s’han dedicat a parlar de la cuina i a recollir les diverses receptes de les novel·les negres. Senyal que el tema interessa. I molt.

Feliç dia, negrots.  

 

 

 

Avui us regalo un relat: Amor de lluna plena

Amor de lluna plena

Retruny el vent del nord i fa estremir les bigues, les portes, les finestres. La casa és un ens viu amb so de fusta vella.

M’arriba amb nitidesa la crua remor dels arbres, però no hi ha veus d’ocells. Ni tan sols parla l’òliba.

M’aboco dins la nit com qui mira l’abisme, indolent, extasiada, i veig els ratpenats retallats en la fosca contra el cercle de llum del fanal solitari. Elegants siluetes en vols vertiginosos, buscant insectes vius al bell mig de l’oratge.

Puc mirar més enllà, però tan sols hi ha ombres. I aquells vampirs de nit, curulls d’indiferència.

Quan ell pica a la porta, ja fa temps que l’espero. Ens mirem sens parlar, ànima contra ànima. M’acullo lentament a l’escalf del seu pit. Amb tendresa, una ungla em recorre la cara. 

El contemplo amb desig. Té ulls grocs de bèstia humana. I tremola la nit, i tremolen els arbres. I ressona un udol, avall de la muntanya.